El vent pentina les onades de la platja de Sa Riera. Ben al fons, sota les cases blanques, que fins fa anys eren dels pescadors del municipi, ara hi reposen barques oblidades que recuperen la vigorositat per la temporada d’estiu, quan arriben els turistes i els pobladors de segones residències. Florian Pi Romaní, pescador begurenc de 80 anys i hereu de quatre generacions vinculades al mar, és testimoni directe de tot aquest paisatge i canvi.

“El mar ha sigut el meu bressol”, explica. Amb aquesta frase sintetitza una vida dedicada a la pesca i també la transformació profunda d’un sector que, assegura, es troba en retrocés. “Ara és més segur sortir a pescar, però cada vegada hi ha menys peix. El mediterrà no és un mar tan abundant com l’Atlàntic”, reconeix el pescador.

El retrocés del procés artesanal en el món pesquer

El canvi no és només una percepció. Pi recorda que a Palamós hi havia desenes de barques quan ell era jove. Avui, amb prou feines superen la vintena. La pesca artesanal, que havia estat un pilar econòmic a moltes cales del litoral, també ha minvat fins a esdevenir residual.

A Sa Riera, la davallada és especialment visible. “A l’hivern hi havia més gent que a l’estiu”, recorda. La platja concentrava una intensa activitat: una trentena d’embarcacions, fàbriques de salaó als baixos de les cases i un moviment constant de treballadors. El peix blau —sardina, anxova o seitó— es pescava en grans quantitats i es conservava amb sal per distribuir-lo arreu.

La seva família hi jugava un paper destacat. El seu avi, nascut el 1877, havia impulsat un negoci de salaó amb exportacions a Itàlia. Sense formació acadèmica, el defineix com un home “emprenedor” capaç de construir una xarxa comercial pròpia des d’una petita cala de l’Empordà.

La pesca seguia abans uns ritmes estacionals i unes limitacions naturals que, segons Pi, ajudaven a preservar els recursos. A l’hivern predominava la captura de peix blau; a la primavera i l’estiu, la pesca artesanal de peix de roca amb tècniques com el tresmall o el palangre. Els temporals i la manca de tecnologia actuaven com a fre natural de la sobreexplotació. Avui, en canvi, la pressió sobre el medi és constant.

La reducció de captures és una de les conseqüències més evidents, però no l’única. Espècies habituals com el musclo o la tallarina han desaparegut de la zona, i els ecosistemes marins han canviat. A aquest escenari s’hi afegeixen les dificultats econòmiques i administratives. Les normatives obliguen els pescadors a portar el peix a subhasta en ports concrets, fet que incrementa els costos i redueix els marges. “No els surt a compte”, resumeix.

El canvi de model

El resultat és un canvi de model. Begur ha passat de viure de la pesca i l’agricultura a viure del sector turístic. I el canvi a Sa Riera és evident: les antigues cases de pescadors s’han transformat en residències i la vida a les cales s’ha deslligat de l’activitat marinera. Tot i això, Pi defensa que el futur de la pesca no està completament tancat. Considera imprescindible aplicar mesures de gestió més estrictes, com vedes temporals, per permetre la recuperació dels bancs de peix. “El peix no s’acabarà, però s’ha de cuidar”, afirma.

Més enllà de la sostenibilitat, el pescador posa l’accent en la memòria. Reivindica la necessitat de preservar el coneixement tradicional i la cultura associada a l’ofici. Proposa, fins i tot, la creació d’un espai museístic a Begur que expliqui aquesta història. Ell mateix hi ha contribuït amb llibres de cuina i reculls d’anècdotes, on documenta una manera de viure que ja no és habitual. “Els pescadors sempre han sabut cuinar”, recorda, reivindicant una gastronomia basada en el producte i la proximitat.

Des de Sa Riera, on avui el silenci substitueix el bullici d’altres temps, Florian Pi observa amb distància crítica l’evolució del sector. La seva veu, carregada d’experiència, dibuixa el retrat d’un ofici en declivi, però també d’un llegat que encara resisteix en la memòria del litoral.