Des de fa uns quants anys per aquestes dates –ja n’he perdut el compte-, vaig a l’escola Portitxol de l’Estartit. M’hi conviden en relació amb l’activitat anomenada «Apadrinament de les illes Medes». De fet, es tracta d’una manera de conèixer aquells illots que formen part del paisatge de l’Estartit i per extensió de molts pobles de la Costa Brava. Es tracta d’acostar a la mainada aquell riquíssim espai natural des diferents vessants: biològica, històrica, literària…
Cada anys, doncs, parlo als alumnes de les nombroses llegendes relacionades amb les Medes. Llegendes que els fascinen com fascinen a molts adults, ja que són narracions populars que es mouen entre la ficció i la realitat, entre el relat històric i la fantasia, i que cadascú pot fer seves i transmetre a la seva manera. Els explico, per exemple, que sota les seves roques s’hi alça un palau de cristall que pertany a la reina de les sirenes o que aquelles illes van néixer a causa del rampell d’un gegant que anava llançant rocs colossals mentre perseguia la seva estimada. Però, sens dubte, les històries que més triomfen són les que parlen de pirates que van amagar tresors en alguna cova de les Medes o que, com Barba-rossa, hi van morir tot lluitant.
Les sessions acaben amb un reguitzell de preguntes: aquella curiositat espontània dels nens, incisiva i càndida alhora, que no et deixa marge ni treva. Sempre volen saber com és la feina d’un escriptor, cosa que em serveix per trencar certs tòpics sobre la literatura i per defensar el rigor, el compromís i l’exigència per sobre de la frivolitat i el cinisme que massa sovint hi campen.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.