Supermatí - opinió

No ho podríem fer més fàcil?

Play Episode Pause Episode

1x

00:00 / 2:41

Apple Podcasts Spotify TuneIn iVoox myTuner Radio

RSS Feed

Share

Link

Embed

Tinc una coneguda d’origen de l’Europa de l’Est que s’acaba de separar. Viu aprop de Palafrugell, té feina de cuidadora amb contracte i casa on viure, però el sou se li en va pagant els deutes d’un marit que s’ho bevia tot i que ara ha fotut el camp, i no té xarxa. Si ja a algú nascut o criat aquí, un esdeveniment semblant li representa un sotrac, per a algú de fora ho és més. No es tracta només de tenir les necessitats bàsiques cobertes (aquesta noia les hi té) sinó de tenir alguna cosa més on agafar-se, i aquest alguna cosa inclou una tribu on refugiar-se o una afició que ajudi ampliar aspiracions i cercle de coneixences. Integrar-se també passa pels hobbies: formar part d’un equip de bàsquet, d’una companyia de teatre amateur, d’un grup d’excursionisme, d’un curs de hip-hop, de cuina, de classes de català. Els recursos hi són, però el que he evidenciat aquesta setmana que l’ajudava a trobar maneres de sentir-se part de la comunitat per no estar tan sola, és que és molt difícil accedir-hi, no hi ha una eina que ho simplifiqui, i tot plegat és com una odissea de navegar per links, telèfons, cites prèvies, etcètera. Hi ha associacions, seccions als webs dels ajuntaments, centres cívics…però tot plegat és un magma de recursos que impliquen un laberint sense fi per arribar-hi. Si a mi, que tinc estudis, parlo l’idioma, i no sóc del tot una analfabeta digital m’ha costat, em demano si no es podria fer tot plegat més fàcil per aquests nouvinguts que ja ho tenen prou difícil. En aquest sentit hi ha algunes iniciatives molt positives i interessants. El grup de dones de la Bisbal va promoure el darrer dia 8 de març, una jornada dedicada a les dones cuidadores, que en aquesta població moltes són d’origen hondureny. La immigració implica un xoc i un dol cultural que moltes vegades va associat a històries familiars difícils i a situacions socials i de treball precàries. Al final aquesta gent no acaba de ser ni d’aquí ni d’allà, però tenen la feina aquí, cuiden els nostres avis i els seus fills són catalans, així que tots hauríem de tenir certa responsabilitat en l’acollida. No sé com hem de resoldre aquest tema tan complex, però potser es podria començar per identificar, simplificar i comunicar-los els recursos dels que es poden beneficiar per participar de la comunitat. I no parlo de rebre ajudes (que està prou solventat), sinó en com formar part de les activitats dels municipis. Se m’acut que donat que moltes són dones potser es podria fer l’abordatge a través dels centres d’atenció a la salut sexual i reproductiva.
Ja sé que us pot semblar una nimietat però no és trivial, perquè moltes vegades la cultura i l’esport són el que faciliten el sentit de pertinença, i un cop cobertes les necessitats bàsiques, ser una mica més feliç sovint ajuda a tirar endavant.