Darrerament sento a parlar molt de la natalitat. De que no neixen prou nens, de l’alta natalitat dels migrants, i també dels dubtes que tenen la gent de trenta anys arran de tenir fills: de com poder pagar-los la vida que els voldrien si no tenen feines ben remunerades, ni contractes estables, ni pis en propietat i ni tant sols lloguer assegurat, i alhora també com poder mantenir el ritme de vida que han dut fins ara, despreocupat i egoista, si voleu, però alhora merescut: si cobro quatre duros almenys deixeu que mels gasti passant-m’ho bé (o vivint millor).
No seré jo qui critiqui ni digui a la gent lo que ha de fer. A la meva novel·la Lisa Cohen ja posava en boca de la protagonista la ràbia que em fa aquest debat sobre la decisió de les dones de tenir o no tenir fills. Jo crec que la gent ha de fer lo que li sembli, mentre bonament pugui i mentre emprenyi lo menys possible als altres. Però veient tanta gent insatisfeta al meu voltant, de totes edats, que bàsicament odien la vida que tenen perquè no han triat quasibé res, per culpa d’unes circumstàncies adverses limitants, per mandra de prendre decisions, per por d’equivoca’s o perquè era mes fàcil seguir el que fa tothom, permeteu-me que us digui quatre coses per si poguessin servir a algú.
Penso que no ens hauria de saber greu que els nouvinguts tinguin més fills, ans al contrari, i, en canvi, que si cal treballar en alguna cosa és perquè tota aquesta canalla se sentin tan catalans com nosaltres, i es puguin estimar la llengua i el país com nosaltres, és a dir com a seus.
Si una cosa he après amb els anys, és que els nens són nens, aquí i a la Cotxinxina, i que si hi ha algun problema sovint ve dels pares que tenen i de l’ambient d’on venen. Agafats sols (i disculpeu-me que parli a l’engròs, ja senten que hi ha particularitats), tota la quitxalla és igual, riuen de les mateixes bromes i tenen por de les mateixes coses i necessiten que se’ls posin límits i se’ls ensenyi a respectar el món i a tota persona i tota bèstia viua, i sobretot que se’ls doni molt d’amor, perquè se sap de tota la vida que tenir una infància feliça no et garanteix tenir més sort d’adult, però sí que et capacita millor per entomar tots els contratemps que vindran, que de ben segur seran molts.
Jo vinc d’una família en què els nens són pimportants, personetes a qui cal educar, protegir, amb qui s’ha de passar temps i per sobre de tot estimar molt, perquè s’és petit durant una temporada massa curta. Perxò mateix us dic: si no us agraden les criatures, no en tingueu. No cal, esguerrareu la vostra vida i el que és pitjor, també la seua. Són pesades, tenen una energia cataclísmica i us necessitaran molt sempre més, així que si la canalla no us agrada, tenir-ne us esclavitzarà, us descapitalitzarà, i farà dels vostres fills carn de terapeuta i a vosaltres uns amargats.
I si al contrari els nens us agraden, no us estigueu de tenir-ne o d’intentar-ho, i de fer-ho com més aviat millor. Perquè la ciència ha avançat molt però la biologia no perdona; aquella estabilitat que espereu és probable que no arribi abans que sigueu ja decrèpits, si és que us arriba mai; i com ha dit en Magí García recentment: Quan tens un fill no saps ni com, però te’n surts, perquè la prioritat és que tiri endavant. A més quan ets jove res és tan greu, tot és
més alegre i de més bon passar, i encara no us fa mal l’esquena per ajupir-vos a aixecar criatures i recollir joguets, i després, quan se us alliberi de les tasques parentals més presencials (quan ja tinguin cap a setze o disset anys) encara sereu forts, tindreu ganes de fer coses i estareu de bon veure, i no passarà com amb aquells nens que quan els venen a buscar a l’escola, els de la classe prenen els pares per uns avis.
I finalment: si la vida us dona la possibilitat de triar, trieu lo que trieu (al capdavall els altres què n’hem de fer) com a mínim entomeu les conseqüències de la vostra decisió com al que sou, adults, més que res perquè només és privilegi de criatures el permetre’s de fer criaturades.
