No podem negar que Disney ha reviscolat en els darrers anys gràcies a produccions com Frozen o Big Hero 6. Abans de l’estrena de Vaiana aquest any, que té la clara intenció de repetir l’èxit de Frozen perquè estarà protagonitzada per la primera princesa Disney de la Polinèsia, ens arriba Zootròpolis. Com encaixa aquesta pel·lícula protagonitzada per una conilleta en tot plegat?
Tot va sorgir de la ment del director Byron Howard, realitzador d’Enredados, que es va inspirar en la versió, també de Disney, de Robin Hood. Aquella guineu ha estat una clara font d’inspiració per crear el personatge del guillot, Nick Wilde. Howard ha volgut donar la volta al concepte d’animals antropomòrfics disposant-los en un món modern dissenyat per ells mateixos.
Zootròpolis és una ciutat formada per barris amb diferents hàbitats. Judy Hopps és una agent de policia que es muda a Zootròpolis i descobreix que ser la primera conilleta d’un cos format per animals durs no és fàcil. Inicialment li encomanen dirigir el trànsit, però quan tingui la oportunitat per demostrar el seu valor i resoldre la desaparició d’una llúdriga, s’hi llençarà de caps, malgrat que això li suposi treballar amb Nick Wilde, un guillot xerraire i estafador.
La barrera entre Disney i Pixar cada vegada és més difícil de diferenciar amb propostes com Brave, Big Hero 6 oEl viaje de Arlo que podrien haver fet qualsevol de les companyies indistintament. Més clara està la línia en les pel·lis de princeses com Frozen, o en l’animació més adulta com Inside out. Zootròpolis estaria en aquest terreny ambigu entre les dues companyies. Una de les raons que Pixar i Disney s’hagin acabat assemblant tant es diu John Lasseter, que va treure a Disney de la misèria, després d’esdevenir una ombra de Pixar. La marxa de Lasseter a Disney ha fet trontollar a Pixar en els darrers anys, al mateix temps que Disney recuperava el terreny perdut.Zootròpolis és un entreteniment sense gaires pretensions, però molt ben fet. Un Disney amb cor de Pixar. Més encarada cap el públic infantil, però molt entretinguda perquè els grans també s’ho passin bé. Si alguna cosa li hem de recriminar és que el missatge moral que vol transmetre ens el posa d’una manera massa evident, gens subtil, Precisament és de subtilesa de la qual va mancada la pel·lícula. També els moments Shakira, penso que són sobrers. No aporten res, al contrari la fan empitjorar, i es veu molt que l’únic objectiu és comercial. Aquest moments són més propis de DreamWorks.
Malgrat quedar-se a anys lluny d’un Inside out o un Big Hero 6, Zootròpolis és prou entretinguda i continua passant la mà per la cara a qualsevol cosa que faci DreamWors, Com ensinistrar un drac a part. No és un pas endavant en la darrera trajectòria de Disney, però tampoc és un pas enrere, potser ho podríem definir, ara que està de moda l’expressió, com un pas al costat.

Nota: 3,5/5
[embedded content]

Font: Ningú no és perfecte

{$excerpt:n}

Adaptació de la novel·la de Patricia Highsmith, El precio de la sal, dirigida per Todd Haynes.
Ambientada a Nova York a principis dels anys 50, ens narra la història d’amor entres dues dones que abandonen les seves infelices vides per trobar el seu lloc en el món, atrevint-se a mantenir una relació amorosa prohibida. La primera és Carol (Cate Blanchett), una distingida dama de classe alta, en procés de separació, la segona és Therese (Rooney Mara) una noia jove amb pocs recursos que treballa en una botiga de joguines de Manhattan, la qual no sent res pel seu company.
La pel·lícula intenta rememorar la manera de fer cinema clàssic de l’època de Douglas Sirk, d’una manera molt similar a la que va fer el mateix director l’any 2002 a Lejos del cielo. En aquell cas, sota la característica imatge de família perfecte americana dels anys 50, tremendament explotada al cinema, coneixíem el cantó del marit que feia sortides nocturnes per mantenir relacions amb altres homes. Carol no deixa de ser una història semblant que es mou en la mateixa època i que ens presenta una mare amb una vida rica i sofisticada, amb un marit que li fa ombra. No li falta de res, només estima. Un dia es troba amb una noia jove en uns magatzems de la que s’acabarà enamorant.
La pel·lícula aprofundeix en la societat de l’època i com aquesta tractava qüestions com l’homosexualitat, a les quals volia donar l’esquena. En un moment, els advocats plantegen com a situació prioritària amagar la realitat i al·legar que la relació lèsbica de les protagonistes és fruit d’uns problemes de salut mental.
Haynes és mou com peix a l’aigua en aquestes temes, i el treure la veritat oculta d’uns temps en els que la societat de l’època volia fer creure que tot era perfecte. Blanchett i Mara són l’altre pilar de la pel·lícula, les quals transmeten i comuniquem moltíssim a través de mirades i gestos.
Carol és una pel·lícula modesta i petita, cuidada fins el darrer detall que busca un públic molt concret, el que troba a faltar propostes clares per un estil més clàssic de fer cinema, posant de relleu les qüestions que no es tractaven en el seu moment a causa de la censura de l’època.

Nota: 3,5/5
[embedded content]

Font: Ningú no és perfecte

{$excerpt:n}