Una altra vegada en divendres, per segona setmana consecutiva, els gironins juguen aquesta nit contra l’Almeria.
El conjunt andalús arriba a Montilivi com a quinzens amb 22 punts, però recordem que en la primera volta ja van ser capaços de derrotar l’equip blanc-i-vermell.
Míchel, que la setmana passada es va mostrar molt contrariat amb la imatge dels seus jugadors a Cadis, vol recuperar l’alegria després d’aquella clara derrota.
Cal augmentar els 24 punts actuals de l’equip, perquè la permanència no està ni molt menys assegurada.
L’Àgora Portals visita aquest dissabte la capital de la comarca, en un partit que es jugarà a una hora inusual.
Serà a partir de les 3 de la tarda, i els locals esperen esmenar la derrota de la setmana passada a la pista del Vic amb un triomf que pot ser molt profitós.
I és que el Girona B, que té una victòria més que els bisbalencs, juga a Vic contra el líder.
Si els gironins perden i el Bisbal Bàsquet guanya el seu partit, es podria produir un empat en la classificació entre ambdós conjunts.
El temps de divendres i el cap de setmana serà gairebé primaveral. Aquest divendres ha començat amb alguna boirina de la passada matinada, però el cel serè i el sol dominaran el dia d’avui. La temperatura puja amb una mínima entre -1 i 2ºC i una màxima que superarà els 16 ºC al migdia, així que marcat contrast tèrmic entre l’ambient fred de primera hora i la suavitat de les hores centrals del dia.
L’ambient assolellat i l’estabilitat meteorològica s’imposen també durant el cap de setmana, alguna boirina o núvol baix entre la matinada i matí de dissabte, però el sol, i una temperatura que pujarà una mica més demà i diumenge, amb nits fredes però sense gelades extenses, faran que el temps no sigui una excusa per gaudir d’activitats exteriors aquest cap de setmana.
La Generalitat, el centre de residus i els Ajuntaments del consorci han arribat a un acord per convertir l’abocador de Solius en un lloc de pas de deixalles. Hi ha associacions que creuen que no és suficient, una d’aquestes és Salvem Solius. Per parlar-ne, ens visita al Supermatí una de les membres de l’associació, Carina Perecaula.
Des de l’entitat, s’oposen a la mesura que celebren el Govern i els Ajuntaments, menys el de Lloret de Mar. Salvem Solius creuen que “això és un despropòsit total perquè és canviar-li el nom a les coses i aquest acord comporta continuar mantenint el complex obert.” De fet, hi ha una sentència que va sortir fa 3 anys, la qual obliga al cessament de totes les activitats d’aquest complex.
Però amb aquest acord del Govern, els camions continuaran arribant a Solius. Segons Perecaula, se suposa que per redistribuir les deixalles s’hauran d’abocar algun lloc per separar i llavors tornaran a sortir uns camions que aniran a altres abocadors a deixar-ho.
També comenta que, finalment, el director de l’Agència de Residus, Isaac Peraire, els ha convocat per intentar solucionar el problema, encara que creuen que la proposta no és l’adequada i no els han consultat durant l’execució de l’acord. Tot i això, agraeixen la pressa de contacte i estan oberts a parlar per trobar una altra solució.
Un abocador il·legal històric
Solius funciona des de fa 60 anys i va sorgir a través d’un pacte entre 5 ajuntaments: Platja d’Aro, Sant Antoni i Calonge, Sant Feliu, Llagostera i Santa Cristina. A més, particulars i altres municipis també hi aboquen els seus residus. Al llarg dels anys, s’ha anat ampliant sense plans urbanístics i de manera no transparent. Per això, l’entrevistada insisteix que és “totalment il·legal” i “mai ningú no s’ha preocupat ningú de legalitzar la situació.”
Perecaula entén que Lloret s’oposi a què es deixin les deixalles allà, però explica que va néixer precisament per tancar Solius, un abocador que ja estava saturat i no podia absorbir més deixalles de ningú.
“Nosaltres creiem que el tema de tractament de residus, hauria de ser més de quilòmetre 0. Els ajuntaments dels municipis s’haurien de preocupar una mica de les seves pròpies deixalles i no haver de traslladar deixalles amunt i avall.” Ara bé, també entenen que aquesta solució és utòpica perquè alguns municipis tenen problemes per dur-ho a terme.
Un cas similar a Vacamorta
La situació de l’abocador de Solius recorda al de Cruïlles que també ha hagut de clausurar. El de Solius està just en el naixement del riu Ridaura i les filtracions en el subsol van parar al riu. Perecaula parla de 3 principals conseqüències: la contaminació de l’aigua, les olors i el trànsit de camions.
La mateixa Agència de Residus ha sigut la primera d’afirmar que les coses no s’han fet correctament en l’execució de les instal·lacions com la gestió de tot el complex de tractament dels residus. La membre agraeix la consideració, però afegeix que part de la culpa és de la gestió dels municipis integrants del consorci que tenen la concisió.
També, que no hi ha hagut transparència, mai se’ls ha facilitat cap mena d’informació: “Tenim dret a saber que ha passat i a on han anat a parar tots aquests ingressos que evidentment s’han rebut.” Record que aquests abocadors reben subvencions d’Europa.
Per tant, no entén per què s’ha gestionat malament si els ingressos i els mitjans hi eren. Finalment, Carina Perecaula acaba l’entrevista insistint en el fet que tenen dret a què s’investigui i saber que ha passataquí.
Fa uns mesos, dos joves de Palafrugell van decidir impulsar una iniciativa relacionada amb el món de la moda. Va ser a finals de l’any passat quan Roger Pagès i José Moreno, de 16 i 17 anys respectivament, van decidir crear la seva marca de roba, Emver Brand. Un dels creadors, Roger Pagès, va visitar el Veus de l’Empordà per explicar-nos alguns detalls del projecte.
Roger Pagès explica que la idea de crear aquesta marca va sorgir quan estaven amb José Moreno entrenant al gimnàs, ja que a ambdós els agrada l’esport. Roger Pagès va explicar al seu company que volia crear una marca de roba. Va ser llavors quan van decidir organitzar-se per crear Emver Brand.
A la pàgina web, de moment, hi podem trobar diversos productes. Tot i això, tenen previst en poques setmanes treure nous models de dessuadores. A més, i de cara al bon temps, volen crear roba més estiuenca. L’acollida de la marca entre l’entorn dels joves ha estat bona, a més han rebut el suport dels seus familiars.
Roger Pagès reconeix que treballar amb un amic és complicat. Al principi les decisions eren més fàcils de prendre. Però amb el temps i la confiança si estan en desacord miren d’arribar a un punt mig. Tot i això, s’acaben complementant: a en Roger li agrada fer números; en canvi a en José el motiva més el terreny de les vendes.
Les xarxes socials és un canal molt important a l’hora de fer promoció de la marca. En Roger Pagès és conscient que el boca a boca ho és tot. A més, volen impulsar la difusió de la marca a través de col·laboradors o influencers. Amb això, volen donar a conèixer la marca més enllà del Baix Empordà i de Catalunya.
La gastronomia entesa com un refinament de la cuina bàsica, ha pres un protagonisme extraordinari en aquest segle XXI.
Seria difícil posar data a l’inici d’aquest interès social generalitzat pel menjar i el beure. Potser la concessió de la tercera estrella Michelin al Racó de Can Fabes d’en Santi Santamaria el 1994 i la tercera del Bulli el 1997 amb la descoberta mediàtica d’en Ferran Adrià podria considerar-se el punt de partida d’aquest fenomen que ara ocupa hores de radio, de televisió i fins i tot importants espais de diaris i revistes.
De llavors ençà tothom parla d’establiments amb estrella, però aquesta història, a l’Empordà va començar quinze o vint anys abans. A Figueres destacava amb força la cuina del Motel Empordà de Josep Mercader, un cuiner de Cadaqués però format a França d’on va tornar a amb un munt de criteris i tècniques gens habituals al sud dels Pirineus.
Al Baix Empordà, cinc joves nascuts a cavall dels anys 40 i 50, van iniciar també una gran revolució gastronòmica. Eren el Lluís Cruañas del Dorado Petit de Sant Feliu de Guíxols, en Jordi Budó del Can Toni també de Sant Feliu, en Carles Camós del Big Roc de Palamós, l’Eduard Gascons dels Tinars de Santa Cristina d’Aro i en Jaume Font del restaurant Sa Punta de la platja de Pals.
Ells van ser qui va substituir els plats de pedra de 18 centímetres de diàmetre per plats grans de 24 o 26 centímetres de porcellana blanca i les estovalles de quadres blaus i blancs per estovalles blanques i de fil, les copes “balon” de vidre tensat per copes Riddel i les cadires de balca per les de vímet amb coixí
Al fogons aportaren gust i refinament, l’ús dels productes de proximitat, la recuperació de plats de la cuina tradicional, que mai havien fet part de la proposta gastronòmica, i també alguns afrancesaments amb l’ús de nates i cremes de llet.
Aquesta tasca fou reconeguda aleshores amb una estrella Michelin, per cada un d’aquest 5 restaurant, i fou el pilar sobre el que s’assenta l’actual cuina de l’Empordanet i el prestigi gastronòmic d’aquesta comarca.
Amb els tres primer malauradament ja desapareguts, amb l’Eduard que va passar el relleu als seus fills Marc i Helena ja fa uns anys, la jubilació aquest any d’en Jaume Font i del seu germà Josep al front del Sa Punta posa fi a una història d’èxit incontestable, que es mereix sens dubte aquest petit reconeixement.
