La majoria de restaurants, bars i botigues estan tancats, però els que encara estan oberts van funcionant, sobretot els caps de setmana. Aquests mesos de tardor encara es veuen un bon grup de catalans i forasters que hi tenen segona residència.
Aquesta setmana passada vaig seguir el consell que em va donar l’alcaldessa: anar a dinar al Parador d’Aiguablava, passada la temporada d’estiu, per trobar-hi bona atenció, bon menjar i millor paisatge. Va ser un diumenge amb molt bon temps que ens va permetre fer l’aperitiu a la terrassa, i dinar en una taula del menjador, prop del vidre que separa l’interior de l’exterior, i et permet contemplar el mar i els pins com si estiguessis viatjant amb un gran creuer.
Fins i tot els begurencs, -bacanards es diuen ells mateixos- són més agradables de tracte, més tranquils, després d’un estiu ple, ocupat i amb molta feina.
Fins i tot hi ha aparcaments sobrers. Tot un privilegi.
He quedat amb un amic que els dilluns, quan ell te festa, anirem a fer la Ruta dels Miradors, per disset punts diferents de la geografia del municipi, tots ells d’una gran bellesa que et permeten contemplar la vila, el castell i l’impressionant litoral.
Aquestes Rutes de gran valor paisatgístic es poden fer a voltes en cotxe, altres a peu. Un paisatge que sempre m’ha meravellat és el del mirador de sant Ramon, al costat de la capella, a mig camí del Castell. En un dia clar, la vista s’escampa fins al Canigó i a bon tram de la Costa Brava, amb el Montgrí envoltat de camps d’arròs.
Fa més de cinc anys que visc al Baix Empordà, entre Pals i Begur, sense oblidar Regencós i Esclanyà. Les quatre parròquies citades i l’església de Sant Fruitós dels Masos, són la responsabilitat que el bisbat m’ha encomanat. Acomplerts els meus setanta-cinc anys, em miro el paisatge, i la gent, i la feina des de la perspectiva tardoral, quan sigui “hora de tallar les amarres i deixar el port”, tot esperant que l’hivern personal no sigui massa fred.
