Ho confesso, estic entre força i molt desanimat i entre força i molt desorientat, després d’alguns dels lamentables espectacles que hem pogut veure en la constitució d’ajuntaments de Catalunya i d’Espanya i algunes comunitats autònomes. A mi no em cau lluny que l’ajuntament i la comunitat de Madrid estiguin governats per corruptes indecents amb neonazis de torna. No em cau lluny, perquè a Madrid s’hi decideixen moltes coses que encara ens afecten. Perquè Madrid és un important punt irradiador de cultura. Però ja sabeu qui serà la regidora de Cultura de l’ajuntament de Madrid? Andrea Levy, per l’amor de Déu!
Estic desanimat i desorientat, perquè una cosa és negociar amb una força política que potser no té exactament el teu posicionament ideològic o fins i tot que està lluny del teu posicionament ideològic, però amb la qual potser hi pots trobar algun punt d’acord o de contacte, i una altra negociar i entendre’t amb algú que nega sistemàticament drets fonamentals. No és el mateix. És molt diferent. I no, no em vingueu amb les dinàmiques locals. La dinàmica local no justifica que t’entenguis amb forces polítiques que, o voldrien veure’t a tu i els teus empresonats per les teves idees i així ho han manifestat expressament, o donen suport a iniciatives que acaben amb els teus companys de partit, amb el govern legítim del teu país, a la presó, i que presencien sense immutar-se, fins i tot les afavoreixen, com les mesures repressives continuen de manera implacable. Em refereixo al bloc del 155, ja ho sabeu. No, no són diferències ideològiques. La diferència és si respectes o no respectes drets fonamentals. Això, a Catalunya. Les negociacions de PP, Ciutadans i Vox a la resta de l’Estat ja són un altre nivell. Aquest flirteig amb neonazis el pagaran car.
Digueu-me ingenu, però m’ha sorprès com un munt de polítics, més dels que pensava, han fet valer primer els seus propis desitjos i ambicions, que no pas d’altres consideracions relacionades amb l’ètica política –si és que això existeix- per accedir als llocs de poder. I amb tot aquest soroll, immersos en aquesta lluita indecent pel poder, he sentit poc –més enllà del ja típic “governaré per a tothom” o “seré l’alcalde o alcaldessa de tothom”- quines són les propostes de cadascú pel seu poble. Òbviament, de propostes relacionades amb cultura, cap i això també és profundament decebedor.
