Un grup de socis del Club Nàutic Port d’Aro es manifesten en contra de la construcció d’un nou espigó a Punta Prima
n grup de socis del Club Nàutic de Port d’Aro, autoanomenats ‘Indignats Nàutic Port d’Aro’, s’han manifestat aquest dissabte contra el projecte que vol tirar endavant la nova junta del club nàutic: construir un nou espigó 75 metres més gran que l’actual davant del paratge protegit de Punta Prima. Amb el lema ‘Junta Dimissió’, els manifestants han mostrat el seu rebuig i han explicat que la iniciativa de la junta directiva només respon a “interessos immobiliaris i especulatius”. A més, amb la nova concessió pels propers 25 anys, la junta també vol eliminar 250 amarratges, deixant fora les embarcacions de petita eslora per prioritzar l’espai per a d’altres de més grans.
A principis de setembre, una part dels socis d’aquesta institució ja va donar a conèixer que el Club Nàutic Port d’Aro havia projectat la construcció d’un nou espigó de 75 metres davant del paratge protegit de Punta Prima. Aquest dissabte, un grup de socis s’han manifestat davant les oficines del club per mostrar que estan en contra d’aquest projecte que, tal com afirmen, perjudicarà el medi ambient de la zona i va en contra dels interessos dels propietaris d’embarcacions petites.
La manifestació que tenia com a lema ‘Junta Dimissió’, ha volgut mostrar l’oposició que hi ha entre una part dels socis. Un projecte que forma part de la concessió pels propers 25 anys que ha presentat la junta directiva. De moment uns 250 socis són contraris a dos dels principals pilars de la inciativa. Concretament, d’una banda la junta directiva vol construir un nou espigó 75 metres més gran que l’actual i, d’altra banda, volen suprimir 250 dels 825 amarratges actuals eliminant els que estan destinats per a vaixells més petits (de fins a 8 metres d’eslora) i prioritzant l’espai per a embarcacions més grans.
Segons el grup de socis indignats, la iniciativa ja compta amb l’aprovació de la direcció de Transports i Mobilitat de la Generalitat però encara no disposa dels permisos locals com el pla especial i els projectes d’obres. Els treballs, que tenen un pressupost de 22 milions d’euros, aniran a càrrec d’una unió temporal d’empreses, una UTE, entre el mateix Club Nàutic i la companyia Serra i Mías SA.
De moment, el grup de socis disconformes ja ha reunit 120 signatures per demanar que es faci una assemblea extraordinària per tractar a fons aquest tema. La junta directiva encara no l’ha convocat. Al mateix temps, ja són 250 el nombre de socis que s’han agrupat dins d’aquesta nova plataforma que busca anul·lar i deixar sense efecte aquest projecte. En principi, part dels membres del club tenen previst reunir-se aquesta tarda, pels volts de les sis, a l’Hotel La Terrassa de Platja d’Aro per compartir idees i buscar les millors fórmules per aturar el procés amb l’ajuda d’advocats i arquitectes.
Segons ha detallat el portaveu del grup de socis indignats, Rafael Arau, el nou espigó que pretenen construir causarà un greu impacte “ecològic, paisatgístic i ambiental” al sector de la Punta Prima, un espai declarat Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de Patrimoni Històric i que també consta com a espai protegit segons el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Platja d’Aro.
“La situació també resulta especialment perjudicial per als amarradors que tenen un habitatge dins d’aquesta zona ja que per a ells no és viable dur l’embarcació a un altre port”, ha explicat el portaveu. En aquesta línia, Arau ha lamentat que la junta directiva només pensi en construir un port per als “vaixells de luxe”, deixant de banda els pescadors o veïns de la zona que des de fa dècades tenen una embarcació en aquest indret del Baix Empordà. “Obrirà la porta a l’especulació immobiliària a la zona”, ha alertat el portaveu.
Qui eren els indians?
Un indià és com es coneixia a Catalunya als aventurers i comerciants que després d’haver migrat a les colònies d’Amèrica, tornaven a la metròpoli després d’haver fet fortuna havent fet les Amèriques. A vegades també eren anomenats americans, americanos o indianos en català.
La seva vestimenta era d’una gran elegància i els donava un aire senyorial, que els distingia de la resta de la població. La indumentària era típicament americana: pantalons clars, armilla amb botons daurats, un gran mocador de seda al coll i el jipi (un barret d’origen panameny)
Alguns, en tornar, van construir grans mansions que, tot i ser filles de l’ostentació del que havia prosperat, avui dia són un excel·lent exemple de la millor arquitectura de la segona meitat del segle XIX i primer terç del segle XX
Cal dir que sovint van ser alhora generosos amb el seu poble, i van esdevenir promotors d’accions i obres de les que va poder beneficiar-se l’empobrida societat contemporània de l’imperi d’ultramar. Així enllumenat, ferrocarril o escoles van ser construïdes en molts llocs gràcies al seu mecenatge i voluntat.
Els municipis posaven de manifest la seva gratitud envers els seus benefactors nomenant-los fills predilectes i batejant l’edifici amb el nom de l’indiano, o bé dedicant-los un carrer a fi de perpetuar-ne el record.
El fenomen va ser força important a Catalunya, que després de l’aixecament del monopoli de comerç de les índies exclusiu de Castella, va poder obtenir una certa compensació de la derrota militar del 1714 i la brutal repressió cultural posterior.
Qui era Pere Coll Rigau?
Va introduir el conreu de l’arròs a l’Empordà al s XIX. Se n’anà de jove a Cuba, on va assolir una fortuna considerable. En tornar-ne, va adquirir el mas Gelabert, a Pals, i reintroduí el conreu de l’arròs als aiguamolls abandonats de la comarca.
Als 13 anys va viatjar a Cuba, on va fer fortuna, principalment, gràcies a una fàbrica de mistos. Els llumins eren un monopoli de l’Estat i es comercialitzaven en paquets sencers. Per contra, els llumins del baix empordanès es podien triar i remenar. La seva publicitat avui fa gràcia, però és senzilla, efectiva i amb alguna catalanada que revela qui la va idear: «Mis cerillas dan mas luz / que da la antorcha de Astrea. / Pueblo, si lo quieres ver: / Tria, escoge y remena». Per la fi d’aquest monopoli, a Pere Coll el consideren a Cuba “el destructor del monopolio fosforero”.
A la fàbrica de fòsfors se n’hi va afegir una altra de tabac. Els negocis rutllaven. L’empresari d’origen torroellenc tenia una posició econòmica més que desfogada que li permetia tornar a casa seva amb el somni d’Amèrica acomplert, les butxaques ben plenes i una aurèola, entre misteriosa i de mecenes, que tant ha caracteritzat els indians
Va tornar el 1894 a Pals, on va comprar diverses finques. A una d’elles, el mas Gelabert, hi va reiniciar el cultiu de l’arròs a la plana de Pals, abandonat des de feia gairebé un segle. El 1907, per influència del seu adversari polític, el comte de Torroella de Montgrí, el conreu fou prohibit al·legant motius sanitaris, però la campanya promoguda per Coll, fundador de la Comunitat de Regants de la Sèquia del Molí de Pals el 1909, n’aconseguí, el mateix any, l’autorització definitiva.
La nissaga d’indians descendents de Pere Coll i Rigau va ser un dels impulsors a finals del segle XIX i inicis del segle XX del conreu d’arròs de Pals.
A més, va ser Pere Coll qui va organitzar les obres de l’aigua potable a Sant Feliu de Guíxols i creà les Aigües Coll, precedent de les Aigües Potables de Sant Feliu de Guíxols SA.
L’origen del mojito
Diuen que a finals del segle XVI, el famós corsari Sir Richard Drake, subordinat del Capità Sir Francis Drake (corsari de la corona anglesa) va preparar la primera versió coneguda d’una beguda que portava aiguardent de baixa qualitat, amb sucre, llima, menta i altres herbes.
L’aiguardent aportava calor, l’aigua diluïa l’alcohol, la llima combatia l’escorbut que era la malaltia típica dels mariners llavors que passaven mesos a la mar sense prendre fruita fresca, la menta i les herbes refrescaven, i el sucre permetia digerir aquesta barreja. El prenia Sir Drake després de les seves batalles mentre explicava les monedes d’or que formaven el botí aconseguit.
A la dècada de 1860, la producció de rom ja era molt més refinada, el que donava un rom de millor qualitat. El rom “añejo” va substituir l’aiguardent, i el que ja a Cuba es coneixia com Draquecito es va rebatejar com «Mojito», molt abans que el popularitzés Ernest Hemingway que el bevia diàriament a La Bodeguita del Medio i on es va començar a comercialitzar.
De l’encreuament entre diferents tipus de menta, en surt la combinació ideal per al mojito, ja que guanya un millor aroma. Com en el cas del gintònic, al mojito, el gel també hi té la seva singularitat. Antigament, a La Bodeguita del Medio s’utilitzava gel sencer en tant que a la Cuba dels anys 30 el gel el servien en pedres però amb la universalització de la beguda, es va començar a usar el gel picat, entre altres coses, perquè funcionés com a filtre i que les fulles es mantinguessin al fons i no molestessin a la boca.
També hi ha qui diu, que la millor manera de prendre’s un mojito, és mastegant primer la menta.
