Ahir vaig fer una entrevista a en Jordi Savall. Admeto que vaig començar una mica cohibit. Estem parlant d’una de les primeres autoritats mundials en matèria de música antigua, amb més de 200 concerts a l’any per tot el món i amb uns coneixements d’història i música clàssica, com no li he sentit a ningú. A mesura que l’entrevista avançava, la meva admiració anava creixent. No tant pel que sap aquest home, que com he dit és molt, sinó per la capacitat d’emocionar la gent que se l’escolta, per la manera com s’explica.
La proximitat amb ell feia que li pogués veure com se li dilataven les pupil·les i se li humitejaven els ulls quan explicava la seva experiència tocant al camp de refugiats d’Idomeni o la rebuda que li donaven els nens i nenes del camp, només pel fet que algú anés a tocar-hi música i per tant, a distreure’ls de l’avorrida monotonia que suposa no poder moure’s d’aquell espai. O només pel fet de parlar de segons quines composicions com l’heròica de Beethoven.
Costa trobar persones que més enllà del seu ampli coneixement, siguin capaces de transmetre’l amb passió. Persones que, com en Jordi Savall s’emocionin i ho transmetin. Persones capaces de ser coherents, com quan va rebutjar edicadament el «Premio Nacional de música», alegant que no seria coherent amb ell mateix acceptar un premi d’un estat que menysté la música.
En qualsevol país que posés en valor la cultura, en Savall seria un referent dins els seu àmbit (que ja ho és) però també per la societat, i aquí és on de nou tornem a perdre per golejada.
Menys Leo Messi i més valentí fuster, més pau casals, més Margarida Xirgu, més Jordi Savall, si us plau. Que així ens Brilla el Pèl.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.