És qüestió de fe. Cintant al savi Sheldon, La La Land és un “Zas, en toda la boca” a qui pensi que a Hollywood només hi ha lloc per blockbusters multimilionaris amb grans efectes especials. També hi tenen cabuda les històries clàssiques que ens transmeten l’esperit positiu dels musicals de l’època daurada. Hollywood sempre ha volgut ser una terra on els somnis es poden fer realitat. Aquest és l’esperit de la sensacional La La Land. Una pel·lícula que no amaga l’homenatge i el tribut als musicals clàssics de Hollywood. El millor de tot és el que transmet la pel·lícula, que no és res més regalar felicitat a l’espectador.
Damien Chazelle, guionista, músic i director de la magnífica Whiplash, torna a reincidir en el tema musical en la que és la seva tercera pel·lícula. Si a Whiplash, Chazelle incidia en la faceta més negativa per fer realitat un somni, La La Land és l’altre cantó de la moneda. Per fer una bona pel·lícula musical no n’hi ha prou en tenir una base sòlida de coneixements de cinema, també és necessari tenir uns coneixements de música, coreografia i també teatrals. No és una faceta fàcil, ni tampoc està a l’abast de tothom. Aquí, Chazelle ha sorprès a tothom. Whiplash és una gran pel·lícula, però aquest pas de gegant que ha donat a La La Land ningú se l’esperava. Aquesta mostra de veterania, força i perfecció estany lluny dels directors novells com ell. Chazelle demostra un domini absolut en la transició de diàleg a números musicals, així com en mostrar força tant en els moments grans com en els més íntims. 

Emma Stone i Ryan Gosling són la parella protagonista, els acompanyen en papers secundaris John Legend, Rosemarie DeWitt, J.K. Simmons, Finn Wittrock i Tom Everett Scott. Mia (Stone) és una jove aspirant a actriu que viu a Los Ángeles. Mia treballa de cambrera mentre es presenta a un munt de càstings. Sebastian (Gosling) és un pianista que toca en bars de segona, el seu somni és regentar el seu propi club on rendir homenatge al jazz més pur. Els destins de Mia i Sebastian es creuaran. La parella s’enamorarà, però ambdós descobriran que l’equilibri entre l’amor i fer realitat les seves aspiracions no és senzill. 

D’Stone i Gosling no podem dir res més que estan perfectes en els seus papers. La pel·lícula és un regal i els seus personatges una oportunitat per lluir-se, la qual no desaprofiten. Emma Stone està meravellosa en tot el que fa, Gosling també està fantàstic malgrat que no podem dir que canti molt bé, la veritat. Parla amb melodia i poquet més. Només podem esperar que en una seqüela de Dos buenos tipos, Gosling i Russell Crowe ens regalin un número musical, ja que les qualitats vocals d’ambdós estan al mateix nivell.
La La Land és un miracle de pel·lícula per la estranyesa que un producte així pugui tirar endavant en un Hollywood que desconfia de productes d’aquestes característiques. Tradicional, plena de sentiments i d’una vitalitat visual i narrativa espectaculars. Només fa falta fixar-se ens els decorats, el vestuari i l’exquisidesa en la combinació de colors. El dividir la pel·lícula en quatre parts diferenciades en forma estacional, ajuda e la narrativa i en el visual per donar-li una identitat pròpia a cada fragmentació.
Aquesta és una pel·lícula que parla dels nostres somnis i com accedim o renunciem a ells i el preu que té assolir-los. La La Land és una lliçó magistral de cinema en estat pur. És la raó per la qual anem al cinema cada setmana, i que alhora ens convida a no deixar de somiar.