La pel·lícula ens intenta explicar com des de la mirada d’un infant es perceben els problemes dels adults. Susan és un mare soltera amb dos fills: Peter de vuit anys, i Henry de dotze, que té una creativitat i maduresa desbordants. La vida de la família canvia quan Henry descobreix que la seva veïna és assetjada pel seu padrastre. Henry idearà un pla elaborat per salvar-la.
La trama es mou entre una fotografia sobre la infantesa, amb aires dels vuitanta, i un thriller sobre abusos i maltractaments. La veritat és que un dels principals inconvenients de la pel·lícula és que passa d’un gènere a un altre amb una rapidesa tal que li és impossible de dirigir a l’espectador. El desconcert provoca que al final un no sàpiga ni on està. Un cop conclosa, tampoc jo tenia molt clar si m’havia agradat o no. Però al poc que t’hi pares a reflexionar, la pel·lícula es desmunta com un castell de cartes. De fet, El libro secreto de Henry funciona força bé fins que deriva, incomprensiblement, cap un melodrama manipulador i forçat. Una pena perquè la pel·lícula té coses força interessants que se’ns plantegen, però a mida que el relat avança ho fa pels pitjors camins possibles.
En el repartiment trobem a Naomi Watts, que interpreta a la mare, Jaeden Lieberher el nen de Midnight special, i a Jacob Tremblay, el nen protagonista de Wonder. Sobre el repartiment destacar la magnífica fornada d’actors infantils que veiem darrerament en cinema i televisió, portant pel bon camí interpretacions que no són gens fàcils. Els joves Lieberher i  Tremblay són l’únic pel que val la pena veure la pel·lícula. La música, els nens i la imaginació desapareixen i s’esborren per un guió que empitjora a cada pàgina, i acaba en un absolut ridícul.