Tercera entrega de la saga Thor, que ha dirigit el neozelandès Taika Waititi (Lo que hacemos en las sombras). L’objectiu de Marvel era posar a Thor en el lloc que es mereix després que El mundo oscuro fos la pitjor de les pel·lícules produïdes per Marvel Studios. Semblant a com s’ha expressat James Gunn, Waititi afirma que li han deixat fer la pel·lícula que ha volgut. D’aquí que les reaccions entre el públic en general i la crítica, que l’han rebut molt positivament, hagi estat molt dispar respecte un petit nombre de fans dels còmics que se l’han carregat, per no suportar les dosis d’humor que conté. Parlem-ne.
Val a dir que si Waititi ha disposat d’aquesta llibertat, és perquè Marvel entenia que Thor només funcionava bé a les pel·lícules de Los Vengadores, en què s’havia dotat al personatge d’un humor que no tenia en les seves pel·lícules en solitari. Aquesta pel·lícula és molt diferent de les dues anteriors, la primera buscava un to Shakespeare, mentre que la segona volia ser Joc de trons, sense èxit. Aquesta tercera el gir de timó és radical, ja que agafa el testimoni de Guardianes de la Galaxia per aplicar-lo a Thor. Jo he entrat en el joc i la pel·lícula m’ha entusiasmat. D’acord que aquest Thor no és el dels còmics, però encaixa bé en l’Univers Cinemàtic de Marvel. Ara bé, si sou puristes, ho podeu passar malament.
L’acció ens situa després de Los Vengadores: La era de Ultron. Thor torna a Asgard i descobreix que Loki ha pres possessió del regne fent-se passar pel seu pare, Odín. El ressorgiment de la presonera Hela, fa que Thor sigui exiliat al planeta Sakaar, governat pel Gran Maestro que obligarà a Thor a convertir-se en gladiador i lluitar contra Hulk. El seu objectiu és tornar a Asgard i evitar el Ragnarok, que significaria el final de la civilització d’Asgard.
La pel·lícula va al gra i deixa llast només començar. Després d’una èpica escena inicial, això sí amb grans dosis d’humor que et situen amb el que vindrà a partir de llavors, es desfà amb rapidesa de l’Odín/Loki, el gran cliffhanger que ens deixava la segona part, i de l’avorrida Jane Foster. Natalie Portman s’havia mostrat molt descafeïnada en aquesta saga, així que aquí no hi surt i amb això sí que hi guanyem molt, així com el fet de no dependre d’una història excessivament romàntica, com en les dues pel·lícules anteriors.
L’aspecte visual que s’ha tingut en compte per a aquesta pel·lícula ha estat el dissenyat per Jack Kirby i no el de Walter Simonson, en els còmics de Thor, molt més del que ja va inspirar la primera part i va quedar oblidada en la segona. I és precisament l’estètica el punt més fort de Ragnarok. Tot allò que involucra a Asgard, el disseny de personatges, Hela mateixa, Surtur i el viatge per les estrelles amb tots els colors possibles, són pur Kirby.
La banda sonora també adquireix personalitat pròpia, ja Mark Mothersbaugh se serveix d’una sonoritat musical electrònica que es trasllada als 80 en els moments més psicodèlics de la pel·lícula, que són tots aquells que succeeixen a Saakar. Només en la part final integra la seva música amb l’original de Patrick Doyle per a la primera. Mothersbaugh és també el responsable de la música de La pel·lícula Lego.
Pel que fa al repartiment, repeteixen Chris Hemsworth com a Thor, qui es troba més còmode que mai en un paper més relaxat; Tom Hiddleston com a Loki, genial en tots sentits com sempre; Anthony Hopkins com Odín, desaprofitat i amb poca capacitat per resoldre el seu rol, però aquest problema és del guió, no de l’actor; Idris Elba com a Heimdall, que aquí té més protagonisme que mai; i s’incorporen Karl Urban com a Skurge; Cate Blanchett com a Hela, espectacular, el millor nou personatge de la pel·lícula; Jeff Goldblum com a Gran Maestro i Tessa Thompson com a Valquíria. També trobarem altres personatges de l’univers Marvel com Hulk, interpretat per Mark Ruffalo i el Dr. Strange, interpretat per Benedict Cumberbatch.
Ja que parlem dels personatges, un dels problemes de la pel·lícula és el tractament de secundaris, sobretot els que vénen de pel·lícules anteriors, tal és el cas dels tres guerrers que pel que fan aquí valia més que haguessin fet com Sif, i no fer-los sortir.
Thor: Ragnarok és una reinvenció de la saga Thor en el cinema que com a pel·lícula funciona molt bé, però que s’allunya de ser una mena d’El senyor dels anells de Marvel, que és el que hauria de ser Thor. Però més enllà de prejudicis i comparatives amb l’obra original, la pel·lícula és una muntanya russa, un gran blockbuster que desprèn grandesa, cosa que no va aconseguir la primera, tot i ser una bona pel·li, ni molt menys la segona.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.