El director independent Jim Jarmush, que ja havia tocat el gènere fantàstic sense desvincular-se de fer un cinema d’autor, ho prova amb els zombis a Los muertos no mueren, un homenatge a La nit dels morts vivents de George Romero, després d’haver-ho fet amb els vampirs a Sólo los amantes sobreviven.
Jarmush ha reunit un repartiment ple d’estrelles, moltes d’elles cares conegudes en la filmografia del director, com Bill Murray, Adam Driver, Chloë Sevigny, Tilda Swinton, Steve Buscemi, Danny Glover, Caleb Landry Jones, Rosie Perez i Tom Waits.
A la petita localitat de Centerville, els animals comencen a comportar-se de forma estranya, la llum solar canvia de manera imprevisible i la lluna es divisa de manera permanent a l’horitzó. Els científics dictaminem que és un presagi d’una estranya invasió de morts que ja no estan morts, els quals s’aixecaran de les seves tombes. Els agents Peterson i Robertson hauran d’aturar l’amenaça i lluitar per la supervivència.
Los muertos no mueren és una pel·lícula de ritme lent i reposat en la qual Jarmush porta els zombis al seu terreny. A vegades sembla una pel·lícula feta a càmera lenta. El poble de Centerville és un clar homenatge de Jarmush a Twin Peaks, ja que podria tractar-se perfectament del mateix poble amb la mateixa gent curiosa que l’habita. Entre aquests m’agradaria parlar d’Adam Driver, un personatge que trenca la quarta paret més d’una vegada i que protagonitza el millor gag de la pel·lícula, el relacionat amb un clauer i la saga galàctica que protagonitza. També vull comentar el de Caleb Landry Jones, el friqui del poble que regenta una botiga que ven tant revistes de terror com material de supervivència, com qualsevol cosa que necessiti el guionista que estigui a la pel·lícula. A qui no li ha vingut el cap Creepshow 2 amb aquest personatge? I finalment, Tom Waits, el boig del poble i al mateix temps els ulls de l’espectador en tota aquesta història.
El que més sobta del surrealisme en que es mou la pel·lícula, és que els personatges no s’estranyen de l’existència dels zombis quan aquests fan la primera aparició. És com si els esperessin.
Les referències de Los muertos no mueren a George Romero són constants, però no només són estètiques, sinó que també utilitza el zombi com a metàfora, però a diferència del mestre, Jarmush ho introdueix al final amb calçador, de manera maldestra i poc orgànica, i bastant de parvulari per la manera com verbalitza el missatge contra el capitalisme i el consumisme, per si algú no ho ha entès. Durant tota l’estona, la pel·lícula no fa cap referència que ens condueixi a la lectura final que li atorga Jarmush a aquesta història. En canvi, sí que es preocupa per estereotipar determinats personatges i introduir una sàtira com, per posar només un exemple, el blanc del sud dels Estats Units que és pràcticament manifest votant de Donald Trump, que interpreta Steve Buscemi.
Per si en el tràiler algú pensa que això és una comèdia de zombis com Shaun of the dead, que ho oblidi. Això és una pel·lícula de l’univers particular de Jim Jarmush.
El millor de los Los muertos no mueren és el seu repartiment, el pitjor, el seu ritme i la sensació que en molts moments no passa res. Però Jarmush és un autor, va a la seva, i no sembla massa preocupat en agradar o deixar d’agradar. Algú ha comentat que la pel·lícula és el resultat d’una costellada d’amics, jo més aviat penso que ha fet una sèrie B que vol homenatjar al cinema de sèrie B, no només de zombis, sinó també a les pel·lícules en blanc i negre amb marcians que feia Ed Wood.
