Diuen que et mors tres vegades: la primera quan et mors tu, la segona quan es moren aquells qui et coneixen, i la darrera quan ja no queda ningú que et recordi. A La Bisbal, el carrer que abans es deia Agustí Font (un pobre home que no he aclarit qui era ni a què es dedicava) des de dissabte duu el seu nom. Canviar la nomenclatura dels carrers és bàsicament una murga pels veïns, però a mi aquesta decisió m’ha fet especialment contenta. Me consta que l’acte va ser pobre pel que podia haver sigut, culpa de que va coincidir amb l’aniversari d’aquells dies de fa quatre anys que encara crèiem que ho podíem tot. La Muriel Casals va ser economista, professora a la Universitat, diputada al Parlament, i presidenta d’Òmnium, on va ser molt feliç. Per a molts, un símbol del Procés. Però a casa era simplement la Muriel. Jo de vegades hi penso, especialment quan me’n faig creus de la desfeta que estem vivim després d’aquella tardor del 2017, i que en part celebro que ella ja no hagi vist. La resta de cops sembla que encara la vegi asseguda a la taula de la cuina, amb un te a la mà, menuda i extremadament educada, amb aquells ulls blaus que foradaven, perquè sempre em va impressionar el contrast del seu físic i el seu gest amb la força que desprenia. Quan ens van demanar què ens semblava si l’enterraven al cementiri, ho vam trobar natural. Així sempre hi anirà un o altre, van dir, no estarà tan sola. Potser algun dia passarà el mateix que amb el senyor Font, que ningú no sabrà per què un carrer duu el seu nom, ni per què aquell carrer precisament. Però mentrestant hem guanyat una mica de temps a la tercera mort de la Muriel. Si hi passeu i us trobeu mirant la placa, enrecordeu-vos-en.
