Ahir, un servidor va inaugurar la particular temporada de platja. I va ser a la platja del bogatell de Barcelona. Plena a rebentar i amb problemes per trobar espai on estirar la tovallola.

Les platges de ciutat, les platges urbanes, no em generen cap tipus de prejudici del l’estil «ui, com les de la Costa brava, cap», però si que és cert, que hi han algunes coses que em generen cert rebuig.

A mi, que sóc de Pals i que ja de ben petit el meu pare em portava amb ell a passar el dia a marc, mentre ell llogava patins, m’agrada la idea romàntica de la platja com a espai de relax, de distensió, d’anar a prendre un bany, a llegir, a cagar-me en la família dels nens que em tiren sorra mentre juguen, etc… i és clar, als entorns més urbans, urbanitzats i civilitzats, tot plegat està més parcel·lat. Aquí unes zones delimitades per jugar a voley, aquí unes rampes, aquí un xiringuito que més que un lloc on anar a comprar un calipo, sembla la pasarel·la Fashion week, aquí el beach club, aquí el bar de copes amb música a tota metxa… No ho sé, digueu-me antic, però jo reivindico la platja on la vida (ja accelerada per sí mateixa) allà s’atura una estona i no necessito seguir la festa de la nit anterior, ballant sobre la sorra al ritme de música house (que ja posats, és molt dels 90). He de dir, que un important empresari dela comunicació d’aquest país, em va explicar que ja no venia a l’Empordà a passar l’estiu, perquè s’hi avorria i ho ha canviat per Eivissa.

De la mateixa manera que no es pot esperar que tot plegat sigui com la cala estreta, no em convenç que fins i tot per anar a la platja s’hagi d’estar pendent del «postureig» imperant dels nostres dies.