Deurien ser dos quarts de cinc de la foscosa matinada de setembre d’aquest any, quan tot de cop em va despertat una explosió de trons poderosos però llunyans. Vaig parar l’ orella i de mica en mica, obrint-se pas en el ressò de la tronada, vaig començar a sentir el gotetx suau i rítmic d’una pluja gairebé un somni, que va durar una bona estona. Jo somniava, era ben cert, si no com podia ser certa i tan clara l’esperada música de la pluja que arreglaria tots els nostres problemes, s’enduria la insuportable calor quasi sòlida de tot l’estiu; la terra pararia d’assecar-se abans de tornar-se pedra; es podria conrear; treballar a la taula o al taller o llegir o escoltar música sense creure que seria lo últim que faríem en aquesta vida, i mes i mes… . Si, vaig pensar, estic somniant, es impossible que sigui real que plogui, sem va ocórrer un segon abans d’embrancar-me en un altre somni que mai mes he recordat.
L’endemà amb prou feines vaig trobar restes d’aigua als balcons i finestres i menys encara al meu jardí i els des meus veïns que no es pogués confondre amb la tímida i estalviadora regada d’algun de nosaltres. Ho sabia, era un somni que ni de lluny es va fer realitat. I amb l’ànim destruït i l’esperança fosa, vaig seguir esperant una invisible pluja com la deurien esperar tots els que en la nostra història han patit els rigors d’una llarga i profunda sequera.
Però mai s’ha de perdre l’esperança, li deia el presoner Andi Dufres (Tom Robins) al seu amic “Red” (Morgan Freemam), en la meravellosa pel·lícula de 1964 dirigida per Frank Baradon, The Shawshank Redemption, que en castellà pren el títol Cadena perpetua, eficaç però lluny del perfecte l’original. Una pel·lícula preciosa que en aquest temps de pandèmia vem trobar per casualitat a TVE, un encert.
Els que no varen perdre la paciència en la pluja que acabaria amb la nostra calor i sequera, els que feien rogatives a santa Bárbara o portaven ous a les monges de Pedralbes com en els dies anteriors a les Olimpíades de Barcelona, i fins i tot els que ja creien que mai mes plouria,, o els escèptics convençuts que plouria el 15 de setembre com cada any”, tots, visquessin on visquessin sota la muntanya de núvols negres que amagava el cel des del Pirineu fins al nord d’Andalusia, els va sorprendre un xàfec impressionant que a mes d’endur-se’n cotxes dels confiats que havien aparcat a les rieres, o espatxurrar la roba estesa que quantitat de gent s’havia descuidat de recollir o no en va tenir temps, va deixar els carrers nets i els camps plens d’alegria per l’aigua que havien rebut, i com que la humil pluja del meu somni amb paciència havia anar obrint i estovant la terra seca, aquesta pluja torrentosa no havia relliscat sinó que havia trobar el terreny preparat per penetrar-lo l’aigua de la pluja.
I es que com deia Tim Robins jo també crec que es veritat, no s’ha de perdre mai l’esperança, però no puc oblidar també el que afegia el meu avi tot i no haver vist mai Cadena perpetua. Deuia, aprofitant l’arrelat costum de donar llissons i afegir l’equilibri moral i el treball a la segona part de les dites populars famoses, “s’ha de conservar l’esperança però sense oblidar-se del coneixement de lo que s’espera i preparar-se treballant per aplanar el camí al desitjat contingut de la nostra esperança.
El meu avi no confiava en l’atzar ni sabia res del temps i desconeixia que passa quan es fa malbé tot en la natura, com fem ara tots els ciutadans del mon.
