El número 10 se sol relacionar amb perfecció, excel·lència, i enguany, el Canet Rock celebra 10 anys de música en directe, i no és casualitat que aquesta edició sigui la més ben valorada pel públic, amb els artistes més influents i imprescindibles del país, fent que sigui una edició per recordar.
Com és habitual, les actuacions comencen a les 18 h, sent així les que menys afluència tenen, però aquest any s’han trencat tots els rècords. Fa uns dies, un usuari de TikTok explicava que a Ginestà, el duet encarregat d’obrir el festival, només el veurien els seus amics i familiars, és a dir, gairebé ningú. El Pau Serrasolsas (Ginestà) feia referència a aquest usuari a través de X/Twitter, i és que una imatge val més que mil paraules:
Seguidament, des de Manacor arribaven O-Erra amb la seva música festiva, desprenent una energia molt contagiosa, van ser un descobriment per aquells que acabaven de veure als Ginestà i segurament no tenien coneixement del grup balear.
«El amor no está en París», però sembla que a Canet de Mar sí. A les 19.45 va arribar un dels plats forts del festival, ni més ni menys que la «Catalan Dream», la Julieta, donant-li un toc romàntic i sensual al festival, acompanyada d’un públic cantat a ple pulmó i intentant, amb força dificultats, arribar a les notes tan agudes que la Julieta aconsegueix amb tanta delicadesa i facilitat, fins i tot en algun moment amb micròfons invisibles.
Una de les actuacions especials de la nit va ser la Banda Canet Rock, que amb motiu del desè aniversari del festival, van arreplegar grans artistes del país com Lluís Llach, Suu, Gossos, Lluís Gavaldà, Doctor Prats, Buhos… I van cantar aquells èxits que se’ls pot definir com a himnes; «Bon Dia» dels Pets, «Corren» de Gossos, «La Flama» d’Obrint Pas… Tot plegat va ser després del mític Josep Maria Mainat, un dels imprescindibles del Canet Rock que amb la seva guitarreta, va fer treure el costat més català i nacionalista del públic.
I les guitarres seguien al Pla d’en Sala, amb l’Èric, la Roser i el Jan, Els Catarres. Una actuació marcada pels grans èxits del trio, fent tornar a la infantesa als adolescents i a la joventut als més grans. Tots els bons organitzadors de festivals bé saben que portar al grup d’Aiguafreda és un èxit assegurat, amb un ventall de públic molt ampli.
La mitjanit va arribar amb un dels grups urbans de referència, els 31 FAM, que van fer-ho donar tot a les «nenes catalanes» del Canet Rock. A més a més, els sabadellencs van ser els encarregats en cantar i posar-li veu a la Flama d’Obrint Pas durant l’actuació de La Banda Canet Rock.
Just després va ser el moment de l’actuació més esperada de la nit, el gran cap de cartell del festival, el retorn d’Oques Grasses als escenaris. Segur que ja haureu vist algun vídeo de l’actuació dels osonencs al Canet, però res a veure amb viure-ho en directe. Un concert de pell de gallina que a més d’un li feia caure algunes llagrimetes, i és que Fruit del Deliri és l’àlbum més personal i íntim publicat fins ara per la formació de Josep Montero.
Sé que sonarà molt tòpic, però que no t’ho expliquin; si no ho fas fet encara, has de viure un concert d’Oques aquest any. Això sí, la ressaca emocional que et deixa és força important. A banda de les cançons del seu darrer àlbum, com les col·laboracions dels Figa Flawas amb «Toca» o de la Julieta amb «Com el dia i la nit», no hi van faltar els grans èxits de la formació, tot i que eren força recents, trobant a faltar per aquells més fans algunes cançons, per exemple, del «You Poni», o una que s’havia convertit en mítica al Canet, però que aquest any han decidit no tocar, «els passos importants se solen fer sense roba…», cançó que feia treure la samarreta a tot el Canet.
La segona actuació que arribava del Vallès Occidental, en aquest cas des de Terrassa, va anar a càrrec de Miki Núñez, que ben entrada la matinada va regalar a un públic entregadíssim els seus números 1 com també d’aquelles cançons més noves, com és el cas de «Tiraria Enrere», que la va estrenar en primícia al Canet Rock.
A les 3.30 h va aparèixer una nevera al damunt de l’escenari, d’on va sortir la «Xuculatina», l’inimitable Pep Velasco. Així començava l’actuació dels Figa Flawas, que juntament amb la producció del Xavier Cartanyà, s’han convertit en un dels duets més escoltats al país en aquest darrer any. Una dosi d’adrenalina més que necessària a aquesta hora crítica, on el cos comença a pesar. D’altra banda, el duet de Valls va cantar per primer cop en directe «La Marina sta morena», deixant entreveure que serà una de les cançons de l’estiu. I malauradament, a la vida tot s’acaba, i així ho explicava el Pep amb «Que no s’acabi», la cirereta d’aquest concert.
Molta gent diu que el Canet Rock és la Festa Major de Catalunya, és per això que no podia faltar una de les bandes més festives dels països catalans, La Fúmiga, amb la presentació de l’àlbum «Tot està per fer». Al ritme de les trompetes dels valencians, el cel va començar a tenyir-se de blau, i és que faltava ben poc perquè comencés a sortir el sol, o com preferirien dir els Tyets, l’èpic solete. El duet de Mataró va encarregar-se de posar punt final a més de 12 hores de música en directe amb un tros de show, fent que el públic s’oblidés de la son i el cansament. Tot i ser gairebé les 7 del matí, la gent tenia ganes de més i més, i no m’estranya; no menteixo si dic que, personalment, aquest ha estat un dels millors concerts dels Tyets en el que portem d’any, com també una de les millors edicions del Canet Rock, almenys de les últimes 5 edicions que he anat.
D’aquí un anyet descobrirem si l’onzena edició del festival podrà superar a la d’enguany, cosa que serà difícil (però no impossible). Per molts anys, Canet Rock!
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.