Si una cosa tenen a Barcelona, és que sovint s’ho saben muntar bé. Ahir, l’OBC, l’orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, va fer per 5è any consecutiu, un gran concert a la platja de Sant Sebastià, davant de 40.000 persones.
L’entorn va ser preciós, el repertori força ben triat (popular per l’ocasió, però exigent) i el sentiment que regnava en tota aquella massa humana, era de felicitat i alegria absoluta. Imagineu-vos, Monterverdi, Nyman, Prokòfiev, Casals, Ravel, etc… noms que desconeix la majoria de la gent, però que ahir van situar a desenes de milers de persones en igualtat de condicions. Estirats a la sorra o des de l’aigua, escoltant «música culta».
I això m’agrada, perquè ni que sigui per dues hores, tothom se sent bé. Tothom és una mica millor persona i em porta a preguntar-me… per què no podem universalitzar coses com aquesta. Per què la gestió política no és més gestió i menys política? Per què el futbol no és més esport d’equip que no pas negoci. Per què les persones, que compartim estones com la d’ahir, no som capaços d’allargar aquella democratització de les emocions que suposa un esdeveniment com aquest.
Ja sé que sona utòpic i naïf, però com diu la «meumare», d’un partit de futbol saps que com a mínim la meitat de la gent, en sortiran enfadats. D’un concert (com el d’ahir), tothom en surt content.
Deu ser que ens agrada el morbo.
