Indianapolis és el sobrenom carinyós que li dono a Begur, es meu poble. Si som bandera de cultura indiana, se m’acut anomenar-lo amb estima «Indianapolis», entès sempre com a bonica nomenclatura que no fa mal i em sembla prou simpàtica.
Indianapolis va celebrar al setembre la fira que li dona nom per uns dies, la Fira d’Indians a Begur. I estant allà totes les hores del món, agradabilíssimes hores ben invertides, cantant, suant, ballant salsa, merengue, tangos, ajudant a moure taules, cadires i actuant a estones, he sentit opinions sobre el format escollit, que van del blanc al negre.
El resultat és tants caps tants barrets. Trobareu hiperventilats que diran que la fira era insubstancial, i trobareu contrareformistes que aplaudeixen l’aposta cultural, traduïda en una evident, i també desitjada, descongestió del centre.
Com sempre, el correcte probablement se situaria al terme mig, i d’antuvi, solucions màgiques no n’hi ha. I com que dissortadament qui organitza esdeveniments no neix amb solucions als misteris de la fe, sinó que ha de prendre les decisions amb moltes setmanes i mesos d’antel.lació, ha d’apostar pel vermell o el negre, pel parell o per l’imparell, tot esperant que no s’ho emporti la banca en una mala jugada de ruleta, ho té molt difícil.
Decisions de vegades fàcils i de vegades arriscades. Ningú va dir que prendre partit fos cosa senzilla. La vida és risc, la vida és decidir, i segurament l’any vinent l’equip indià analitzarà cada minut de la pel.lícula i agafarà el bo i millor de l’edició 2022 per fer una gran i magnífica edició 2023.
Així fem les coses Begur, observant el que s’ha fet bé, mirant què ha fallat, aprenent dels errors. I prenent notes. I prenent canyes. Que no passa res per admetre que que faltava una mica de follia i rauxa en algunes cantonades, això rai, que és de bon solucionar! Seria com afegir un pensament de sal als guisats, sempre hi som a temps. El problema són els excessos, quan ens hem passat de frenada, i tot el plat ja és salat.
Fàcil és ser un tuitaire o instagramer amb ànsies de capatàs, que es creu amb l’autoritat d’ordenar-nos als pobres bacanards com hem de fer les nostres festes, quan ni t’imagines el que suposen decisions que afecten responsablement la seguretat de les persones o el benestar econòmic dels negocis del municipi.
A la gent que pontifica des de les històries d’instagram, que només pensen egoistament en ells mateixos, en la superficialitat, la intranscendent reflexió llum i color de xarxa social, i en la buidor d’un tuit amarg, se’ls fa el mateix cas que el que duren les històries. Poquet. No dic no tenir-los en compte, però abaixar-ne la rellevància, i tant.
I per últim, reflexió última meva. Felicitats a l’equip indià de Begur, que per mi van fer un excel.lent any ple d’encerts. Pero això ja ho dic jo, de forma més personal.
Les dones, protagonistes
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.