Ni de vista

xavier cortadellas
Supermatí - opinió
Supermatí - opinió
Ni de vista
Loading
/

Benvolguts oients de Ràdio Capital. Jules Renard va néixer al segle XIX, va morir l’any 1910, després d’escriure Pel de Panotxa i els seus Dietaris, dos llibres que m’entusiasmen. Tot sovint, en els Dietaris, trobo frases com aquesta: “Gent que coneixem de vista i mai de nom”. Renard va escriure això el 5 d’abril de 1894, una època en què encara s’anava a peu i en què, forçosament, el món de tothom era molt més reduït i en què la gent que vivia en un mateix lloc, encara que fos en una ciutat tan poblada com París, solia veure’s dia sí, dia també i, encara, a més, cada dia. Llavors, tenia molt més sentit una frase com aquesta: “Gent que coneixem de vista i mai de nom.”

Avui el món ha girat. Coneixem molta menys gent de vista que abans perquè tots ens movem molt més, perquè tots canviem molt més i sobretot perquè també tots o pràcticament tots no veiem la gent amb qui ens creuem, ocupats com estem amb el mòbil.

Justament, després de la ràdio, la televisió i altres mitjans de comunicació que no esmento, ha estat sobretot el mòbil i tot el món digital el que ha anat convertint aquella frase de Jules Renard en una frase encara real, però també obsoleta. Perquè avui, en comptes de dir “Gent que coneixem de vista i mai de nom”, més aviat el que hem de dir és “Gent que coneixem de nom, però que no hem vist mai”.

I que ben probablement tampoc no veurem.

Però això, aquesta immediatesa falsa via Twitter, via Instagram, via Tik Tok, via blue sky o el que sigui és el que fa que molts ens pensem que coneixem i que fins i tot podem opinar sobre gent o sobre fets dels quals no tenim ni idea. I ara penso en qualsevol fet o en qualsevol personatge del nostre

món siguin la guerra d’Ucraïna, la de Gaza, Donald Trump, Benjamin Netanyaju o fins i tot Sílvia Orriols o Salvador Illa, per posar alguns exemples de gent amb qui no m’identifico especialment. Quan en parlem, però, de debò estem dient alguna cosa més que la manera com ho veiem o els veiem nosaltres? De debò ens podem arribar a pensar que les notícies o les imatges que ens arriben d’aquests fets o d’ells no han estat prèviament estudiades, discutides i triades? Res a veure, doncs, amb aquella “Gent que coneixem de vista i mai de nom”. Aquí, molts de nosaltres i de molts o de molts dels fets o de la gent de què parlem directament no en sabem res o quasi res. Tot el que en sabem és allò que ens arriba gràcies a mitjans tan poc de refiar com Twitter o com aquells mitjans tradicional que de tant en tant censuren notícies, imatges o personatges. I que també tenen interessos o amos. No ho oblidem. I no estic dient tot això perqu+e pènsi que són fets o gent de qui no n’hàgim de parlar o que no hàgim de criticar. Només esic dient que no els coneixem de res. De ben res. Ni de vista.

Marco Sangiorgio: «Volem revaloritzar la cuina amb la carn de senglar»

Supermatí - entrevistes
Supermatí - entrevistes
Marco Sangiorgio: "Volem revaloritzar la cuina amb la carn de senglar"
Loading
/

Arriba la 14a edició de la Senglanada aquest proper diumenge 2 de març a Cruïlles. Un esdeveniment gastronomic que té com a element central de la trobada el senglar. I per parlar de la proposta i les activitats que hi podrem fer ens ha visitat al Supermatí un dels membres de la organització d’aquest esdeveniment, Marco Sangiorgio.

L’esdeveniment va néixer el 2011 com un simple dinar popular i, al llarg dels anys, ha anat creixent fins a convertir-se en una cita imprescindible per als amants de la gastronomia local.

La voluntat d’aquesta trobada, a part de gaudir de la jornada gastronòmica, és poder tornar a donar valor a la carn de senglar. Marco Sangiorgio explica que es mostrarà les diferents maneres amb les quals es pot cuinar aquest tipus de carn.

El programa inclou una àmplia varietat de receptes elaborades amb senglar, des dels plats més clàssics fins a propostes més innovadores com croquetes, mandonguilles i plats inspirats en la cuina italiana, com la pappardelle amb ragú de senglar. Enguany, també es podrà degustar arròs amb senglar i bolets, així com un menú infantil amb salsitxes.

Més enllà del vessant gastronòmic, la jornada comptarà amb una xerrada sobre la presència del senglar a les Gavarres, sota el títol «El senglar: conflicte o oportunitat?». Hi participaran caçadors, investigadors, cuiners i professionals del sector forestal per debatre sobre l’impacte d’aquest animal a la zona i les seves possibles aplicacions gastronòmiques.

A més, els assistents podran gaudir d’un tast de vins naturals a càrrec de quatre cellers de les Gavarres i d’un vermut musical amb el grup «The Best Of». Les activitats es desenvoluparan a la sala de Cruïlles i els tiquets es poden adquirir anticipadament o el mateix dia a l’entrada.

Europa

Supermatí - opinió
Supermatí - opinió
Europa
Loading
/

Fa molts anys, potser ja deu, en un congrés a Roma, em van asseure al costat d’un home vell i savi, israelita. Parlant parlant em va acabar dient “Europa ja és vella, Estats Units està en declivi moral, i no hi tenim res a fer davant de regions amb poblacions més joves, Àfrica i Àsia ens passaran al davant, i la Xina dominarà el món.”

Jo soc de la generació Erasmus, dels que vam veure fer-se la Unió Europea, i a la Comissió li dec un tou de finançament sense el qual no hagués pogut fer ni una dècima part de la meva carrera professional. Al llarg dels anys he vist des d’una suspicàcia inicial a l’establiment de lligams que han esdevingut importants en l’àmbit social, legal i econòmic.

El després ja el sabem tots: la caiguda és imparable i des de la pandèmia de la COVID que no aixequem cap. Europa és una idea antiga i té raó de ser, malgrat que tantes vegades l’hem maleït – jo també- per polítiques fetes a mida d’altres latituds i errors garrafals amb conseqüències desastroses. (I sinó, recordeu la destrossa en l’agricultura, per no parlar de l’assassinat recent de la indústria pesquera).

Però una Europa desindustrialitzada, a la cua de producció, sense avantatge competitiu i sense creure’s a ella mateixa, té tots els números de no pintar res en el panorama mundial, i crec que com menys pinya fem, més se’ns menjaran amb patates i tot anirà de mal en borràs (encara més).

I sí, jo també penso que nosaltres tenim molt més en comú amb la resta del Mediterrani que amb uns senyors que viuen a Hamburg, i de vegades em passa pel cap la pregunta de “a mi total què em soluciona Europa?”. Però després, si ho rumio bé, de seguida penso que sí que me soluciona, sí que hi ha oportunitats, sí que n’hem tret, i sí que aniria bé que hi creguéssim una mica, també perquè Europa és mirar enfora i respirar, mentre que l’alternativa és podrir-se en aquesta bassa morta i resclosida que és Espanya.

La Federació d’Hostaleria i Turisme de Girona també rebutja l’increment de la taxa turística

turisme

La Federació d’Hostaleria i Turisme de Girona ha expressat el seu rebuig frontal a l’augment de la taxa turística previst en l’acord que signaran aquesta tarda Govern i Comuns. Segons la nova regulació, la taxa es podrà duplicar, arribant fins a 15 euros per persona i nit a Barcelona. A la resta de Catalunya, els municipis tindran la possibilitat d’aplicar suplements que fins ara només es podien cobrar a la capital.

Els hotelers consideren que aquest increment és un pas més en el que defineixen com una «asfíxia fiscal contínua» sobre el sector de l’allotjament turístic. Denuncien que, any rere any, l’administració ha anat apujant els impostos sobre el turisme, convertint-lo en una font de finançament per a altres sectors en lloc d’una eina per a millorar la competitivitat.

Preocupació pel futur del sector

La federació gironina alerta que aquesta mesura pot tenir greus conseqüències econòmiques per al turisme a Catalunya. Consideren que una taxa més elevada podria fer que els visitants optin per altres destinacions amb impostos més baixos, especialment en un context de crisi econòmica en què el factor preu és clau per als viatgers.

Els empresaris exigeixen «mecanismes urgents» per evitar que aquest augment posi en perill la sostenibilitat del sector. A més, insisteixen que els diners recaptats amb aquest impost s’han de destinar exclusivament a millorar infraestructures turístiques, la promoció del territori i la conservació del patrimoni, i no a altres àmbits com l’habitatge, com preveu el nou acord.

Les comarques gironines són una de les zones on més es recapta per aquest concepte. L’any 2023, la taxa turística va generar més de 14 milions d’euros a la demarcació, una xifra superior als 13 milions del 2022. Aquestes dades situen Girona com la segona província amb més ingressos per aquest impost, només per darrere de Barcelona.

El sector recorda que el turisme és un motor econòmic essencial per a la demarcació i que cal protegir-ne la competitivitat. Amb aquesta pujada, temen que l’activitat es redueixi i que es posin en risc llocs de treball i negocis que depenen directament de l’arribada de visitants.

Emma Stratton s’endú el premi a Millor Artista Revelació de Clàssica als Premis Enderrock

Emma Stratton

La pianista Emma Stratton s’endú el premi a Millor Artista Revelació de Clàssica als Premis Enderrock 2025. L’artista de Pals ha estat guardonada amb aquest premi pel seu primer disc Syndesi. Els premis, que han reconegut els millors treballs de clàssica, jazz i públic, s’han entregat aquest matí al Centre Cultural La Mercè de Girona. Tot i això, els Enderrock encara han de repartir la resta de premis en una gala el proper 6 de març.

Emma Stratton ha dedicat el premi «a tot el públic que m’acompanya, perquè sense vosaltres no seríem res, i perquè sense el vostre recolzament aquest premi no hauria estat possible». Recorda que Syndesi és connexió en grec i l’artista sent que ha complert el seu objectiu amb aquest treball, «connectar amb el públic».

En una entrevista al Supermatí, l’artista explicava que la nominació arribava en un moment clau, ja que era el primer cop que els Premis Enderrock incorporaven aquesta categoria. Per l’artista, això suposa un reconeixement en la visibilització de la música clàssica dins el panorama musical català.

Els Premis Enderrock també han premiat a Andrea Motis com a millor disc de jazz, El Pot Petit ha rebut el reconeixement del millor disc per a públic familiar. A més, la gala d’aquest dijous ha homenatjat l’organista barcelonina Montserrat Torrent amb el Premi d’Honor i Benet Casablancas ha estat distingit com a Millor Compositor per la revista Enderrock.

Emma Stratton: «Que els Premis Enderrock incorporin una categoria de música clàssica és un pas endavant per visibilitzar el gènere»

Salvi Danés explora amb mirada íntima la vida i el paisatge de l’Empordà a la mostra ‘L’instint’ al Palau Solterra

Palau Solterra Salvi Danés

El fotògraf Salvi Danés explora amb mirada íntima la vida i el paisatge de l’Empordà a la mostra ‘L’instint’, que la Fundació Vila Casas inaugura aquest dissabte al Palau Solterra de Torroella de Montgrí. L’exposició, que podrà visitar-se fins al 8 de juny, inclou unes seixanta fotografies de paisatge i també retrats que l’artista ha dividit en dos projectes: Cypsela i Maregassa. El primer recupera el nom d’una ciutat mitològica de la zona, suposadament engolida pel mar, i simbolitza l’hivern. I el segon, remet a un mar agitat i evoca l’estiu. Dues atmosferes contraposades que l’artista mostra a través del seu llenguatge fotogràfic particular, on abunden les captures de detalls i que presenta majoritàriament en blanc i negre.

Apostant pels joves valors de la fotografia i procurant establir ponts amb el territori de l’Empordà, la Fundació Vila Casas presenta la mostra fotogràfica ‘L’instint’ de l’artista Salvi Danés (Barcelona, 1985) que, de manera poètica, analitza tant el batec de la vida com el paisatge empordanès amb la clara intenció de suggerir més que d’imposar significats unívocs.

A través d’aquesta mirada atenta, Salvi Danés convida el públic a un viatge nostàlgic, bo i recordant-li la fragilitat del present i la transitorietat de tot allò que ens envolta. Les seves imatges no són només documents visuals, sinó testimonis d’una època personal que s’esvaeix lentament. En un món en constant canvi, les seves fotografies actuen com a àncora d’històries personals efímeres i moments fugissers.

És un acte d’instint, una necessitat d’atresorar tot allò que el pas del temps fa canviar en el seu entorn més immediat. Una forma de preservar la bellesa i la melancolia d’un territori i de la gent amb qui conviu. Reflexions sobre les relacions immediates, entre el temps i l’espai, entre el lloc i el joc.

Salvi Danès enfoca la seva lent en escenes que expliquen fragments de diferents situacions socials amb un estil directe i personal. Prenent com a referència els clàssics de la fotografia de reportatge, utilitza la narrativa del gènere per a trobar un llenguatge expressiu propi i atorgar significat a les seves històries.

«En primer lloc, el meu motor és la curiositat i, en segon, la voluntat d’atresorar alguna cosa. No atresorar en el sentit d’apoderar-me d’alguna cosa i resguardar-lo, més aviat d’intentar plasmar com jo ho veig o les sensacions que m’evoca”, explica Salvi Danés. La cerca del temps compartit, la significació de qualsevol instant de la vida ordinària i les relacions amb el cercle familiar a través de la càmera són temes recurrents en la trajectòria de Salvi Danés.

Cypsela i Maregassa

Durant la darrera dècada, Salvi Danés ha anat enlairant l’Empordà en tres projectes que ben bé podrien considerar-se un de sol. “El primer va ser Transmontanus: la manifestació d’un canvi de règim en el llenguatge fotogràfic d’en Salvi. Aquest canvi no es presenta com un element excloent dels altres usos que ja dominava; la subtilesa i l’elegància visual de les seves fotografies, de les seves estructures narratives i de les associacions metafòriques que crea eren ja ben conegudes en el medi. No va ser un canvi d’afinació tampoc: aquella vibració nostàlgica que transmeten les seves imatges és un dels seus trets característics. Crec que allò que canvia és que, a partir de Transmontanus, es produeix una ampliació del seu món sensible i de la seva capacitat per bellugar-s’hi; també de poder representar-lo”, explica Gonzalo Golpe al text del catàleg.

Cypsela i Maregassa són ramificacions de Transmontanus. Cypsela és l’hivern, amb el mateix nom que una ciutat submergida per les aigües; Maregassa, l’estiu; el seu nom descriu un determinat estat de la mar, tot just abans d’avalotar- se. A partir d’aquesta ambivalència i de la llum de les dues estacions contraposades, Salvi trena una malla transparent nuada per silencis.

Cypsela és el nom d’una ciutat mitològica suposadament ubicada davant de les Illes Medes a l’Empordà, segons el poema ‘Ora marítima’ de l’escriptor Avienus (segle IV dC). «Que aquí existís la ciutat de Cypsela és ja tan sols un record, ja que l’escabrós sòl no conserva cap vestigi de la ciutat primitiva». La llegenda explica que la ciutat va ser empassada pel mar, un mite que encara perdura a la memòria dels habitants de la zona.

Maregassa, fa referència a una branca estiuenca y marítima que es desprèn de Transmontanus, aquest projecte reafirma que la fotografia és una eina poderosa per retenir la memòria i documentar el pas del temps. La fotografia l’ha permès establir un vincle emocional amb aquells que veuen les seves imatges, suggerir visualment emocions que l’artista va experimentar en capturar l’instant.

Jugant amb les bases del reportatge periodístic i la fotografia conceptual, orienta el seu objectiu cap a escenes que expliquen fragments de diverses situacions socials amb estil directe, subjectiu i contemporani. Amb els clàssics del reportatge com a referència, utilitza la narrativa del gènere per trobar un llenguatge expressiu propi per donar sentit a les seves històries. La vessant autobiogràfica del seu treball com a fotògraf es centra a capturar moments íntims i personals de la seva vida i d’aquells que l’envolten. Ha documentat moments de felicitat, tristesa, amor i pèrdua, i ha descobert que aquests moments poden ser compartits amb altres d’una manera que transcendeix allò personal.

Salvi Danés Vernedas

Porta a terme la seva formació a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, on centra el seu interès en la fotografia amb un marcat caràcter documental. Jugant amb les bases del reportatge periodístic i la fotografia conceptual, dirigeix el seu objectiu cap a escenes que retraten fragments de diverses situacions socials, amb un estil contemporani, directe i subjectiu. Amb una especial èmfasi en la narració de gènere, desenvolupa un llenguatge expressiu propi que aporta un sentit distintiu a les seves històries.

Ha estat reconegut en certàmens nacionals i internacionals, com ara els Sony World Photography Awards, el Foam Amsterdam Talent i el College Photographer of the Year de la University of Missouri (Estats Units). Ha col·laborat amb les editorials Dalpine, Edicions Anòmales, Fuego Books, Socarrel Edicions i Standard Books, entre d’altres, per donar forma als seus projectes en format llibre, amb els quals destaca en el panorama fotogràfic per la seva manera particular d’articular un discurs innovador.

En aquest àmbit, ha estat guardonat a certàmens prestigiosos com, per exemple, el First Book Award de l’editorial londinenca Mack Books, el Prix du Livre de Les Rencontres d’Arles i PHotoESPAÑA. També ha publicat en nombrosos mitjans internacionals especialitzats, entre els quals destaquen British Journal of Photography, Foam Magazine, Polka, Camera Austria i Source.

La seva obra forma part de col·leccions privades i fons públics, com ara la Col·lecció Nacional de Fotografia Històrica i Contemporània de Catalunya, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Centro de Documentación y Biblioteca del Museo San Telmo. Combina els seus projectes personals i comissions editorials amb la docència en centres especialitzats.