La ràdio com a arma de guerra

Antenes de Radio Liberty a la platja de Pals
Antenes de Radio Liberty a la platja de Pals

Radio Liberty era un mitjà de comunicació finançat pel govern dels Estats Units i destinat a difondre missatges del món occidental als territoris de l’antiga URSS des de la platja de Pals, a la Costa Brava central.

El fet que aquest servei de ràdio estigués destinat única i exclusivament a “il·luminar” (en argot tècnic radiofònic) el territori de l’enemic número 1 dels americans en aquella època i que l’emissora fos finançada pel govern dels Estats Units, fan que Radio Liberty no pugui deixar de ser considerada una arma de guerra. Un arma del capitalisme contra el comunisme.

Per entendre una mica més aquest concepte hem parlat amb Montse Bonet, Coordinadora d’Estudis de Comunicació Audiovisual de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Montse Bonet, ens ha explicat que la ràdio no va nèixer precisament com a mitjà de comunicació de masses, tal i com s’entén ara.

El resum de la resta de la conversa amb Montse Bonet, aquest dissabte al programa especial «Govorit Radio Svoboda», en directe des de Pals.

 

Per què Radio Liberty a la platja de Pals?

La platja de Pals abans de la construcció de les antenes de Radio Liberty

Si tinguéssiu un mapa del món i haguéssiu d’emetre fins a Moscou on posaríeu el vostre centre emissor? Els enginyers de Radio Liberty ho van tenir clar: a la platja de Pals.

Luke Springer, director de tecnologia de Radio Free Europe/Radio Liberty, explica en aquest avançament perquè els EUA va escollir la platja de Pals per emetre a la Unió Soviètica.

Pots escoltar l’entrevista sencera, escoltant el programa Govorit Radio Svoboda

Escolteu l’entrevista sencera aquí

Radio Liberty: com una família

Imatge del menjador de Radio Liberty, a punt per al dinar de Nadal del 1967. font: www.radioliberty.org

Radio Liberty va començar a emetre el 23 de març de 1959 i va finalitzar les emissions el 25 de maig de 2001. Van ser 42 anys d’activitat, transmetent uns continguts que arribaven a 3.000 quilòmetres de distància. Però més enllà dels objectius i de la tasca per la qual fou creada, quatre dècades donen per a molt.

En els seus millors anys, Radio Liberty va arribar a ocupar unes dues-centes persones, entre els diferents rols i perfils. Per això, s’entén que més enllà de les xarxes de comunicacions, antenes i demés, també s’hi teixissin relacions humanes. Molts ex-treballadors parlen de l’equip humà de la Radio Liberty de Pals com d’una gran família. Al marge de la feina, hi havia una intensa vida social. Arturo del Real i Consuelo Argüelles ho han explicat a Ràdio Capital i ens en parlaran al programa especial del dissabte 26 de març:

Radio Liberty i la música

Emissió des del primer estudi de Radio Free Europe, a Munich, des d'on RFE va començar a emetre el maig del 1951

Radio Liberty transmetia des de Pals, tot tipus de continguts que arribaven enregistrats des dels estudis de Munich o Nova York. Les emissions (adreçades als països de l’antic teló d’acer) contenien tot tipus de programes informatius, d’entreteniment, tertúlies d’actualitat política internacional i per descomptat, música. Jazz at LIberty - Benny Goodman

En aquest sentit, són destacables els nombrosos programes musicals així com una gran quantitat de concerts de jazz enregistrats per a l’emissora, formant una col·lecció anomenada Jazz mission to Moscow.

Un dels «jazzmans» destacats de l’època, «Benny Goodman», va enregistrar un disc anomenat Jazz at Liberty, amb les antenes de l’emissora de Pals a la seva coberta.

El regalo

Thriller estrenat a SITGES 2015 el qual, sota una aparença inicial de telefilm, acaba deixant sensacions boníssimes. 
El regalo ens presenta a una parella, Simon i Robyn que s’acaben de mudar a un barri confortable després que ell hagi trobat una bona feina. Un dia, de casualitat, es troben a Gordo, un antic company d’escola de Simon. Gordo es presta voluntariós a ajudar a la parella, però poc a poc comença a fer-los regals i visites inesperades que rosen l’intrusisme, cosa que molesta a Simon. A partir d’aquest moment començarem a veure que alguna cosa hi ha entre el passat de Simon i Gordo que desconeixem i que ens pot fer pensar que les coses no són el que semblen. 
El director és l’actor Joel Edgerton, que debuta amb aquesta pel·lícula darrera la càmera i interpreta també el personatge de Gordo. Edgerton pretenia fer un primer acte semblant a Atracción fatal per posteriorment derivar a una cosa diferent. I és quan es produeix aquest canvi quan cal aplaudir la pel·lícula ben fort. Al cantó d’Edgerton, trobem a la parella protagonista interpretada per Jason Bateman i Rebecca Hall. És precisament Bateman que s’emporta el pes interpretatiu més gran i ens ofereix els matisos ocults que necessita el seu personatge.
Edgerton ha sabut moure’s dins el terreny de lo habitual i previsible per, en un moment donat, sorprendre a l’espectador i oferir just allò que no t’esperes per la convencionalitat amb la que es desenvolupa el relat fins aleshores.
El regalo és tota una lliçó, més psicològica que física, als abusadors escolars i les conseqüències del bullying. Tant sols hem d’aguantar una mica perquè lo previsible del relat fins a cert punt pot cansar a l’espectador, però de cop adquireix nova vida i sense ser gran cosa, acaba resultant una pel·lícula prou estimulant.

Nota: 3,5/5
[embedded content]


Font: Ningú no és perfecte

{$excerpt:n}

Bone Tomahawk

Un western d’autor. Això és Bone Tomahawk, una pel·lícula dirigida per S. Craig Zahler que no li ha volgut produir cap estudi de Hollywood. El director no ha volgut que es canviés cap línia del guió i això es nota. El resultat, una meravella i al mateix temps una autèntica raresa Una de les millors pel·lícules vistes al SITGES 2015 que vaig tenir el plaer de veure en una sessió de matinada que em va tenir enganxat i amb els ulls oberts fins a les 4. 
Bone Tomahawk mai no es podria haver fet sota el paràmetres de Hollywood. És un western atípic amb un magnífic planter d’actors format per Kurt Russell, Patrick Wilson, Matthew Fox i Richard Jenkins que aniran al rescat de la dona d’un d’ells i de l’ajudant del xèrif, que han estat segrestats per una tribu caníbal. Aquí els indis són substituïts per quelcom més salvatge. La major part de la pel·lícula és una road movie a cavall en la qual els protagonistes es coneixeran a sí mateixos. S’ho agafa amb calma i es concentra en el viatge i les relacions dels protagonistes per un final en el qual el terror i el gore es converteixen en protagonistes absoluts de la història. I és que en el darrer tram arriba la festa amb una de les escenes més salvatges d’enguany, la qual encara no m’he pogut treure del cap. 
Des de la seva estrena a Sitges, el boca orella a funcionat tant que si no arriba a ser perquè la gent n’ha parlat tant bé, no s’hagués estrenat, ni que sigui de manera limitada, ja que el mes vinent arribarà en Blu-ray. La filosofia de la pel·lícula recorda a Centauros del desierto ja que Bone Tomahawk també és un western de rescat. Un dels aspectes més destacables de la pel·lícula, és com aquesta construeix els personatges a base de diàlegs, i aquest llarg viatge que emprenen amb el cor i gens de cap. És per aquest motiu, quan arribem a la part final, quan sí que ens importa el que els passi perquè ens els hem arribat a apreciar. 

Nota: 4,5/5 

[embedded content]


Font: Ningú no és perfecte

{$excerpt:n}