S’acosta el final de l’any i, amb ell, també el tancament de l’any polític tant a l’Estat espanyol com a Catalunya. Si haguéssim de fer un resum de l’any polític i el limitéssim als trending topics emprats pels analistes per descriure l’estat de la legislatura -tant a l’Estat com a Catalunya-, probablement en trobaríem molts sinònims. Aquests variarien segons la posició política de qui els utilitza, però la majoria fan referència a un mateix fenomen: la cooptació de la democràcia per part dels partits polítics. Un concepte que avui l’extrema dreta s’ha apropiat, però que ja havia estat present en les mobilitzacions ciutadanes posteriors a la crisi del 2008.
Parlem del fet que els partits, com a agents que controlen l’accés a les institucions públiques -ja que, des de la instauració de la democràcia representativa, en tenen pràcticament el monopoli-, han aconseguit un control gairebé total d’aquestes institucions, tot dificultant una rendició de comptes real davant la ciutadania. Què en diu la ciència política sobre aquest fenomen? I, sobretot, quin és l’atzucac en què ens podem trobar en les pròximes eleccions?
La literatura acadèmica assenyala que quan una organització com un partit polític s’institucionalitza, deixa de tenir un objectiu purament instrumental -és a dir, representar els interessos d’una part de la població- i comença a desenvolupar interessos interns propis. El principal d’aquests no és altre que la seva pròpia supervivència. És això dolent en si mateix? No necessàriament. Tal com assenyalava Michels, això passa en tota organització, sigui una empresa o un partit polític. El problema apareix quan aquesta dinàmica desposseeix de valor la rendició de comptes davant la ciutadania. Això sí que és un problema. Que els partits vulguin sobreviure és natural; que ho facin a costa de la seva funció representativa, no.
Davant d’aquesta situació, quin és l’atzucac? Davant una insatisfacció social latent, emergeixen dues grans visions per afrontar aquesta problemàtica. D’una banda, hi ha qui aposta per trencar amb el mateix concepte de democràcia com a resposta a aquesta crisi -no cal dir qui són. De l’altra, hi ha aquelles persones- ja no parlo només de formacions polítiques- que consideren que la solució passa per fomentar una major alternança i responsabilitzar la ciutadania mitjançant una participació més activa. Es tracta de deixar de creure que l’única eina de representació és una organització amb interessos propis, com són els partits, i apostar per una participació efectiva a través de diversos canals, organitzacions i espais. Tot plegat, per evitar que els partits abandonin el seu rol fonamental en democràcia: la representació.
