Per a les persones que no siguin fans de Simply Red, aquest article és irrellevant, com segurament ho siguin títols com «Night Nurse», «Fairground», «Holding Back the Years», «Stars» o «Something Got Me Started«. Però encara que no es formi part de la parròquia de seguidors de la banda de Mick Hucknall, és inevitable reconèixer la majoria de les 21 cançons que van sonar ahir a Cap Roig.
Després de 38 anys de carrera i amb 63 anys a les espatlles, es podria dir que el de Manchester (ciutat d’artistes tan diferents com Joy Division) s’ha guanyat el dret d’omplir un auditori com el d’anit, només amb el seu nom al cartell, però lluny d’aquesta pretensió, l’artista de cabells rogencs va demostrar una veu precisa, portentosa i gens desgastada per l’edat.
A més, Hucknall també es va guanyar el públic just de bon principi quan explicava que amb només 22 anys va agafar un avió, un parell de busos i un sac de dormir i va venir a conèixer l’Empordà, tot dormint a les roques de Calella. Deu ser aquesta cosa inquieta dels britànics que els portava a rodar pel món sense manies, quan aquí feia quatre dies que estrenàvem democràcia.
I potser és també per això que el soul, el jazz, el funky o el pop de Simply Red sigui tan diferent al soul, el jazz, el funky o el pop dels artistes americans que tan van inspirar la banda (i d’altres artistes Blue-Eyed-Soul). Bé, això i el color i la textura de la veu del seu líder. Una veu càlida i discreta quan arrenca un tema, que es torna intensa i carismàtica quan avança la cançó i si no s’ho creuen, provin d’escoltar himnes com Money’s Too Tight (to Mention), If you don’t know me by now o ain’t that a lot of love, que Hucknall va fer sonar com l’any del seu llançament.
Amb aquestes condicions i un auditori entregat a la causa, el concert va progressar adequadament. 6 músics sòlids com una roca (i vestits de negre rigorós) i un repertori que va combinar els èxits que van portar la banda a vendre més de 60 milions d’àlbums, amb alguns (pocs) temes més recents. Si alguna cosa li va faltar al concert, potser va ser una mica de moviment a la grada, que va reservar els primers balls, crits i mans alçades, quan ja feia gairebé una hora que corria l’espectacle. Però potser el públic, coetani del cantant, no tenia la mateixa energia que l’artista, i aquí sí que hi ha poca cosa a fer.
Pel demés, llarga vida als artistes que signen pàgines de la història de la música i que després de quatre dècades, fan sonar cançons d’abans, tal com les recordàvem.
