Ha començat el mes de març. Març marçot mata la vella a la vora el foc i la jove si pot, diu la dita. El dia ja s’allarga, però pot ser que encara tinguem freds i nevades. En recordo una del 10 de març de l’any 2010 que va arrencar els tres xiprers del claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. El fort vent i el pes de la neu els va vèncer. Eren llargs i prims, perquè eren mascles. Dos van caure entrevessats al mig del claustre, l’un damunt de l’altre, formant una X. L’altre va quedar abraçat als arcs del primer pis del claustre, com si no volgués jeure a terra.
No es pot intentar de tocar la celístia, oblidant d’arrelar-se fortament. Ja ho deia Horacique el vent sacseja amb més força les torres més altes i els arbres més alts –ell parlavade pins-, i els llamps fereixen els cimals de les muntanyes. Més amunt o més alt, mésdura serà la caiguda.
He començat parlant del març perquè volia recordar un poema de l’escriptora MariaÀngels Anglada, la que estimava les dues planes, la de Vic, on havia nascut, la de l’Empordà on va viure la major part de la seva vida. Un poema que em ve a la memòriaa cada inici de mes de març. Aquest.
De vegades, pel març, l’aire es tornava tebi.
Ales d’abril somreien a frec del campanar,
el bleix del temps gemmat suaument agitava
els jardins de les cases i els jardins de la sang.
Els arbres borronaven. Poc després llavis grèvols
de poncelles besaven aquell vent amorós
i entre el saüc i l’heura s’acoblaven les merles.
Però encara era l’hivern als jardins de la sang:
com infants que es desvetllen a mitja nit i ploren,
els havien bressat amb rondalles de por.
Per als jardins de sang era la primavera
una frisança estèril. El temps, no sempre esquerp,
guardà en calzes madurs la llum de dies tendres
i a poc a poc floriren els anys del seu estiu.
De vegades, pel març, l’aire es tornava tebi.
El mes de març es diu així perquè és el mes dedicat al déu Mart, el deu de la guerra, en la mitologia clàssica. L’escut i la llança són els seus atributs. Però vet aquí que Venus, la deessa de l’amor vencé Mart. Així ho va pintà Botticelli en un quadre famós en el qualapareixen els dos deus. Ella, asseguda, esquena dreta, vencedora. Ell ajaçat, colltorçat, mig adormit després de la batalla amorosa. Fes l’amor i no la guerra, cridaven els jovesdels anys seixanta. Sort que Mart s’abandona sovint al poder de Venus, vençut per eterna ferida d’amor.
Pel març, l’aire es torna tebi per la imminent arribada de la naixó primaveral.
