Desànim

Ràdio Capital, la ràdio del Baix Empordà
Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà
Desànim
Loading
/

Ho confesso, estic entre força i molt desanimat i entre força i molt desorientat, després d’alguns dels lamentables espectacles que hem pogut veure en la constitució d’ajuntaments de Catalunya i d’Espanya i algunes comunitats autònomes. A mi no em cau lluny que l’ajuntament i la comunitat de Madrid estiguin governats per corruptes indecents amb neonazis de torna. No em cau lluny, perquè a Madrid s’hi decideixen moltes coses que encara ens afecten. Perquè Madrid és un important punt irradiador de cultura. Però ja sabeu qui serà la regidora de Cultura de l’ajuntament de Madrid? Andrea Levy, per l’amor de Déu!
Estic desanimat i desorientat, perquè una cosa és negociar amb una força política que potser no té exactament el teu posicionament ideològic o fins i tot que està lluny del teu posicionament ideològic, però amb la qual potser hi pots trobar algun punt d’acord o de contacte, i una altra negociar i entendre’t amb algú que nega sistemàticament drets fonamentals. No és el mateix. És molt diferent. I no, no em vingueu amb les dinàmiques locals. La dinàmica local no justifica que t’entenguis amb forces polítiques que, o voldrien veure’t a tu i els teus empresonats per les teves idees i així ho han manifestat expressament, o donen suport a iniciatives que acaben amb els teus companys de partit, amb el govern legítim del teu país, a la presó, i que presencien sense immutar-se, fins i tot les afavoreixen, com les mesures repressives continuen de manera implacable. Em refereixo al bloc del 155, ja ho sabeu. No, no són diferències ideològiques. La diferència és si respectes o no respectes drets fonamentals. Això, a Catalunya. Les negociacions de PP, Ciutadans i Vox a la resta de l’Estat ja són un altre nivell. Aquest flirteig amb neonazis el pagaran car.
Digueu-me ingenu, però m’ha sorprès com un munt de polítics, més dels que pensava, han fet valer primer els seus propis desitjos i ambicions, que no pas d’altres consideracions relacionades amb l’ètica política –si és que això existeix- per accedir als llocs de poder. I amb tot aquest soroll, immersos en aquesta lluita indecent pel poder, he sentit poc –més enllà del ja típic “governaré per a tothom” o “seré l’alcalde o alcaldessa de tothom”- quines són les propostes de cadascú pel seu poble. Òbviament, de propostes relacionades amb cultura, cap i això també és profundament decebedor.

El nou govern de Begur posa la pancarta dels presos polítics després que fos despenjada

El nou govern de Begur ha decidit que la pancarta que demana la llibertat dels presos polítics segueixi penjada del balcó de l’edifici de l’Ajuntament. El cartell ja hi era amb l’anterior equip de govern. Aquest dimecres al matí, l’exalcalde Joan Loureiro i ERC han denunciat que havia desaparegut i en culpava l’executiu de Maite Selva. El mateix dia al vespre, el govern hi ha respost.

En un comunicat, l’Ajuntament de Begur assegura que «ha acordat aquest vespre, per majoria, en la seva primera reunió penjar la pancarta de llibertat de presos polítics a la balconada de l’ajuntament».

Afegeixen que la pancarta no s’havia despenjat aquest dimarts al matí «per decisió del govern», sinó que s’ha fet a «l’espera de veure que es decidia avui, ja que era la primera vegada que es trobava des de la constitució del nou Ajuntament».

En el mateix escrit, s’explica que havia estat el mateix Joan Loureiro qui havia penjat la pancarta «el darrer dia de mandat a última hora».

Masclisme i havaneres

En Miquel Curanta és el director de Ràdio Capital i

Us ho explicàvem en aquest programa. La cantada d’havaneres de Palafrugell obrirà una reflexió amb els i les artistes participants, sobre el masclisme a les lletres de les havaneres.

Cal veure cap a on deriva aquest debat, però a priori no em sembla una mala idea, ans al contrari. Vivim una època en la que que hem de repensar gairebé tot el que ens envolta i la relació de gènere no n’està al marge. I no cal dir, que si es posa el focus en el gènere i la relació home dona, la cultura, que és allò que ens defineix, allò que ens crea personalitat pròpia n’ha de formar part.

Que les havaneres no són la música pop que consumeixen milions de persones al món és una evidència, però també ho és que han ajudat a crear un imaginari col·lectiu, un sentiment de pertinença i han ajudat a crear una identitat pròpia i en la mesura que hi hagin lletres que contribueixin a formar pensaments, aquestes, han de reflectir el el moment que les acull. Per tant, si es posa en valor el llegat històric i aquest llegat inclou lletres que amb la mirada del Segle XXI serien reprobables, com a mínim cal parlar-ne.

Algú dirà que potser se’n fa un gra massa, que s’està exagerant i que són cançons inofensives. Res és suficient per combatre el masclisme i per afavorir la igualtat a la que el SXXI ens aboca.

tanmateix, m’agradaria que una vegada abordat el debat sobre les havaneres, algun dia, algú obrís el capítol del reggaeton, que sí és escoltat per milions de persones, especialment joves i sí contribueix a crear un imaginari nou i propi. I no estic segur que sigui millor que el que generen les havaneres.

X-Men: Fénix Oscura

x-men:-fenix-oscura
Ràdio Capital, la ràdio del Baix Empordà
Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà
X-Men: Fénix Oscura
Loading
/
Última entrega de la saga X-Men i última de les preqüeles ambientada als anys 90. Curiosament, s’estrena sota el segell de Disney després que la companyia del ratolí comprés a Fox. Els reshoots que ha patit la pel·lícula ha fet que X-Men: Fénix Oscura s’hagi estrenat amb posterioritat a la compra de Fox. No obstant això, no forma part de l’MCU tot i que els personatges, acabaran formant-ne part d’aquí a un temps. 
Ambientada el 1992, els X-Men en aquests moments són unes celebritats i col·laboren amb el govern. Aquest li demana al professor Charles Xavier que amb els X-Men rescatin uns astronautes. Quan es trobin a l’espai, una entitat còsmica anomenada Fènix, s’apodera de Jean Grey. Un cop a la Terra, Jean descobrirà que posseix uns poders increïbles que serà incapaç de controlar. 
Els mutants de Fox no han sabut quin rumb agafar des de l’estrena d’Apocalipsis i Dark Phoenix va néixer morta des del moment en què Simon Kingberg va ser designat director. Aquell reinici de la franquícia que va significar First Class, Fox no n’ha sabut treure profit, una vegada més, les presses. Les preqüeles iniciades Matthew Vaughn prometien molt, però sense Vaughn la cosa no va ser el mateix, tot i que Días del futuro pasado em sembla una bona pel·lícula. Kingberg, que no havia quedat content amb X-Men 3: La decisión final, vaja ni ell ni ningú, va creure que era una bona idea tornar a aquella història per fer-ne una pel·lícula digna. Aclarim que un cop vista, tot s’ha quedat en intencions. 
Trobar alguna cosa bona a X-Men: Dark Phoenix és realment dificultós perquè tot sembla fet malament. No només es repeteixen els errors d’X-Men: Apocalipsis, si no que a més es cau en la mediocritat d’una pel·lícula d’una factura pràcticament televisiva. És la pitjor de la franquícia? És difícil de dir perquè tot i que X-Men Orígenes: Lobezno i X-Men 3: La decisión final eren molt males pel·lícules, no recordo haver-me avorrit amb elles en el cinema com he fet amb aquesta. Potser és millor que les anteriors, però les supera en mediocritat. 
El pitjor de tot, és que desaprofita un càsting que ja voldrien tenir moltes pel·lícules: James McAvoy, Michael Fassbender, Jennifer Lawrence, Jessica Chastain, Evan peters, Nicholas Hoult, etcètera. Hauria de ser delicte desaprofitar aquests actors i donar-los a alguns papers, ja no secundaris, sinó terciaris. La desgana absoluta de Jennifer Lawrence a X-Men: Apocalipsis, en la qual ja no es volia ni maquillar per fer de Mística, s’encomana aquí a la resta d’un càsting que sembla absolutament perdut en molts moments. Un dels principals errors de la pel·lícula ha estat en el càsting de Sophie Turner (Jean Grey) protagonista pràcticament absoluta de la pel·lícula. Turner no dona la talla com a Jean Grey i és incapaç d’aguantar una pel·lícula per ella mateixa en la qual és pràcticament la protagonista absoluta. Ni l’actriu és capaç d’ocultar l’absència d’un guió, ni el guió és capaç d’ocultar les mancances de l’actriu. El resultat, el desastre total. 
X-Men: Dark Phoenix és avorridíssima. És l’absolut no res durant dues hores en què els protagonistes no fa res més que parlar sobre el mal rotllo de què li passa a Jean Grey. Les poques escenes d’acció són mediocres, més aviat són batusses que altra cosa. El que més m’agrada és l’inici, amb l’accident de cotxe i el rescat a l’espai. L’escena d’acció del final, la del tren, és l’única genuïnament superheroica de la pel·lícula. Precisament és la que es va haver de tornar a rodar sencera. Sí que és cert que és una bona escena, però en aquell moment ja s’ha perdut tota l’emoció i l’escena, per més ben fet que estigui no transmet res. Com a mínim es fa despertar que ja és alguna cosa. 
19 anys de pel·lícules mutants acaben sense pena ni glòria amb X-Men: Dark Phoenix, sense incloure-hi res que taqui el cercle. Afortunadament, la compra de Disney ha fet que els personatges tornin a casa, a Marvel Studios, que serà en el lloc en què els veurem la pròxima vegada, en l’MCU, d’aquí uns quants anys, quan ja hàgim oblidat aquest declivi i tinguem ganes de tornar-los a veure en un més que necessari reboot. Vistos els resultats, ni quan Marvel Studios comenci a desenvolupar històries amb aquets personatges, voldrà saber res sobre adaptar la història dels còmics La saga de Fénix Oscura escrita per Chris Claremont i dibuixada per John Byrne, una de les millors històries dels còmics que ha tingut dues adaptacions cinematogràfiques nefastes que han causat un dany irreparable per duplicat.
Trobaràs un especial de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.

El termòmetre superarà els 30ºC i el Garbí guanyarà força a la tarda

No hi ha canvis en la situació meteorològica i això vol dir que avui tornarem a gaudir d’un dia calorós i assolellat. Durant el matí creuaran el cel alguns intervals de núvols alts però el Sol dominarà la jornada.  

Ahir es van assolir ja els 30ºC a l’interior del Baix Empordà, quedant un parell de graus per sota a la costa degut a la marinada, i avui s’assoliran els valors de temperatura màxima més elevats de la setmana, arribant fins als 32ºC. 

Per altra banda el vent de Garbí s’intensificarà entre el migdia i la tarda amb cops de força moderada o alguna ratxa forta prop de la zona litoral. 

Demà continuarem parlant de Sol i ambient calorós. 

El Baix Empordà té un 25% d’alcaldesses

El dissabte passat es van constituir els Plens municipals i van restar investits els nous alcaldes i alcaldesses que governaran els seus respectius municipis des d’aquest 2019 fins al 2023. De les 36 batllies que hi ha al Baix Empordà, només 9 tenen nom de dona, el que es tradueix en un 25% del total. Dit d’una altra forma, únicament 1 de cada 4 alcaldies l’ostenta una dona.

Els pobles on hi ha batllesses són Begur (Maite Selva), Bellcaire d’Empordà (Cecília Barnosell), Jafre (Núria Berga), La Tallada (Maria Dolors Guàrdia), Mont-ras (Vanessa Peiró), Regencós (Maria Pilar Pagès), Santa Cristina d’Aro (Lourdes Fuentes), Serra de Daró (Glòria Marull) i Ultramort (Maria Gràcia Serrats).

[infogram id=»desigualtat-entre-homes-i-dones-a-les-alcaldies-baixempordaneses-1h7j4djlpy7v4nr?live»]

Aquesta bretxa s’ha reduït respecte al 2015, quan la diferència era encara més notòria: 32 homes alcaldes per tan sols 4 alcaldesses, el que representava un 11%.

Pel que fa al nombre de regidores electes, dels 341 que s’escullen a la comarca, 134 són dones (un 39,3%). Forallac, La Bisbal d’Empordà, Palau-sator i Pals són els quatre pobles de la comarca que tenen més regidores que regidors. A Foixà, dels set regidors, cap d’aquests és dona.

ERC i JxCat, amb el mateix nombre d’alcaldies

De les 36 alcaldies, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya tenen el mateix nombre de batllies: 12. Els republicans n’han guanyat dues respecte al 2015 i els post-convergents n’han perdut quatre. Pel que fa al PSC i la CUP, mantenen dues vares, com al 2015. I, finalment, pel que fa a les formacions independents i candidatures municipalistes, al 2015 tenien sis alcaldies, mentre que ara ja n’han obtingut vuit.