Pel·lícula dirigida per Will Gluck (Rumores y mentiras) que barreja animació i imatge real. Peter Rabbit adapta el conte clàssic de Beatrix Potter.
Peter és un conill entremaliat i aventurer que viu amb un grup variat d’animalons. Junts conviuen a la granja dels McGregor. Però la disputa entre Peter i el jove McGregor per l’afecte de Bea, una amant dels animals de bon cor, conduirà a una festa animal.
Peter Rabbit és una bona proposta familiar, que sense inventar res és divertida i entretinguda. Estem davant la típica pel·lícula en què els humans interactuen amb els animals, essent els conills els més intel·ligents, tot i que irresponsables, i els humans, en general, són els éssers més bàsics. Domhall Gleeson, que ja venia de fer el pallasso com a general Hux a Star Wars: Els últims Jedi, no abandona el seu paper i en aquesta ocasió destina la seva ira cap a un grup de conills que només volen menjar del seu hort.
Peter Rabbit no resisteix cap comparació amb Paddington, que vindria a ser seu homòleg en ós. Paddinton és molt més encantadora, original i elaborada, la flegma britànica d’aquella no és present aquí, tot i que també està ambientada a Anglaterra. Però la diferència més gran entre ambdues està en el guió. L’elaboració i cura del de Paddington, aquí no hi és, ja que Peter Rabbit aposta per ser més visual que narrativa.
L’humor de Peter Rabbit es basa en gran part en l’slapstick, en les males passades que li fan els conills al jove granger. Recursos que sempre funcionen. No deixa de ser repetir la fórmula de Tom i Jerry, essent Tom el granger i Jerry el conill Peter.
Una de les situacions que donarà molt de suc a la història és l’enamorament entre el granger i Bea, la dibuixant que interpreta Rose Byrne. Peter esclatarà de gelosia quan comenci a deixar de ser el centre d’atenció de Bea, així que s’esforçarà a posar en evidència el seu rival.
La recreació digital dels conills és certament impressionant, tot i que llunyana dels dibuixos de Beatrix Potter. Malgrat tot, l’espectador té a la part final un tastet de com podria haver estat la pel·lícula si s’hagués fet amb una animació tradicional que hagués respectat al màxim l’estètica dels llibres il·lustrats. Se li valora moltíssim a la pel·lícula l’excel·lent integració entre animals digitals i actors.
El pitjor és sense cap mena de dubte en el doblatge. Sense la imprescindible versió catalana, suposem que fruit de l’abominable 155, ens hem de conformar amb la castellana, si no és possible veure-la en versió original. El doblatge està perpetrat per intrusos laborals, actors que no són dobladors professionals que fan ressentir el producte. La qualitat d’un doblatge no va lligada al fet que el faci un artista pseudofamós, el que cal exigir és un doblatge professional i ben fet. Malauradament, aquest no ho és. I no dic noms perquè no us costarà trobar-los, però fàcilment identificareu quines són les veus de dobladors no professionals.
Tot i que infantil, Peter Rabbit és una pel·lícula funciona per a tots els públics i esdevé una proposta altament recomanable.
