A totes i tots ens han fet alguna vegada a la vida aquesta pregunta, i no sé vosaltres, però pel que a mi respecte, la resposta a aquesta qüestió mai va tenir una solució senzilla, de fet entrava en un mar de dubtes. La nostra societat crema les etapes de la vida a alta velocitat, i fa exactament dos dies, el jovent de la nostra comarca i de Catalunya, se’ls va acabar el termini per decidir quin seria el seu futur professional.

El problema d’aquesta decisió, més enllà de la problemàtica que et planteja, és sota quins condicionants es dóna. El fet és que l’escola actual, no requereix als joves d’exercicis específics d’auto-conciència, o d’un reflexió personal.

Estem acostumats, a reproduir discursos, a engolir coneixements, però no tenim el temps ni els espais, per poder-nos formar les nostres idees, ideologies, i posicionaments propis. Jo m’hi vaig trobar, i el que provoca aquesta falta de reflexió, o de temps, són primerament indecisions i dubtes. I seguidament, provoquen decisions precipitades, escollides no per una reflexió profunda sinó per una demanda temporal, i per tant poden acabar en equívocs i decepcions. Com puc saber que vull ser de gran?

No m’han donat l’opció a equivocar-me, a tornar-me aixecar, i entendre el que vull. Em forcen a fer-ho un cop segurament, ja no hi ha volta enrere, a les portes de la Universitat. No cal fer una formació lligada a la formació professional, cal que donem eines perquè els alumnes no només siguin particeps de la nostra educació, sinó que en siguin part activa d’aquesta.

Volem coneixement, però també volem eines per saber-lo fer servir.