Adaptació del manga creat per Yukito Kishiro, publicat entre el 1991 i el 1995, que consta de 9 volums. Des dels anys 90, James Cameron volia adaptar-la al cinema. Fins i tot en va escriure un guió que va guardar en un calaix per treure’l quan la tecnologia fos prou avançada i li permetés portar a la pantalla allò que havia escrit. Mentre esperava el moment oportú, Cameron va fer Avatar i des de llavors només s’ha dedicat a planificar seqüeles que mai ha rodat. Com que Fox tenia clar que Cameron no rodaria res que no fos Avatar o algun documental esporàdic, va contactar amb ell per reviure el projecte d’Alita, del qual n’és productor, juntament amb el seu col·laborador habitual, Jon Landau, qui ha fet realment la feina. Aquest va triar a Robert Rodriguez per dirigir-la. Ha estat Rodriguez una bona elecció? A parer meu, no. Alita: Ángel de combate és un cyberpunk ambientat en el segle XXVI. Alita és una cyborg semihumana que és rescatada de la brossa pel doctor Dyson Ido que l’arregla i l’adopta com la seva filla. Alita posseeix unes habilitats de combat impressionants, però no recorda res del seu passat. Ella emprendrà una aventura per obtenir respostes sobre el seu origen. Al mateix temps, haurà d’enfrontar-se al malvat Vector i el seu exèrcit de cyborgs que la vol matar. 

Rodriguez ha explicat en entrevistes que l’ha rodat de tal manera que el públic la percebi com una pel·lícula de James Cameron. Si ha estat així, ha fracassat perquè de Cameron no hi veiem res, com a mínim del Cameron que va triomfar en els anys 80 i 90. Desgraciadament, Alita: Ángel de combate és molt més una pel·lícula de l’estil de Rodriguez que de Cameron. 

El guió és el pitjor de la pel·lícula. Els personatges principals, tant humans com digitals, són molt freds i no són capaços de transmetre cap emoció. El problema de què no emocioni no és pel personatge digital precisament, ho és pels humans, amb l’excepció de l’interpretat per Christoph Waltz. Waltz és l’únic actor humà que creu el que està fent i crea una bonica relació entre la seva filla adoptiva i ella. La resta d’actors estan de traca. Han vingut a cobrar amb el pilot automàtic, a complir i marxar amb el xec cap a casa a canvi d’utilitzar el seu prestigiós nom en els crèdits, parlo de Jennifer Connelly, i Mahershala Ali. El personatge de Connelly està molt mal escrit, curiosament apareix en tots els llocs del no-res sense cap explicació possible. El guió està ple d’escenes gratuïtes d’aquest estil, deixa moltes preguntes obertes sense lligar i el conjunt perd sentit. 

Els responsables dels efectes especials han estat WETA Digital, els mateixos responsables de la trilogia d’El senyor dels anells de Peter Jackson. En aquesta ocasió el resultat no és el millor. Els efectes especials canten en moltes ocasions i, exceptuant els fons, la resta és molt artificial i gens creïble. El més cuidat és el personatge d’Alita, que tot i percebre que no és real, és la més humana dels personatges, inclosos els de veritat. Pel que fa al món de la pel·lícula, tot i que molt ben fet, costa trobar res original i tot sembla ser parts d’altres pel·lícules. 

El resultat està per sota del que es mereixeria. Com pot ser que una història molt original del manga s’acabi convertint en un producte ple de clixés, mancat de profunditat i previsible? Sovint sembla continguda perquè pensa en la segona part, i es deixa per explorar la ciutat de Zalem i el malvat principal de la història, que es passa tota la pel·lícula a l’ombra, deixant a un descafeïnat Mahershala Ali com a dolent principal d’aquesta. Pel que fa a resultats, la pel·lícula s’assembla a un altre producte similar i fallit com l’adaptació de Ghost in the shell. Què és el millor que podeu fer davant d’Alita? Deixar-vos endur per les escenes d’acció i els homenatges a Rollerball perquè fora d’això, hi ha poc a rascar.
Trobaràs la ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a iVoox.