Aquest reportatge forma part de l’exposicio Ràdio Capital – 25 anys a Palafrugell, amb 25 fotografies de Paco Dalmau per rememorar els fets de Palafrugell del 2001 al 2025.
El 2011, Palafrugell va reobrir el Mercat del Peix després d’una reforma integral de les instal·lacions interiors. L’actuació posava al dia un equipament central dins el mercat municipal i reforçava el paper del comerç alimentari al voltant de plaça Nova i del carrer de Pi i Margall.
El projecte venia de l’any anterior. El setembre de 2010, l’Ajuntament havia aprovat definitivament la remodelació del Mercat del Peix. L’edifici tenia 457,40 metres quadrats construïts en planta baixa i l’última reforma important datava de principis dels anys noranta. L’objectiu era renovar les instal·lacions interiors, adaptar-les a les necessitats comercials del moment i millorar les condicions de venda, higiene i accessibilitat.
Durant les obres, la venda de peix es va traslladar provisionalment a mòduls situats a la plaça del Priorat de Santa Anna. Això va permetre mantenir l’activitat comercial mentre s’executaven els treballs. La reforma va començar el gener de 2011 i el Mercat del Peix va reobrir el dissabte 16 d’abril de 2011.
Les noves peixateries van quedar reduïdes a vuit parades, però cadascuna disposava d’un espai individual, tancat i protegit. Les parades incorporaven mostradors i neveres d’acer inoxidable, nous accessos i millores en serveis interns com la instal·lació elèctrica, la ventilació i el sanejament.
La reobertura també va tenir un component popular. A l’entrada del recinte s’hi va instal·lar un mural de Tano Pisano, fet amb metall i ceràmica. El dia de l’estrena, els venedors van oferir un tastet de peix fregit als visitants, en una jornada que servia per presentar el nou espai i recuperar l’activitat habitual del mercat.
El cost final de la reforma es va situar al voltant dels 587.000 euros. La major part de la inversió, 500.000 euros, va ser assumida per l’empresa Parc Comercial de Palafrugell, promotora del projecte comercial de La Fanga, com a part dels acords subscrits amb l’Ajuntament.
La reforma del Mercat del Peix formava part d’una aposta més àmplia per reforçar el mercat municipal i el comerç del centre. Poques setmanes després de la reobertura, el mercat va anunciar que obriria els divendres i dissabtes a la tarda durant els mesos d’estiu, de sis a nou del vespre. El nou horari començava el 6 de maig i s’allargava fins a l’1 d’octubre.
Les primeres referències documentades d’un mercat setmanal a Palafrugell daten de l’any 1600, fet que situa la reforma del 2011 dins una continuïtat històrica llarga.
La reobertura de les peixateries va ser una actuació de proximitat amb valor comercial i urbà. Renovava l’edifici, millorava les condicions de treball dels paradistes, feia més còmoda la compra per als usuaris i mantenia el Mercat del Peix com una peça important de la vida quotidiana al centre de Palafrugell.
Aquest reportatge forma part de l’exposicio Ràdio Capital – 25 anys a Palafrugell, amb 25 fotografies de Paco Dalmau per rememorar els fets de Palafrugell del 2001 al 2025.
El 8 de març de 2010, Palafrugell va viure una nevada històrica. Els primers flocs van començar a caure a primera hora del matí i la neu va continuar fins al capvespre. Els gruixos van arribar a situar-se entre els 12 i els 40 centímetres, segons la zona. Era una neu humida, pesada, de final d’hivern, que va passar ràpidament de la postal blanca a l’emergència.
La imatge inicial va sorprendre molts veïns, poc acostumats a veure nevar amb aquella intensitat. Però el paisatge enfarinat va durar poc com a escena amable. La neu va començar a provocar problemes a les carreteres, va fer caure branques, va afectar sostres, va deixar vehicles bloquejats i va fer penjar cables elèctrics. L’episodi va ser recordat com la nevada que va parar el país, perquè va col·lapsar carreteres i va deixar moltes zones dies sense llum.
A Palafrugell, el dispositiu municipal es va activar a mig matí, quan la tempesta de neu ja s’havia intensificat. El Comitè de Crisi municipal es va establir a les dependències de la Policia Local. Hi participaven l’alcalde, regidors, agents de policia, Protecció Civil, empreses d’obres públiques i voluntaris civils, amb el suport de Creu Roja i Càritas. La prioritat era mantenir oberts els serveis essencials i atendre les persones més vulnerables.
Una de les primeres preocupacions va ser garantir combustible per als grups electrògens del Centre d’Atenció Primària, l’Asil i el Geriàtric. Com que el trànsit de vehicles pesants estava col·lapsat i el proveïment de benzineres era difícil, es va recórrer al gasoil de diverses empreses locals, com Grues Mic, Avellí, Alquimat i Giralt. També es va arribar a extreure combustible de motocicletes policials.
A les dotze del migdia es va comunicar la suspensió de les classes escolars. Paral·lelament, es van mobilitzar 25 excavadores i motos anivelladores de diverses empreses per obrir vials, carrers i voreres. També es va treballar per fer arribar medicaments a centres hospitalaris, malalts crònics i gent gran que vivia aïllada.
El moment més crític va arribar a quarts de cinc de la tarda. Palafrugell es va quedar sense subministrament elèctric. Les cases van perdre la llum, la calefacció i els aparells elèctrics. L’endemà al migdia van arribar els dos primers generadors a la comarca, que es van instal·lar a la benzinera i a l’Ajuntament. Algunes zones van recuperar el servei dos dies després. En poblacions veïnes, el tall va durar cinc dies, i en alguns veïnats es va allargar fins a deu dies.
La resposta ciutadana va ser clau. Forns com can Duran, can Facundo i can Serra van continuar fent pa. Alguns bars funcionaven amb cafeteres italianes i càmping gas. Molts veïns van sortir a treure neu amb pales, mentre altres ajudaven amb menjar calent o suport als qui ho necessitaven. També hi va haver relliscades i incidències derivades del gel acumulat.
Quan la neu va deixar de caure, va començar una altra feina. Calia retirar branques, netejar carrers, eliminar gel, revisar edificis malmesos i recuperar boscos i camins afectats. Els estralls de la nevada van trigar dies a desaparèixer. També va quedar oberta la qüestió de les reclamacions a Fecsa Endesa pels talls de subministrament.
Aquell 8 de març va quedar fixat en la memòria local perquè va alterar de cop la vida ordinària de Palafrugell. El municipi va passar d’una escena excepcional, amb carrers, places i teulades cobertes de neu, a una situació d’emergència que va posar a prova els serveis municipals, les empreses locals i la capacitat de resposta veïnal.
La nevada del 2010 va ser recordada com una de les grans nevades del segle. A Palafrugell va deixar imatges poc habituals, carrers aturats, dies sense electricitat i una llarga feina de recuperació. També va mostrar fins a quin punt un fenomen meteorològic excepcional podia paralitzar un municipi i obligar tota la comunitat a reorganitzar-se en poques hores.
Aquest reportatge forma part de l’exposicio Ràdio Capital – 25 anys a Palafrugell, amb 25 fotografies de Paco Dalmau per rememorar els fets de Palafrugell del 2001 al 2025.
El 2009, Palafrugell va celebrar el centenari de l’arribada del futbol al municipi. La commemoració tenia com a referència l’any 1909, quan Tomàs Gallart, després d’una estada a Anglaterra, va impulsar els primers partits a la vila. Dos anys més tard, el 1911, es va crear la Secció d’Esports de l’Ateneu Palafrugellenc. El Futbol Club Palafrugell arribaria el 1920, amb Joan Rius com a primer president.
La celebració del centenari va tenir una part institucional. El Ple de l’Ajuntament va atorgar al Futbol Club Palafrugell la Medalla d’Honor el 25 de març de 2009, amb motiu dels cent anys de futbol a la vila. L’acte de lliurament es va fer el 5 d’abril al Teatre Municipal de Palafrugell, en una jornada que va reunir memòria esportiva, reconeixements i participació de persones vinculades al club.
Aquell acte del 5 d’abril va ser un dels moments centrals de la commemoració. S’hi va presentar l’espectacle Cròniques viscudes, coordinat per Josep Bofill Blanch, amb la participació del Mag Xevi i de veterans del futbol local com Miquel Segura, Carles Francesch i Lluís Bosch. També es va interpretar El rei en honor de Raimon Juanmiquel. La jornada va incloure un repàs a la història del club amb imatges i testimonis com els de Jaume Guasch i Martí Filosia.
Durant l’acte, el president del club, Lluís Carreras, va recollir plaques commemoratives de la Federació Catalana de Futbol, de la delegació d’Esports i de la Unió Esportiva Sants, una altra entitat centenària. La commemoració també va servir per presentar el llibre Cent anys de futbol a Palafrugell, d’Evarist Puig, publicat per Edicions Baix Empordà.
El programa del centenari va anar més enllà de l’acte institucional. Es va organitzar una festa jove, un triangular d’equips centenaris amb el Palamós i el Sant Andreu, i diversos partits amistosos. Entre aquests partits hi va haver els enfrontaments contra l’Espanyol i el Girona, amb derrota i victòria respectivament per al Palafrugell. També es va convidar el Futbol Club Barcelona a fer un entrenament participatiu, una activitat vinculada al centenari que es materialitzaria l’any següent a les instal·lacions del club.
El partit contra l’Espanyol va ser un dels actes esportius principals. Es va jugar el novembre de 2009 i l’equip barceloní es va imposar al Futbol Club Palafrugell en un partit de preparació. Abans de l’enfrontament, Lluís Carreras va lliurar una placa commemorativa al vicepresident de l’Espanyol, Joan Collet.
En aquell moment, Lluís Carreras Servià era el president del club. Havia arribat a la presidència després que el seu fill jugués al Palafrugell i va assumir el càrrec amb una junta formada per persones vinculades al club, moltes d’elles també a través dels fills. Entre els noms que apareixen en aquella etapa hi ha Jordi Figarola, Ricard Puig, Dionís Martos i Toni Sánchez, aquest últim com a tresorer.
El primer equip tenia aleshores l’objectiu de tornar a Primera Catalana durant l’any del centenari. Segons el Crònica d’un any 2009, feia temps que el primer equip no tenia tants jugadors de casa, i els futbolistes que venien de fora eren de les comarques gironines. El club no arribava als 300 socis i rebia suport de l’Ajuntament.
La commemoració del 2009 va servir per ordenar i explicar una trajectòria llarga. El Futbol Club Palafrugell celebrava un segle de partits, camps, juntes, jugadors, entrenadors, socis i aficionats que havien fet del futbol una part estable de la vida local. El llibre d’Evarist Puig, els reconeixements institucionals, els actes al Teatre Municipal i els partits commemoratius van donar forma pública a aquesta memòria.
El centenari va arribar en un moment en què el club mirava alhora cap enrere i cap endavant. Cap enrere, perquè recuperava els primers partits de 1909, l’Ateneu, la fundació del club i les generacions que havien passat pel futbol local. Cap endavant, perquè l’entitat continuava treballant amb equips, base, primer equip i una junta que havia d’afrontar els reptes esportius i econòmics del moment.
El 2009, Palafrugell va recordar que el futbol havia estat, durant molts anys, molt més que una competició. Havia estat una manera de trobar-se, de crear identitat de club i de fer poble al voltant d’una samarreta blanc-i-negra. Aquell centenari va deixar constància d’aquesta història i va situar el Futbol Club Palafrugell dins la memòria esportiva del municipi.
Fotografia: Paco Dalmau
Bibliografia i fonts
Ajuntament de Palafrugell.Futbol Club Palafrugell. Medalla d’Honor.
Aquest reportatge forma part de l’exposicio Ràdio Capital – 25 anys a Palafrugell, amb 25 fotografies de Paco Dalmau per rememorar els fets de Palafrugell del 2001 al 2025.
L’1 de febrer de 2008, el president de la Generalitat, José Montilla, va inaugurar el nou tram desdoblat de la C-31 entre Palafrugell i Palamós. L’obra posava punt final a més de vint anys de reivindicacions, retards, protestes i polèmiques al voltant d’una carretera que havia quedat petita per al trànsit de la Costa Brava Centre.
El projecte venia de lluny. La Generalitat havia presentat el desdoblament l’any 2003 amb l’objectiu de resoldre la congestió del tram entre Palamós i Palafrugell i millorar la seguretat viària. L’actuació afectava Palamós, Vall-llobrega, Mont-ras i Palafrugell, i s’integrava dins la idea de l’eix costaner i de l’anella de la Costa Brava. Les obres van començar el novembre de 2005 i havien de permetre augmentar la capacitat d’una via amb una intensitat de trànsit molt elevada.
Quan es va obrir, el nou tram tenia uns set quilòmetres de longitud, quatre carrils i un pas semisoterrat pel nucli de Mont-ras. La inauguració oficial va arribar quan la via ja feia uns dies que funcionava. L’obra havia costat 53,8 milions d’euros i havia durat més de dos anys.
La millora per als usuaris era evident. El trajecte entre Palafrugell i Palamós es feia més ràpid i amb més fluïdesa. També millorava la connexió amb serveis com l’Hospital de Palamós. Però la nova carretera arribava amb un debat de fons: havia estat una obra necessària, però també una actuació dura, cara i amb un impacte molt visible sobre l’entorn i sobre la vida de Mont-ras.
La part més sensible va ser el pas pel nucli mont-rasenc. El municipi va patir enderrocs, canvis d’accessos, molèsties prolongades i una divisió física que molts veïns van viure com una ferida. L’editorial de la Revista de Palafrugell ho expressava amb una idea clara: la carretera feia més fàcil arribar a Palamós, però sota l’asfalt quedava enterrat un paisatge que formava part de la vida quotidiana de la zona.
Els comerciants de peu de carretera també van patir el procés. Durant els dos anys d’obres, alguns negocis van perdre clientela pels canvis constants en els accessos i per una senyalització deficient. Un cop acabada l’actuació, part dels empresaris valoraven que els accessos s’havien resolt millor del que temien, però el cost comercial dels treballs ja s’havia notat.
El desdoblament també va dividir opinions polítiques i socials. Des de Palamós es veia com una millora necessària per a la mobilitat. Des de Palafrugell, Lluís Medir admetia la necessitat de l’obra, però qüestionava que arribés tard i que no anés prou lligada a una aposta pel transport públic. A Mont-ras, Mercè Català la veia desmesurada i poc respectuosa amb l’harmonia del poble.
Les entitats ecologistes van posar el focus en el model de mobilitat. Salvem l’Empordà advertia que la nova autovia afavoria més trànsit en lloc de reforçar alternatives com el transport públic. També reclamava que es concretessin compromisos previstos en el conveni del 2004, com el carril bici entre Palamós i Palafrugell, mesures de restauració paisatgística i la protecció dels corredors naturals entre les Gavarres, Castell i Cap Roig.
Vist amb perspectiva, la inauguració del 2008 va marcar un abans i un després en la mobilitat de Palafrugell. La connexió amb Palamós va deixar de ser una carretera saturada i es va convertir en una via ràpida. Però el desdoblament també va deixar clar que les grans infraestructures resolen problemes i en creen d’altres. La C-31 va millorar el trànsit, però va transformar l’entrada sud de Palafrugell, va alterar el pas per Mont-ras i va mantenir oberta la discussió sobre quin model de mobilitat necessitava la Costa Brava Centre.
Aquest reportatge forma part de l’exposicio Ràdio Capital – 25 anys a Palafrugell, amb 25 fotografies de Paco Dalmau per rememorar els fets de Palafrugell del 2001 al 2025.
El 31 d’octubre de 2007, Palafrugell es va despertar amb la mort de Modest Cuixart, el pintor que havia convertit la vila en casa, taller i espai de vida. Tenia gairebé 82 anys. La notícia no va arribar de cop per a les persones més properes, perquè l’artista feia mesos que tenia la salut molt delicada després d’una caiguda greu a casa seva. Però el cop va ser profund. Cuixart era un gran nom de l’art català i, a Palafrugell, una presència quotidiana.
L’artista estava ingressat des del 12 d’agost a la residència assistida de l’Hospital de Palamós, després d’haver-se trencat el maluc. Havia estat operat i s’hi recuperava de la intervenció. El cap de setmana anterior a la seva mort, algunes amistats ja l’havien anat a veure. La Revista de Palafrugell explicava que, d’alguna manera, Cuixart havia començat a acomiadar-se.
La seva última aparició pública havia estat poc més d’un mes abans, el 25 de setembre, a l’Espai d’Art de Can Mario. Aquell dia es va inaugurar Cuixart, el desig de la forma, la seva darrera exposició en vida, comissariada per Pilar Giró. Amics i coneguts s’hi van aplegar per veure’l i assistir a la presentació d’una mostra que acabaria sent el seu últim acte públic.
La capella ardent es va obrir el mateix 31 d’octubre, a les quatre de la tarda, a la parròquia de Sant Martí. Durant aquella tarda i el matí de l’endemà, autoritats, artistes, persones del món cultural, veïns, amics i coneguts van passar per l’església per donar el condol a la seva esposa Victòria i al seu fill Joan, i per deixar missatges al llibre de condolences.
L’endemà, 1 de novembre, Sant Martí va acollir el funeral. La cerimònia va ser multitudinària. El País va parlar de més de mil persones en un comiat senzill i emotiu, amb familiars, amics, autoritats i personalitats de la cultura. La Revista de Palafrugell hi situa el conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, l’expresident Jordi Pujol, l’escriptor Baltasar Porcel, el cineasta Pere Portabella, Antoni Vila Casas, Arcadi Calzada, Jordi Vilajoana, Jordi Martinoy, Miquel Sitjar i el dibuixant Óscar Nebreda, entre altres.
El funeral va ser també un retrat coral de Cuixart. Baltasar Porcel, bon amic del pintor, va intervenir en record seu. La crítica d’art Maria Lluïsa Borràs va repassar la seva vida i obra. La neboda neta de l’artista, Maria Àngels Cabré, va parlar en nom de la família. I el periodista Lluís Molinas, amic íntim de Cuixart, va llegir una carta de Sant Pau als cristians de Roma com a al·legoria de l’eternitat.
La imatge pública del pintor es va barrejar amb el record íntim. Les cròniques locals insistien en la seva senzillesa, en la proximitat amb la gent i en la seva faceta humana. Era el fundador de Dau al Set, un artista reconegut internacionalment i, alhora, l’home de les tertúlies, el veí que saludava, conversava i feia lloc a qui s’acostava.
Palafrugell va declarar tres dies de dol pel seu fill adoptiu. Cuixart havia rebut aquest nomenament el 4 de març de 2006, coincidint amb l’any del seu vuitantè aniversari.
Les banderes van onejar en senyal de dol a Can Bech i al balcó del Fraternal, un dels espais que freqüentava. Després del funeral, segons va publicar La Vanguardia, les seves restes van ser incinerades i les cendres es van dipositar en una tomba cedida per l’Ajuntament al cementiri de Palafrugell.
Modest Cuixart i Tàpies havia nascut a Barcelona el 1925. Va començar estudis de medicina, però es va decantar per la pintura i va entrar a l’Acadèmia Lliure de Pintura de Barcelona. El 1948 va fundar Dau al Set amb Joan Brossa, Joan Ponç, Arnau Puig, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats. Aquell grup va ser una de les expressions més importants de l’avantguarda catalana de postguerra.
El seu reconeixement internacional va arribar aviat. El 1959 va guanyar el primer premi de la Biennal de São Paulo. Un any després va participar en exposicions a la Tate Gallery de Londres i al Museu Guggenheim de Nova York. Després vindrien mostres en ciutats com París, Milà i Tòquio, a més de diversos premis i distincions al llarg de la seva vida, com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la medalla d’Isabel la Catòlica i la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts.
El 1971 va venir a viure a Palafrugell. Aquí va establir residència i taller. També hi va fer amistat amb Josep Pla i va entrar en una vida local que va marcar la seva última etapa. La Revista de Palafrugell i el Crònica d’un any 2007 recorden que Cuixart continuava exposant i mantenint una activitat artística intensa, amb Palafrugell com a lloc de conversa, relació i presència diària.
Aquest arrelament apareixia en molts testimonis. Frederic Suñer, ex alcalde i president de la Fundació Josep Pla, deia que Cuixart encarnava virtuts de Palafrugell i que el poble quedaria coix durant un temps. Lluís Medir, alcalde de Palafrugell, afirmava que el món i Palafrugell havien perdut un artista, un creador i un home d’avantguarda, i també una presència humana habitual en actes, converses, tertúlies i exposicions. Glòria Cruz, regidora de Cultura, deia que sense Cuixart el paisatge quotidià es transformava.
Les paraules recollides per la revista mostren un dol compartit. Joan Manuel Tresserras el definia com una figura essencial de la pintura catalana de la segona meitat del segle vint. Pere Portabella el situava com una persona clau en l’art contemporani dels anys cinquanta i seixanta. Jordi Pujol recordava el seu catalanisme i el paper de Dau al Set com una finestra cap a Europa. Tano Pisano parlava d’una personalitat important per a Catalunya i per a la pintura europea, i d’un home humà i popular.
La pèrdua tenia una dimensió artística i també domèstica. La revista recordava la taula del Fraternal on va aparèixer la portada d’El Punt que anunciava la mort de l’artista. També evocava les tardes a la Mediterrània, el seu local habitual quan era obert. Cap a les set, hi anava a mantenir tertúlies amb amics vells i nous. Quan veia entrar algú, se li il·luminava la cara i el convidava a seure. Aquest detall resumeix molt bé la imatge que Palafrugell va conservar de Cuixart: el mestre de l’avantguarda i l’home que feia conversa.
El comiat no es va tancar del tot aquell 1 de novembre. Dies més tard, el 20 de novembre, la família de Barcelona va organitzar un segon sepeli a l’església de Sant Ildefons. Alguns palafrugellencs amics de l’artista també s’hi van desplaçar per donar-li un altre adéu.
La mort de Modest Cuixart va ser una pèrdua per a l’art català. A Palafrugell es va viure com la desaparició d’una figura propera, arrelada i present. El 2007, la vila va acomiadar un dels grans creadors del país i un veí que havia fet del municipi una part essencial de la seva vida.
Fotografia: Paco Dalmau
Bibliografia i fonts
Revista de Palafrugell, segona època, any 16, núm. 169, novembre de 2007, p. 4, 5 i 6. Arxiu Municipal de Palafrugell.
Crònica d’un any 2007, 31 de desembre de 2007, p. 144, 145 i 146. Arxiu Municipal de Palafrugell.
