Aquest dilluns ens ha deixat als 94 anys Charles Aznavour, un dels referents de la música francesa. Al llarg de la seva vida ha venut més de 100 milions de còpies dels seus treballs, amb els quals es va convertir en un dels màxims exponents de la cançó romàntica en francès.
Havia col·laborat amb llegendes de la música com Edith Piaf o Juliette Gréco, la seva trajectòria ve lligada a peces com For me formidable, La bohème o Emmenez-moi.
Aznavour manifestava que la vida era bonica i que volia seguir treballant perquè és el que havia fet sempre. Havia deixat l’escola amb 10 anys i tot ho havia après al llarg de la seva existència. Considerava que això no l’havia fet més intel·ligent, però sí més feliç.
La seva última actuació a Barcelona va tenir lloc al Liceu el 20 d’abril. Tot i la seva edat avançada i alguns problemes puntuals de salut, no parava d’oferir concerts, portant la seva música arreu del planeta.
Els britànics Bastille tornaran al nostre país el 27 de febrer de l’any vinent, com a part de la seva nova gira europea on presentaran les seves noves cançons.
Les entrades es posaran a la venda aquest divendres a través de la xarxa Ticketmaster, tot i que des de dimecres 3 a les 10 del matí també es podran comprar en prevenda a LiveNation.es. Costaran 39 euros.
El grup es va fer molt popular gràcies a Pompeii, que va aconseguir el número 1 en molts països i posteriorment va crear èxits com Good grief, Off the night o Quarter past midnight. Recentment estan triomfant al costat de Marshmello a Happier.
Queden pocs dies perquè R.E.M llenci al mercat «Live At The BBC», on podrem trobar gravacions inèdites i altres coses que encara no se saben. Per tal de posar una mica de mel als llavis dels fans, el grup ha tret en les últimes hores un avançament que forma part del boxset: la interpretació de «E-bow The Letter» que el grup estatunidenc va realitzar a la St. James Church de Londres l’any 2004 juntament amb el vocalista de Radiohead, Thom Yorke. El cantant britànic va pujar a l’escenari per tal de substituir a Patti Smith. Si no pots esperar a l’àlbum, la gravació resultant ja es pot trobar a Youtube.
1-O. Aquesta és la veu de la ciutadania. Aquest és un exemple dels molts que es van donar arreu del territori baixempordanès i català de convivència i resistència per poder dur a terme la votació de l’1 d’octubre. El dia començava ple d’esperança, optimisme i confiança. Centenars de veïns havien passat la nit fent guàrdia als col·legis electorals per permetre el referèndum i que hi hagués urnes. En alguns casos, fins i tot, famílies senceres van estar tot el cap de setmana a col·legis celebrant el que anomenaven “jornades de convivència” i tallers. Abans de les nou, els ciutadans feien arribar les urnes a les meses i, a les nou, començaven a obrir els 2.243 col·legis electorals que hi havia. Davant de la possibilitat que es tanquessin molts espais on votar, el Govern va activar el cens universal, que permetia votar arreu del territori.
Però el sisme arribà. L’Estat va activar als cossos de seguretat per tancar col·legis i requisar urnes. El que ningú esperava és la presència d’un agent, d’un factor clau durant la jornada i que va marcar l’agenda mediàtica de l’1 d’octubre a Catalunya i a la resta del món: la violència.
El so correspon al malson que es va viure a la Tallada d’Empordà, una localitat d’uns 450 habitants que, sens dubte, fou la més perjudicada per les càrregues policials al Baix Empordà. Així ho explicava una de les veïnes de la zona, Alba Garcia:
L’alcalde del municipi, Josep Ferrer, va detallar que hi havia una trentena de policies i van colpejar a la gent fins arribar a l’edifici consistorial:
Als altres municipis baix-empordanesos, la jornada va transcórrer amb certa normalitat. Constantment, hi havia alarmes que la Guàrdia Civil s’aproximaria als seus col·legis electorals, però no va ser així. En tot cas, sí que va ser un element fonamental que va marcar i condicionar el ritme de la votació. En diverses ocasions, a algunes localitats, es va aturar el referèndum per protegir els vots emesos fins aleshores. Al cap d’una estona, es reprenia. Això, però, no va impedir que, majoritàriament, al Baix Empordà, el referèndum acabés abans d’hora. Els col·legis tenien previst tancar a les vuit del vespre, però van argumentar que per seguretat finalitzaven la votació dues o tres hores abans.
El president del Consell Comarcal del Baix Empordà, Joan Català, es va mostrar dolgut i trist pel que havia succeït:
El recompte va determinar que, al Baix Empordà, la participació havia arribat pràcticament al 52,5%. El ‘sí’ es va imposar amb un 94,3% dels sufragis, mentre que un 4,5% es va inclinar pel ‘no’ i un 1,2% va votar en blanc.
A Catalunya, la participació va superar el 43% i el ‘sí’ va guanyar amb un 90,1%.
Després d’un dia que va deixar una empremta inèdita, amb 1.066 ferits, l’Executiu encapçalat per Carles Puigdemont va comparèixer i va anunciar solemnement que traslladarien els resultats al Parlament:
Les terribles imatges viscudes també van commoure a Europa, i el portaveu del comitè d’experts internacionals, Ferran Requejo, apel·lava a portar el debat i la resolució del conflicte a Europa:
En aquest mateix sentit s’expressava la CUP, a través del seu portaveu Quim Arrufat, que esperava una mediació internacional:
Només vuit hores després del desencadenament d’una inestabilitat política i d’una tensió palesa a la societat, a Ràdio Capital van parlar alguns diputats i portaveus de les diferents formacions polítiques. Sergi Sabrià, portaveu nacional d’Esquerra Republicana aleshores i ara president del Grup Parlamentari Republicà, i que va votar a Palafrugell, valorava així l’actuació policial del dia anterior:
Qui va elevar el to va ser Marc Vidal, quan aleshores era diputat al Parlament per Catalunya Sí Que Es Pot, i qualificava de “piròmans” a ambdós bàndols:
Des dels socialistes, Marc Lamuà, diputat al Congrés, es queixava de l’”immobilisme” del Govern de Mariano Rajoy per no haver oferit una altra solució, com un Estat federal:
Finalment, Concepció Veray, regidora a l’Ajuntament de Girona pel PP, deia que “és evident que les imatges d’ahir no eren bones”, però exigia “més responsabilitat” a Puigdemont i Junqueras. A parer seu, la Generalitat tenia gran part de culpa de tot plegat:
Un any després, ni la Generalitat ni La Moncloa tenen el mateix amo. En aquests mesos, Catalunya ha viscut una DUI suspesa, l’Administració Rajoy va aplicar el 155 fins la formació del nou govern català, el Parlament aixecà la suspensió de la declaració d’independència, però hores després, membres del Govern anaven a Bèlgica per demanar un judici just i alguns altres eren tancats a la presó de manera provisional, acusats per delictes que els poden comportar una pena de 30 anys. El 21 de desembre, l’independentisme tornava a aconseguir majoria absoluta al Parlament en escons, i en vots aconseguia el 47% dels suports.
El 23 de març, Romeva, Rull, Turull, Forcadell i Bassa tornaven a presó. Mentrestant, Marta Rovira i Anna Gabriel marxaven a Suïssa. Només dos dies després, Puigdemont era detingut a Alemanya, on va estar empresonat dotze dies.
Gairebé cinc mesos després de les eleccions, Quim Torra era investit com a nou president de la Generalitat i s’aixecava el 155. Mig mes més tard, Mariano Rajoy perdia la moció de censura impulsada pel PSOE i Pedro Sánchez esdevenia el nou president del Govern espanyol.
Al juliol, la justícia alemanya decidia extradir Puigdemont només per malversació i no per rebel·lió, un fet que el jutge Pablo Llarena va rebutjar. Això va permetre a l’exalcalde de Girona tornar a Waterloo.
Avui és 1 d’octubre. Ha passat un any del referèndum. Sembla que s’allunya aquell esperit d’unitat ciutadana i exemplar de fa 365 dies. El govern espanyol es va veure desbordat i va perdre una gran oportunitat de convertir aquella jornada en només un record. També fa olor que la paràlisi és major. Ara bé, les imatges perduren. Com també perdura la incertesa.
Primer de tot cal dir que aquesta pel·lícula no és recomanable per a tothom. Cal advertir que es tracta d’una pel·lícula contemplativa sobre l’acceptació, en la qual no passa absolutament res durant els 104 minuts de metratge. The Rider és un viatge espiritual, el procés d’una persona que es veu obligada a deixar allò que ha fet durant tota la seva vida i el camí que el porta a acceptar-ho.
The Rider és una pel·lícula experimental. Basada en fets reals, el seu repartiment està format pels mateixos protagonistes que ho van viure en primera persona. L’estrella del rodeo, Brady Jandreau, s’interpreta a ell mateix i ens explica com una mala caiguda el va incapacitar per tornar a muntar. En tornar a casa haurà de lluitar contra la seva frustració, ja que vol continuar muntant i participant en rodeos.
A la pel·lícula també hi trobem el pare i la germana de Brady, fent d’ells mateixos. Mentre alguns d’aquets actors no professionals se’ls nota, com per exemple el mateix pare de protagonista, el cert és que Brady Jandreau ens fa creure que és un actor professional i l’única manera de saber que no ho és, és que algú t’ho hagi explicat.
The Rider ens narra les diferents etapes que passa Brady, des que surt de l’hospital fins al moment en què accepta que no podrà tornar a competir en rodeos. La pel·lícula ens ho mostra de manera molt natural. Així podem veure la lògica negació, el fet de mentir-se a ell mateix, de creure’s que no poder muntar més és una cosa provisional, i a comprovar per si mateix que el seu cos no respon bé quan intenta recuperar la vida que portava fins aleshores. Arriba un moment que Brady s’ho repeteix tantes vegades que al final s’ho creu.
La directora Chloé Zhao sap mostrar molt bé a través d’imatges i del mateix Jandreau, tota l’angoixa que pateix el protagonista.
The Rider no és una pel·lícula fàcil pel seu ritme i per donar una visió poc optimista de la realitat. Per contra, sap transmetre tendresa en un món que el cinema a retratat sovint amb rudesa, com és tot allò que envolta a l’oest dels Estats Units. No exagero quan dic que Zhao reinventa la figura hipermasculitzada del cowboy i la vesteix de tendresa.
