Darrera producció de l’estudi Ghibli i una de les nominades als Oscar a la millor pel·lícula d’animació. El recuerdo de Marnie ens arriba en un moment de futur incert per a l’estudi després de la jubilació d’Hayao Miyazaki. Aquesta és la primera i última pel·lícula de Ghibli realitzada després de la retirada de Miyazaki, i abans dels cessament temporal de l’activitat de l’estudi. Molts es pregunten si aquesta serà la seva darrera i definitiva pel·lícula. Curiosament aquesta transmet una melancolia que reflexa l’estat de Ghibli. Però Ghibli continua existint i actualment és la coproductora, juntament amb la distribuïdora europea Wild Bunch, de La tortuga roja, pel·lícula que s’està animant a França, però en la qual el personal de Ghibli ha treballat en la història i els storyboards. 
Però tornem a El recuerdo de Marnie. La pel·lícula adapta la novel·la When Marnie was there de Joan G. Robinson, una de les preferides de Miyazaki i Toshio Suzuki, el president de Ghibli. El director és Hiromasa Yonebayashi, el mateix d’Arrietty y el mundo de los diminutos, que ha traslladat l’ambientació al Japó. La protagonista és Anna, una nena de 12 anys que després de patir un atac d’asma, és enviada a recuperar-se a casa dels seus oncles que viuen en un poblet vora del mar. Allí descobreix una mansió misteriosa i a una jove, Marnie. Marnie i Anna connectaran a l’instant, i entre ambdues es desenvolupa una amistat que jugarà entre la fantasia i la realitat.
El recuerdo de Marnie es queda molt lluny del nivell de Miyazaki o del que ara mateix és al meu entendre el millor animador japonès, Mamoru Hosoda, del qual properament veurem estrenada la genial El niño y la bestia. Malgrat tot, el traç de l’animació tradicional continua essent un valor i la cura per la perfecció i la bellesa de l’entorn és tant palpable com en les produccions de Miyazaki. Pel que fa a la història, bàsicament es dedica a construir la personalitat d’Anna, una nena solitària que rebutja relacionar-se amb nenes de la seva edat. No serà fins l’experiència que viurà amb Marnie i el fet de recordar el seu passat i orígens que la farà curar-se de les ferides psicològiques que pateix.
El conte en el qual es basa no és japonès, i això és nota, tant en l’aspecte visual de Marnie com en el de la mansió que centra la pel·lícula, la qual recorda clarament a les produccions de cinema gòtic amb grans mansions solitàries, clarament representades en produccions britàniques. I és que la mansió bé podria ser una versió més lluminosa de la que varem veure, per exemple a La mujer de negro. I és que El recuerdo de Marnie no deixa de ser una història de fantasmes que pren diferents formes. 
Malauradament amb aquesta pel·lícula constatem que sense Miyazaki, Ghibli no aquell Ghibli, però malgrat això hi ha fusta per tirar endavant, en un moment que la cosa no convida a l’optimisme. Esperem que l’estudi que tantes alegries ha donat durant molts anys ressorgeixi aviat.

Nota: 3,5/5

[embedded content]

Font: Ningú no és perfecte

{$excerpt:n}

Cloverfield o Monstruoso, com algun il·luminat se li va ocórrer traduir aquí, ha acabat amb el temps convertint-se en una mena de pel·lícula de culte. Dirigida per Matt Reeves i produïda per J.J. Abrams, era un found footage ben fet sobre un atac d’un monstre a la ciutat de Nova York. Inusualment ben narrat i rodat, pel que és aquest tipus de producte. Aconseguia atemorir-nos quan ho pretenia i ens va tenir enganxats a la butaca de cinema amb el cor a la mà. Des de llavors, algunes veus no han parat de reclamar una segona part, però ni Abrams ni Reeves han estat mai interessats en el tema i han preferit explorar altres propostes.
Però la idea de la seqüela era allí i tot va prendre sentit quan una de les pel·lícules de Bad Robot, Valencia, corria el perill de quedar-se al calaix per la fallida de la productora, Insurgence Pictures. Abrams va veure en la mala notícia una oportunitat comercial. Així va ser com Valencia va passar a convertir-se en un spin-off de Monstruoso, per tot seguit reescriure’n el guió, rodar escenes addicionals i finalment remuntar-la i anomenar-la Calle Cloverfield 10. Darrera la càmera trobem el debutant Dan Trachtenberg.
De l’argument us n’explicaré poca cosa perquè el secretisme al voltant d’aquesta producció ha estat absolut. Tot comença quan la jove Michelle, després de patir un accident cotxe, desperta en el búnquer d’un desconegut, Howard Stammler, el qual afirma que no poden sortir a fora perquè un atac nuclear ha convertit en inhabitable la zona on estan.
La pel·lícula funciona tant sols amb tres protagonistes: John Goodman, en una interpretació immensa com ja ens té acostumats, Mary Elizabeth Winstead, que assumeix el primer paper protagonista important de la seva carrera i John Gallagher Jr. Goodman és el personatge ambigu del que mai estem segurs de si diu la veritat o no, de si és bo o dolent; mentre que Winstead és clarament el personatge que esdevindrà l’heroïna o amb la qual ens identifiquem. Atrapada en una situació indesitjada experimentarà la mateixa confusió que l’espectador. 
La pel·lícula juga amb la possibilitat de si l’atac nuclear que afirma Howard Stammler és una invenció o una bogeria del mateix personatge, o si és verídic. Michelle no té clar si és una bona persona o un psicòpata, però part d’aquesta ambigüitat deixa de tenir sentit si sabem que aquesta és un spin-off de Monstruoso. Malgrat el mèrit de perdre aquest efecte sorpresa, aconsegueix girar la truita per trobar nous elements que sí sorprenen a l’espectador.
La part final de la pel·lícula canvia radicalment i podem deduir que aquestes són les escenes que es van filmar amb posterioritat per encaixar-la en l’univers de la pel·lícula que va dirigir Matt Reeves. Curiosament encaixen molt bé, de tal manera que sembla que sempre haguessin estat plantejades d’aquesta manera.Calle Cloverfield 10 és una bona barreja de thriller psicològic, suspens i pel·lícula de monstres, amb unes interpretacions superbes i un guió molt sòlid. Que gairebé  tota la pel·lícula passi en un sol escenari en cap moment desgasta, al contrari, accentua la tensió imprescindible perquè el relat funcioni.Nota: 4/5
 
[embedded content]
 

Font: Ningú no és perfecte

{$excerpt:n}