Cinc anys després de l’estrena de la segona part ens arriba la tercera, que ha estat coproduïda pel govern xinès. La pel·lícula ha estat dirigida per Jennifer Yuh Nelson, qui ja va dirigir la segona, i el debutant Alessandro Carloni. 
L’argument ens explica com Po es retroba amb Li, el seu pare biològic perdut fa molt temps. Ambdós viatjaran a un poble ple de pandes. Però la tranquil·litat se li acabarà aviat a Po. El malvat Kai desola la Xina i lluita contra tots els mestres del Kung Fu per derrotar-los i fer-se amb el poder. Po haurà d’entrenar el poblat de pandes poca traça i convertir-los en el grup definitiu de Kung Fu Pandes. 
Guillermo del Toro continua exercint com a consultor creatiu de DreamWorks Animation. De fet, els guerrers zombi de jade que hi apareixen són creació seva, la qual cosa ha afegit un element sobrenatural a la història, que sempre és ben rebut.
La pel·lícula no té pretensions i només busca entretenir a petits i grans, cosa que aconsegueix sobradament. És senzilla, però resulta plenament satisfactòria. Aquesta lleugeresa de la història, juga al seu favor. Kung Fu Panda 3 sap treure profit del seu tema recorrent, la perseverança i consistència per arribar a l’èxit. 
Po se’ns ha posat a la butxaca i ho torna a fer amb la seva afabilitat habitual. L’univers de Kung Fu Panda és ric en personatges, explora nous horitzons i treu profit de nous conceptes com els nous personatges pandes i el poblat amagat en un indret remot de les muntanyes.
[embedded content]

Font: Ningú no és perfecte

{$excerpt:n}

La fórmula d’univers compartit de Marvel Studios i l’èxit aclaparador de Los Vengadores, ha fet que la seva rival, DC Entertainment hagi tirat la casa per la finestra, però començant per la teulada. M’explico, DC ha fet un film en el qual ens presenten els seus herois més destacables: Superman, Batman, Wonder Woman, i en menor mesura Aquaman i Flash, sense que cap d’aquests, amb l’excepció de Superman, hagi tingut abans una pel·lícula de presentació. El resultat és aquest Batman v Superman: El amanecer de la justícia de la qual us en faré la crítica. 
La pel·lícula comença ferida de mort, primer perquè l’heroi ja presentat, Superman, venia d’una pel·lícula, Man of steel que fracassava en tots sentits. El Superman d’aquella pel·lícula s’allunyava tant de Christopher Reeve i del personatge del còmic que havia perdut qualsevol senyal que ens el fes reconèixer. Fins i tot matava i pel que hem vist en aquesta pel·lícula, no té cap remordiment. I segon, perquè el record del Batman de Christopher Nolan és molt recent i, en general, va agradar a crítica i públic, cosa que, a priori, va generar un rebuig automàtic a una nova versió de Batman que ha quedat matisat amb l’estrena de la pel·lícula. Curiosament els fans del Batman de Nolan són els que es sentiran menys decebuts amb la versió que encarna de Ben Affleck. De fet bé podria tractar-se del mateix Batman un grapat d’anys després. El Batman de Zack Snyder tampoc és el detectiu dels còmics i sí que és una versió del de Nolan portada més al límit, que mata com un Punisher qualsevol, en les escenes més polèmiques. 
Sobre el treball dels actors, Henry Cavill repeteix els mateixos errors que a Man of steel i en comet de nous. La diferència entre Clark i Superman és nul·la. Cavill té el físic per ser Superman, però Snyder no entén a Superman, fent-lo un personatge més violent que mai, fosc, sense sentit de l’humor i permanentment enfadat. Sobre Ben Affleck, compleix, però considero, com a mínim, discutible el que s’ha dit com a millor Batman de la història, personalment no hi estic d’acord. El físic i l’uniforme són adequats, fins i tot molt bons, però tampoc se’ns explica què ha portat a Batman al punt en què es troba en el moment de començar la pel·lícula, deixant un buit i coses sense explicar dignes de J.J. Abrams. Amb tot, el Batman que ens ofereix Affleck és un Batman d’un sol registre, el mateix que interpretativament té l’actor i que per això mateix resulta adequat. Caldria veure aquest Batman ampliar el seu ventall de possibilitats per veure si Affleck està a l’alçada, però per allò que li toca fer aquí, no tinc cap queixa.
L’objectiu de la pel·lícula, i eix central de la mateixa, era enfrontar a Batman i Superman en una lluita per posteriorment, com passa en els còmics, unir-se per lluitar contra una amenaça comú. Per tant, tot faria pensar que els arguments de pes del perquè es barallen haurien de ser clars i ben definits. Doncs res de res. Qui busca brega és Batman, però al final s’acaba barallant amb Superman per un motiu diferent a l’inicial, pel qual acaba invalidant tota la feina feta fins el moment per justificar l’enfrontament entre els herois. De fet, quan arriba el moment de l’enfrontament, la pel·lícula ha fet una baixada tan gran que notes que t’estàs avorrint i l’explicació és fàcil, no ha passat res i tota la preparació ha quedat invalidada per una absurditat d’un guió que navega sense rumb. El problema principal de la pel·lícula és el guió, malgrat que podríem parlar de la direcció excessiva i el muntatge caòtic. El guió ha estat escrit per David Goyer i Chris Terrio, els quals se’ls hauria de prohibir acostar-se mai més a cap personatge de còmic. Avui en dia, en què els blockbusters es preocupen per tenir un guió com a mínim decent, per més senzill que sigui o que pretén aconseguir que els personatges arribin a l’espectador, humanitzar-los, Batman v Superman ens ofereix el pitjor guió d’un blockbuster vist en molts anys a l’alçada d’un Transformers 2 de Michael Bay. És precisament el guió que converteix la pel·lícula en un desastre absolut. Les coses passen perquè sí, no existeix enllaç entre les escenes que acaben esdevenint una successió de curtmetratges independents. I si voleu afegim a l’equació al dolent, Lex Luthor, interpretat per un Jesse Eisenberg que és premi Razzie segur l’any vinent. No només el seu Luthor sembla una mala versió del Jocker, sinó que l’actor imita a Heath Ledger. Aquest Luthor és un boig que planifica un pla mestre impossible i sense cap lògica ni sentit. 

Pel que fa a l’escena onírica de Batman, directament no he entès res. Sembla ser que has d’haver llegit la sèrie de DC Injustice per entendre-la, però dic jo que s’hauria d’haver fet un esforç perquè el públic no avesat als còmics o que no llegeix la sèrie li trobés el sentit a una escena que d’entrada he entès com un malson de Batman, però que sembla que no és així. Si no és un somni, està molt mal explicat. 
Sobre Gal Gadot com a Wonder Woman, no em sembla malament com actriu, però el guió la maltracta perquè ni ens expliquen d’on surt, ni què fa, ni res de res. Només està aquí per fer una entrada triomfal a l’estil 300 que pot emocionar als qui ja la coneixen. A la resta dels mortals i pels que ho desconeixen tot del personatge, al no existir una pel·lícula prèvia de presentació ni tampoc cap presentació dins la mateixa pel·lícula, els serà absolutament igual i no sentiran la pell de gallina que haurien de sentir. 
Pel que fa al tram final és on la pel·lícula presenta més problemes, als ja habituals de guió, s’afegeixen els d’efectes especials, un CGI que canta moltíssim i la fredor i foscor en la que tot està rodat fa que el resultat final ens sigui absolutament igual. I sí, el final ni emociona, ni fa plorar, i el que és pitjor, te la sua. És aquí quan t’adones que emocionalment no has connectat amb el film i que aquest ha fracassat. En qualsevol altra versió en la qual poguessis salvar la pel·lícula, malgrat els defectes que cadascú es pot agafar en el grau que vulgui, el tram final l’ensorra completament. Fins i tot, la reivindicable i poc valorada Superman returns de Bryan Singer ens oferia una escena semblant i sí emocionava, i molt! I encara ho fa quan la torno a veure. Perquè malgrat els seus defectes, aquella pel·lícula emocionava i t’arribaves a estimar aquell Superman, cosa que no passa amb aquest. Perquè no ens enganyem, Superman sobra en la pel·lícula, és un secundari mal fet que si l’eliminéssin encara ens quedaria una pel·lícula de Batman que tampoc desentonaria amb les de Nolan. Aquest Superman no és ni èpic ni el salvador total que ha de ser.
Batman v Superman, arrenca interessant, però es perd ràpidament al quart d’hora de pel·lícula amb l’entrada de Superman i l’escena a Àfrica. El guió és un desastre absolut, ple de forats i personatges allunyats del que haurien de ser i d’altres introduïts amb calçador. Esperant que el resultat creatiu, independentment del que sigui l’econòmic, faci reflexionar a DC i comenci per acomiadar a Zack Snyder i mirar de refer, si això és possible, aquest univers, o començar de zero amb unes versions de Batman o Superman que agafin el to de les versions televisives de DC amb Gotham, Flash, Supergirl i Legends of tomorrow que ho estan fent infinitament millor que les adaptacions cinematogràfiques dels personatges de DC.

[embedded content]

Font: Ningú no és perfecte

{$excerpt:n}