A la vida, com en el dia a dia, les decisions que hom pren, són les que marquen el camí a seguir, però aquestes no són fàcils de prendre, sobretot quan el cor et batega alhora en dos sentits totalment oposats.
Estem acostumats/des a ficar en una balança dues alternatives i esperar que una de les dues parts d’aquesta balança doni una resposta contundent, marcant amb una creu la direcció a seguir, i això no sol passar. El que sí passa i sovint, és mirar aquesta balança i esperar.
Al final et decantes cap a un cantó i sents que perds part de tu mateix@, i és aleshores, quan et preguntes si aquesta pèrdua et compensa amb el que has guanyat amb el bocí de camí que has recorregut. Però hi ha decisions i decisions, i algunes, no només et canvien el trajecte, sinó que també et canvien el destí, les companyies i inclús el camí que tant de temps ha costat fer a mida per a tu.
D’aquest tipus de decisions, n’he pres una fa ben poc. El meu estimat Sant Feliu de Guíxols, al que segueixo i seguiré adorant, un dia va deixar de ser l’única postal possible per portar a la meva butxaca. Girona insistia en oferir-me altra visió d’un quadre sense mar, però amb riu, ponts de ferro i de pedra, carrers empedrats, petjades d’història que s’adherien a les meves, mentre escoltava les campanades de la seva majestuosa Catedral…I no ho vaig dubtar.
Ara porto una nova postal a la butxaca amb el nom d’aquesta gran capital, però el més important? El que m’he trobat dins d’aquesta postal: uns éssers especials d’una família que es fan dir xaloquins i xaloquines, que des del primer dia m’han fet sentir com a part d’ells i d’elles, uns éssers als que no els importa obrir els braços a desconeguts/des i compartir, mentre es treballa, un ambient òptim en el que créixer, alhora de com a treballadors/es, com a persones.
La sensació de pertinença és tan gran, que potser han estat sempre de la meva família, i no ho he sabut fins ara que els/les he trobat. Totes les decisions que prenem, estan ben presses, perquè el més important és decidir, però poques de les que he pres, m’han aportat tant com estar envoltada de comprensió, motivació i força. I només fa un mes i escaig que vaig fer una altra butxaca!
Seguiré fent butxaques i animo a tothom a que no es quedi amb una única postal i una sola butxaca. Hem de perdre la por a la por i arriscar-nos. Per nosaltres mateixos/es!
