Hi ha històries d’amor romàntiques i hi ha històries d’amor per diners. La història d’amor entre la indústria de Hollywood i la Xina és purament per la pasta. La Xina és el segon país del món en què les recaptacions cinematogràfiques són les més altes, després dels Estats Units. D’uns anys ençà, algunes pel·lícules s’han salvat gràcies a la recaptació de la Xina. No és estrany que Hollywood aposti per la coproducció per mirar de sumar grans recaptacions en ambdós països. Recentment tenim exemples com La gran muralla, o la introducció per part de Disney de personatges orientals a Rogue One o Els últims Jedi, tenen com a objectiu atraure el públic xinès.
Megalodón és l’últim exemple de coproducció en una pel·lícula que vol ser, i hauria de ser una sèrie B, però que s’hi ha invertit tanta pasta que sembla un gran blockbuster. I precisament aquest és el problema de Megalodón que fa que no acabi de ser tan dolenta com voldríem. Megalodón hauria d’haver estat una pel·lícula més barata amb efectes especials i personatges com Piraña d’Alexandre Aja. Piraña és la pel·lícula en la qual hi hauria d’emmirallar-se Megalodón, però que desafortunadament no ho fa, i es queda a mig camí.
La pel·lícula combina la presència d’actors internacionals amb estrelles xineses, o algunes d’americanes que les fan passar per xineses, com Masi Oka. Jason Statham és el protagonista i interpreta a un bussejador expert que ha de liderar un equip de rescat amb l’objectiu de salvar uns investigadors que han quedat atrapats en el Pacífic i que estan essent assetjats per un tauró prehistòric de 23 metres de longitud, el qual es creia desaparegut de feia segles.
Sobre Statham, tot i que compleix, no m’encaixa. Un actor d’acció com ell no li veig, trobo que una vella glòria de cinema B hi hagués encaixat molt millor.
Dirigeix Jon Turteltaub, responsable de La búsqueda, aquell Indiana Jones de l’Hacendado que protagonitzada per Nicolas Cage. Una bona elecció per aquest Tiburón, també de l’Hacendado.
Després d’una primera hora força avorrida, els millors moments de la pel·lícula els trobem en la part final, quan el tauró es llença a les atapeïdes platges xineses a menjar-se a tothom. Més moments com aquest són els que li feien falta. Una escena, a més, plena d’imatges kitch que podria competir amb l’aspecte visual dels videoclips de Psy.
Tot i això, com a pel·lícula d’estiu amb la qual passes una estona entretinguda amb l’aire condicionat a tota marxa, és satisfactòria, però n’esperava molt més, o més ben dit, molt menys. Al final et quedes amb el regust que hauria d’haver estat una pel·lícula molt més dolenta per gaudir-la.
