Oques Grasses seran els encarregats d’oferir el concert inaugural del festival Strenes, que tindrà lloc el dia 30 de març al Pont de Pedra de Girona a partir de les 6 de la tarda.
La banda osonenca estaran com anteriorment han fet altres bandes al terrat de l’oficina de turisme, fent sonar les cançons del disc “Fans del sol“. L’any passat el concert d’Els Catarres es va suspendre arran de l’empresonament dels líders independentistes.
El festival Strenes arriba enguany més en forma que mai amb gran èxit a la venda d’entrades.
L’artista italià més famós del món, Eros Ramazzotti, se suma al Festival de Cap Roig i a viure una vetllada màgica a Calella de Palafrugell la nit del 13 d’agost.
L’artista italià, que ha venut 65 milions de discos, torna als escenaris amb la seva gira mundial VITA CE N’È que li està portant a visitar els recintes més importants dels 5 continents, com el Palau Sant Jordi de Barcelona, on va actuar amb gran èxit d’assistència aquest mateix dissabte.
Després del llançament del nou àlbum VITA CE N’È el passat mes de novembre, Eros Ramazzotti torna amb un gran concert, amb l’esperança d’una bona vida com a tema central, per celebrar els 35 anys de la seva carrera. Un ampli repertori, des dels grans èxits de la història de Ramazzotti «La Cosa Més bella», «Foc al Foc», «Res sense tu» …, fins a les cançons de la producció discogràfica més recent en què ha col·laborat amb Luis Fonsi en el tema de «Per Carrers les Cançons», i amb Alessia Cara, en «Val Per Sempre». A Eros Ramazzotti l’acompanyen a l’escenari vuit músics excepcionals i dues coristes per a una producció internacional.
Les entrades per a aquest nou concert es posaran a la venda a partir de demà dia 26 de març a les 10.00 hores a la web oficial del festival.
A dia d’avui també podem confirmar la venda ja de més de 21.000 entrades sumant les dels diferents espectacles que inclou el sold out d’Aitana (18 agost).
Quedant quatre mesos per a la inauguració del Festival de Cap Roig, cal destacar que queden les últimes entrades per als concerts de Sting (19 jul), Diana Krall (20 juliol), Sílvia Pérez Cruz (21 jul), Luis Fonsi (31 jul) , Jaime Cullum (2 agost), David Bisbal (agost 14) i Morat (16 agost).
Biopic sobre la parella còmica que va triomfar en el cinema durant els anys trenta i quaranta, i que analitza els seus darrers dies com a còmics durant una gira per Anglaterra, l’any 1953. Aleshores, la seva carrera ja estava acabada, l’última pel·lícula d’Stan i Ollie s’havia estrenat feia ja dos anys. En un principi ignorats pel públic, finalment la gira va ser un èxit i va servir perquè descobrissin el que significaven l’un per l’altre.
Stan Laurel i Oliver Hardy van començar com a parella còmica en teatres. Es caracteritzaven per fer servir l’humor slapstick. Els anys de més èxit de la parella varen ser els de la Gran Depressió, en què varen gravar un munt de pel·lícules. Personalment vaig descobrir la parella còmica de petit, en l’edat ideal, en els primers anys TV3 que emetia els curts a les tardes.
John C. Reilly és Oliver Hardy i Steve Coogan, és Stan Laurel. Ambdós actors estan brutals i la recreació física dels personatges reals és extraordinària. Però no només és la cura dels actors envers els personatges, és un guió escrit amb estima per la parella còmica el que fa ressaltar més el resultat final. La recreació de Reilly i Coogan és tant brutal que tens la sensació de veure els actors originals.
La pel·lícula explora l’amistat entre dos homes, cosa que no acostuma a veure’s. La manera de fer-ho és a través de la complicitat entre Stan i Ollie i, en el tram final, a través del conflicte. Al contrari que moltes parelles còmiques, Stan i Ollie eren amics fora de la pantalla. Es veien molt sovint i les seves parelles també tenien una relació estreta. El conflicte que se’ns presenta, serveix perquè acabin parlant d’aquells assumptes pendents i que la seva amistat es refermi encara més. En els moments més durs de la seva carrera professional, és quan la seva amistat encara es fa més forta i han d’afrontar esculls que mai s’havien trobat.
La dirigeix Jon S. Baird (Flirth, el sucio) que ha fet una pel·lícula que en realitat és una carta d’amor a la manera d’entendre el cinema i fer humor d’una determinada època.
La pel·lícula, més que aprofundir en l’èxit de la parella còmica, es concentra en l’època de declivi artístic i físic que ve acompanyada per la melancolia de les èpoques passades, i a l’acceptació del final de la seva carrera.
És curiós veure com més de setanta anys després, la recreació dels seus gags encara funciona i a la pel·lícula tornem a riure amb el gras i el prim com si fos la primera vegada.
Tornem un dilluns més i per molts de nosaltres tornem a la rutina. Per molts altres, no. Són aquells amics nostres que no tenen cap problema per anar improvisant i canviant els plans a últim minut. Si es que hi havia algun pla ja previst. Tot i això, sempre que li preguntes, et contesta Carpe Diem. Una resposta que avui en dia més que filosòfica sembla un eslògan publicitari.
És cert però que tots som una mica més Carpe Diem del que ens agradaria reconèixer. Jo, ara faré una mica el «he venido a hablar de mi libro». Quan quedo amb amics sé on començo però no on acabo. Per exemple, amb el Nacho he arribat a organitzar un viatge amb una setmana d’antel·lació de només fer un cafè o amb un altre amic, l’Albert, amb qui quedo a la tarda per fer una cervesa i ja no trepitjo casa meva fins l’endemà al matí.
Són plans totalment improvisats però espectacularment divertits. Només funciona si ens ho passem bé. La rutina d’un dilluns sempre és la mateixa. Sempre ens costa despertar-nos, i sempre acabem amb la mateixa frase tan famosa del Garfield: «Odio els Dilluns».
Vinyeta del Garfield, publicada el 20 de febrer de 1984 | Imatge de Jim Davis
Tot i això, encara que la rutina torni un dia més, celebrem aquells petits moments d’improvisació. Per tots aquells que saben on es desperten, però no on aniran a dormir. Per ells. Són les 8:03 del matí.
