Pobre Venom, li han fotut pals per tot arreu. És mereixedora aquesta pel·lícula de totes les males crítiques? No del tot. Hi ha hagut unes ganes clares d’acarnissament amb Venom. Amb això no vull dir que sigui una bona pel·lícula, que no ho és, però per alguna estranya raó m’ho he passat molt bé i em tindran allí com un clau en la segona part.
Venom vindria a ser una anomalia de pel·lícula. Recordem que tot comença quan Sony, incapaç de repetir l’èxit de la saga Spider-Man de Sam Raimi, decideix retornar els drets d’explotació cinematogràfica del personatge a Marvel. No obstant això, es reserva el dret a fer pel·lícules individuals protagonitzades per personatges secundaris de les sèries de còmics d’Spider-Man, les quals no formaran part de l’univers compartit de Marvel.
El productor Avi Arad ja va obligar a Sam Raimi a introduir amb calçador a Venom a Spider-man 3, amb un resultat tan nefast que va acabar amb la paciència de Raimi i va posar fi a aquella sèrie de pel·lícules. Així que l’elecció d’Arad i la productora de Sony, Amy Pascal, va ser començar aquest nou univers amb Venom, amb l’inconvenient que l’origen del personatge no podria anar lligat amb Spider-man. Amb aquets productors, és normal que Venom s’assembli en la seva estructura de personatges i guió, al que varen ser les dues entregues de The Amazing Spider-man. Curiosament, la pel·lícula, tot i ser fallida, ha dividit a la crítica i el públic, en un divorci com feia temps que no vèiem, perquè Venom està essent un èxit en taquilla i el públic ha recriminat als crítics les seves opinions desfavorables. Entre els factors de l’èxit hi trobem a la marca Marvel i un boca a boca de la gent que explica que la pel·lícula no és tan dolenta com se’ns ha dit. I és cert, Venom no és Catwoman, ni Daredevil amb Ben Affleck, ni Cuatro Fantásticos de Josh Trunk. És molt millor que aquestes perquè tot i els seus defectes, és entretinguda i t’ho passes bé. Venom és un plaer culpable, cosa que no eren cap d’aquestes pel·lícules.
A falta d’altra cosa, el gran pilar de la pel·lícula, i a qui és un plaer veure fent d’Eddie Brock és Tom Hardy. L’actor britànic està immens i omple la pantalla en cada moment. Primer, com el perdedor Eddie Brock, al qual el món li ha girat l’esquena, i posteriorment en la seva relació amb el simbiont. Els diàlegs que tenen ambdós, així com la seva relació, són el millor de la pel·lícula. Al mateix temps donen peu a un munt de situacions divertides i surrealistes. Tot el que envolta a Hardy i el simbiont és brillant. Tot i que es pren algunes llibertats en relació al material original, aquestes són benvingudes perquè queden molt bé en pantalla.
El gran problema de la pel·lícula és el guió que no sap a què juga, ni la mateixa pel·lícula es defineix en què vol ser. És una barreja d’un munt de coses. Primer, perquè no sap si vol ser per adults o per tots els públics. Les situacions i diferents escenes tampoc acaben d’encaixar. Està plena de moments gratuïts. Un clar exemple és la primera escena després dels crèdits, que no ve al cas de res, ni res del que passa allà té cap lògica ni sentit, però mola perquè els lectors dels còmics sabem què significa. Aquesta escena en particular exemplifica molt bé el que és tota la pel·lícula. I podria posar-ne una altra d’exemple, com és la que involucra a Michelle Williams amb el simbiont, que tampoc aporta res, però mola i t’arrenca un somriure. I podríem seguir amb els forats i sense sentits del guió i no acabaríem. El curiós del cas és que malgrat això, la pel·lícula entreté i en cap moment es fa avorrida. Si volem parlar del tractament del dolent, és completament d’opereta. Igual que el metge que tracta a Eddie Brock, un personatge arquetípic que ens regala moments absurds i còmics.
Sobre els efectes especials són de segona categoria, amb l’objectiu d’estalviar el màxim de diners possible. Per això, en moltes ocasions el simbiont no s’exterioritza i veiem a Eddie Brock fent el que faria Venom. Es nota que Sony no confiava massa en la pel·lícula, que ha tingut un cost de 100 milions de dòlars, la meitat del que costen les pel·lícules de superherois.
El director ha estat Ruben Fleischer (Bienvenidos a Zombieland) i a part de Tom Hardy i Michelle Williams, ni la resta d’actors i actrius ni equip tècnic té un currículum destacable.
És innegable que al públic li ha agradat Venom i que l’està recolzant en la taquilla. La crítica l’ha destrossada. A Venom li veig tots els defectes, la majoria d’ells en el guió, però per altra banda la relació Hardy simbiont és encertada. Així que em quedo en un punt de ser conscient que he vist una pel·lícula dolenta, però que no obstant això m’ha entretingut. Venom no només és un plaer culpable, sinó que és el que més s’apropa a una pel·lícula de superherois de sèrie B.
Venom vindria a ser una anomalia de pel·lícula. Recordem que tot comença quan Sony, incapaç de repetir l’èxit de la saga Spider-Man de Sam Raimi, decideix retornar els drets d’explotació cinematogràfica del personatge a Marvel. No obstant això, es reserva el dret a fer pel·lícules individuals protagonitzades per personatges secundaris de les sèries de còmics d’Spider-Man, les quals no formaran part de l’univers compartit de Marvel.
El productor Avi Arad ja va obligar a Sam Raimi a introduir amb calçador a Venom a Spider-man 3, amb un resultat tan nefast que va acabar amb la paciència de Raimi i va posar fi a aquella sèrie de pel·lícules. Així que l’elecció d’Arad i la productora de Sony, Amy Pascal, va ser començar aquest nou univers amb Venom, amb l’inconvenient que l’origen del personatge no podria anar lligat amb Spider-man. Amb aquets productors, és normal que Venom s’assembli en la seva estructura de personatges i guió, al que varen ser les dues entregues de The Amazing Spider-man. Curiosament, la pel·lícula, tot i ser fallida, ha dividit a la crítica i el públic, en un divorci com feia temps que no vèiem, perquè Venom està essent un èxit en taquilla i el públic ha recriminat als crítics les seves opinions desfavorables. Entre els factors de l’èxit hi trobem a la marca Marvel i un boca a boca de la gent que explica que la pel·lícula no és tan dolenta com se’ns ha dit. I és cert, Venom no és Catwoman, ni Daredevil amb Ben Affleck, ni Cuatro Fantásticos de Josh Trunk. És molt millor que aquestes perquè tot i els seus defectes, és entretinguda i t’ho passes bé. Venom és un plaer culpable, cosa que no eren cap d’aquestes pel·lícules.
A falta d’altra cosa, el gran pilar de la pel·lícula, i a qui és un plaer veure fent d’Eddie Brock és Tom Hardy. L’actor britànic està immens i omple la pantalla en cada moment. Primer, com el perdedor Eddie Brock, al qual el món li ha girat l’esquena, i posteriorment en la seva relació amb el simbiont. Els diàlegs que tenen ambdós, així com la seva relació, són el millor de la pel·lícula. Al mateix temps donen peu a un munt de situacions divertides i surrealistes. Tot el que envolta a Hardy i el simbiont és brillant. Tot i que es pren algunes llibertats en relació al material original, aquestes són benvingudes perquè queden molt bé en pantalla.
El gran problema de la pel·lícula és el guió que no sap a què juga, ni la mateixa pel·lícula es defineix en què vol ser. És una barreja d’un munt de coses. Primer, perquè no sap si vol ser per adults o per tots els públics. Les situacions i diferents escenes tampoc acaben d’encaixar. Està plena de moments gratuïts. Un clar exemple és la primera escena després dels crèdits, que no ve al cas de res, ni res del que passa allà té cap lògica ni sentit, però mola perquè els lectors dels còmics sabem què significa. Aquesta escena en particular exemplifica molt bé el que és tota la pel·lícula. I podria posar-ne una altra d’exemple, com és la que involucra a Michelle Williams amb el simbiont, que tampoc aporta res, però mola i t’arrenca un somriure. I podríem seguir amb els forats i sense sentits del guió i no acabaríem. El curiós del cas és que malgrat això, la pel·lícula entreté i en cap moment es fa avorrida. Si volem parlar del tractament del dolent, és completament d’opereta. Igual que el metge que tracta a Eddie Brock, un personatge arquetípic que ens regala moments absurds i còmics.
Sobre els efectes especials són de segona categoria, amb l’objectiu d’estalviar el màxim de diners possible. Per això, en moltes ocasions el simbiont no s’exterioritza i veiem a Eddie Brock fent el que faria Venom. Es nota que Sony no confiava massa en la pel·lícula, que ha tingut un cost de 100 milions de dòlars, la meitat del que costen les pel·lícules de superherois.
El director ha estat Ruben Fleischer (Bienvenidos a Zombieland) i a part de Tom Hardy i Michelle Williams, ni la resta d’actors i actrius ni equip tècnic té un currículum destacable.
És innegable que al públic li ha agradat Venom i que l’està recolzant en la taquilla. La crítica l’ha destrossada. A Venom li veig tots els defectes, la majoria d’ells en el guió, però per altra banda la relació Hardy simbiont és encertada. Així que em quedo en un punt de ser conscient que he vist una pel·lícula dolenta, però que no obstant això m’ha entretingut. Venom no només és un plaer culpable, sinó que és el que més s’apropa a una pel·lícula de superherois de sèrie B.
