Fa uns dies era a casa d’uns amics que havent sopar semblaven tots a punt de plorar o de declarar-se en dol permanent al veure el destí de la nostra societat en mans dels que ens manen i dirigeixen el país. Parlavem dels darrers enfrontaments, desqualificacions i jugades de bona o mala fe (que dretes i extremes dretes avui qualifiquen d’estratègies polítiques) amb els que partits polítics en aquest cas independentistes de Catalunya, oferien des de fa temps a la ciutadania de Catalunya, de la resta d’Espanya i fins i tot d’alguns països europeus o americans. Si, era veritat, però jo no hi vaig intervenir perquè una situació com aquesta no l’havia viscut mai i era tant el desconcert i la tristesa que vaig preferir callar.
Un tipus que jo no coneixia va dir: “Potser no cal que ens amoïnem, ja n’aprendran de fer política, deixem que vagin promocionant la llengua i la cultura, que ja es molt”.
Silenci profund fins que un altre va afegir: “No hauríem d’exigir que imputats i no imputats, deixessin de barallar-se com nens petits?”
Un altre silenci glaçat, trencat al cap d’una estona per una veu que si vaig reconèixer, no era allà al fons del menjador la veu de Manel H? :
“El passat 4 d’octubre, deia, el Govern de la Generalitat va anunciar el nom guanyador del Premi Internacional Catalunya a l’escriptora bielorussa i premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx. Molt bé. Però poques hores després que s’anunciés el premi , l’editora Laura Huerga, de l’editorial Raig Verd, feia un tuit dient:
“De vegades penso que es difícil publicar en català perquè nosaltres som els nostres propis enemics”
Que havia passat? Prenia la paraula la veu, Dons que l’editorial Raig Verd es l’editorial que ha publicat les obres d’Aleksiévitx en català. El cas es que a la nota publicada pel Govern per anunciar el premi, el títols dels llibres d’Aleksiévitx estaven traduïts, atenció! de les versions en castellà. Vegeu:
Títol de la traducció en castellà: La guerra no tiene orstro de mujer.
Títol en català del Govern : La guerra no te cara de dona
Títol en català de l‘editora catalana Raig verd: La pregaria de Chernovil
Títol en la traducción del Castellá, Voces de Chernobil
El govern: Veus de Chernobil
Títol en catala del Govern, La fi de l’home roig
Títol en castellas El fin del homo sovieticus
En castellà Gvern: El final del l’home sovieticus
I així tots els títols anomenats
Que ha passat aquí? Un tuït de l’editorial ho deixa clar “Celebren el Premi a Svetlana Aleksiévitx, però ens entristeix una mica que, en comptes de consultar els títols en català, es tradueixi al català els títols del castellà. Sapigueu que podeu trobar tota l’obra d’Aleksievitx en català a Raig Verd”.
La qüestió, afegia la veu es que pel que sembla ningú al Govern es va molestar en saber si l’escriptora a la qual s’atorgava el Premi Internacional Catalunya, tenia l’obra publicada en català i com a referents només hi havia les traduccions castellanes.
Les reaccions han estat contundents:
“No pot ser. Ni quan donen el Premi Internacional Catalunya, saben que esta traduïda (i molt ben traduïda) al català? Es que no m’ho puc creure. En tot cas llegiu-la. Us deixarà amb el cor encongit però us ajudarà a no oblidar”
M. Carme Junyent, Lingüista,
O encara:
“Es desesperant . Quin desnivell de Govern. Sempre més avall
Judit Pujadó, editora.
I encara:
“Una mostra mes de pensar en el català com una llengua de segona , en lloc d’una llengua vehicular. Aquests polítics ens porten a l’extinció. Tot el contrari del que ens proposa en Gerard Furest en el seu Decàleg Irreverent”
@laura_laurae
I encara, encara fins a l’infinit…
Si, però era la veu de Manel H.? Al fons del menjador no hi quedava ningú, nomes se sentia llunyà el ressò de les veus de joves, grans i vells que protestaven? Eren veus o seguien sent tuïts? Protestaven o discutien? Tant se val, eren les veus del coneixement i de la consciència , les veus que lluiten per esborrar els disbarats, les mancances i les mediocritats, les veus del debat, les nostres, les que ens obren el camí cap a la veritat.
Si lluitem, si protestem, si busquem, vol dir que encara som vius.
Gràcies, Manel H.
