La banda australiana The Avalanches, es tornen a activar i ho fan anunciant un bon grapat de concerts, entre els quals destaquen els que tindran lloc al Primavera Sound el dia 3 de juny, i dos dies després a la Sala Apolo de Barcelona.L’organització del festival també ha sumat un nou nom al Primavera als Clubs, Stara Rzeka.[embedded content]
Font: Per no dir res
The Avalanches s'uneixen al Primavera Sound
Les cròniques de Blancaneu – El caçador i la reina del gel
Quatre anys després de l’estrena de Blancanieves y la leyenda del cazador arriba la segona part que és al mateix temps una preqüela i una seqüela. Repeteixen Chris Hemsworth i Charlize Theron i s’hi afegeixen Emily Blunt i Jessica Chastain. No repeteixen ni el director, Rupert Sanders, ni la protagonista, Kristen Stewart, acomiadats per Universal després que les banyes de Robert Pattinson sortissin a totes les revistes del món. I vet aquí un dels components estranys d’aquesta pel·lícula, explicar la història amb una protagonista absent, la qual argumentalment la seva absència no es justifica de manera creïble. No hagués estat millor substituir-la per una altra actriu o haver apostat per un relat no vinculat de cap manera amb Blancaneu? Ara el protagonista passa a ser el caçador, que interpreta Hemsworth, més consolidat que mai després de l’èxit de Vengadores.
El primer que fa la pel·lícula és establir el vincle entre Ravenna, la malvada de la pel·lícula anterior, amb la seva germana, Freya, la reina malvada d’aquesta. Un cop convertida en reina del gel, Freya es refugia al nord on reuneix un exèrcit de caçadors perquè l’ajudin a lluitar contra Ravenna, amb la condició que mai s’enamorin. Però quan Eric, el seu millor caçador, s’enamora d’una caçadora, els expulsa i separa.
El personatge de Freya pren inspiració del conte La reina de les neus, el mateix en què s’inspira la pel·lícula Frozen de Disney. Emily Blunt es converteix en una reina malvada del gel, però amb un cor menys despietat que el de la seva germana Ravenna. Al final Freya no és res més que una imitació malvada en imatge real de la protagonista de Frozen.
Dirigeix Cedric Nicolas-Troyan, supervisor d’efectes visuals i director de la segona unitat de la primera part. En aquest cas es nota que domina la part visual, però que la pel·lícula va coixa de la resta d’aspectes, guió, direcció, etcètera.
Malgrat l’atractiu repartiment, la pel·lícula és manifestament insatisfactòria. Tot resulta igual de fred que la seva ambientació i és estrany veure a uns actors d’aquest nivell en una producció que no avergonyiria a la Cannon si no fos pels cars i elaborats efectes especials. Malgrat tot, la pel·lícula és prou curta per no avorrir i tenir les batalles suficients perquè no ens vinguin el cap males referències als nans d’El Hòbbit o als personatges estranys de Narnia, que ho farà per poc que hi reflexioneu.
En tot cas tampoc podem parlar d’una pel·lícula dolenta, per posar un exemple és millor que Batman v Superman, però això no la fa una bona pel·lícula tampoc. Simplement es deixa veure. Almenys pot servir d’exemple d’allò que fan les productores de Hollywood per intentar esprémer fins el darrer dòlar de qualsevol cosa per poques gotes que quedin, i que seria preferible que no fessin.
Les cròniques de Blancaneu – El caçador i la reina del gel
Quatre anys després de l’estrena de Blancanieves y la leyenda del cazador arriba la segona part que és al mateix temps una preqüela i una seqüela. Repeteixen Chris Hemsworth i Charlize Theron i s’hi afegeixen Emily Blunt i Jessica Chastain. No repeteixen ni el director, Rupert Sanders, ni la protagonista, Kristen Stewart, acomiadats per Universal després que les banyes de Robert Pattinson sortissin a totes les revistes del món. I vet aquí un dels components estranys d’aquesta pel·lícula, explicar la història amb una protagonista absent, la qual argumentalment la seva absència no es justifica de manera creïble. No hagués estat millor substituir-la per una altra actriu o haver apostat per un relat no vinculat de cap manera amb Blancaneu? Ara el protagonista passa a ser el caçador, que interpreta Hemsworth, més consolidat que mai després de l’èxit de Vengadores.
El primer que fa la pel·lícula és establir el vincle entre Ravenna, la malvada de la pel·lícula anterior, amb la seva germana, Freya, la reina malvada d’aquesta. Un cop convertida en reina del gel, Freya es refugia al nord on reuneix un exèrcit de caçadors perquè l’ajudin a lluitar contra Ravenna, amb la condició que mai s’enamorin. Però quan Eric, el seu millor caçador, s’enamora d’una caçadora, els expulsa i separa.
El personatge de Freya pren inspiració del conte La reina de les neus, el mateix en què s’inspira la pel·lícula Frozen de Disney. Emily Blunt es converteix en una reina malvada del gel, però amb un cor menys despietat que el de la seva germana Ravenna. Al final Freya no és res més que una imitació malvada en imatge real de la protagonista de Frozen.
Dirigeix Cedric Nicolas-Troyan, supervisor d’efectes visuals i director de la segona unitat de la primera part. En aquest cas es nota que domina la part visual, però que la pel·lícula va coixa de la resta d’aspectes, guió, direcció, etcètera.
Malgrat l’atractiu repartiment, la pel·lícula és manifestament insatisfactòria. Tot resulta igual de fred que la seva ambientació i és estrany veure a uns actors d’aquest nivell en una producció que no avergonyiria a la Cannon si no fos pels cars i elaborats efectes especials. Malgrat tot, la pel·lícula és prou curta per no avorrir i tenir les batalles suficients perquè no ens vinguin el cap males referències als nans d’El Hòbbit o als personatges estranys de Narnia, que ho farà per poc que hi reflexioneu.
En tot cas tampoc podem parlar d’una pel·lícula dolenta, per posar un exemple és millor que Batman v Superman, però això no la fa una bona pel·lícula tampoc. Simplement es deixa veure. Almenys pot servir d’exemple d’allò que fan les productores de Hollywood per intentar esprémer fins el darrer dòlar de qualsevol cosa per poques gotes que quedin, i que seria preferible que no fessin.
[embedded content]
Font: Ningú no és perfecte
{$excerpt:n}
Mona Lisa Smile, el més nou de Will I Am
Will I Am ha tornat amb ganes, després de l’estrena de Boys & Girls no fa pas massa dies, ara comparteix un nou tema, Mona Lisa Smile, al costat de Nicole Scherzinger.Per si no fos prou, el membre de Black Eyed Peas, també n’ha presentat el videoclip oficial, que com no podia ser de cap altra manera, està enregistrat al museu del Louvre de París.El cinquè disc del cantant, s’espera pel 27 de maig i inclourà col·laboracions de CL, Tinie Tempah, Sia, i la seva banda The Black Eyed Peas entre altres.[embedded content]
Font: Per no dir res
{$inline_image}
Pep Sala: La música m'ha donat bons amics, que és el més important
Possiblement us heu enamorat mentre ell sonava de fons. Heu utilitzat una cançó seva per acabar d’arrodonir un sopar romàntic, heu plorat i heu rigut amb les seves cançons o, potser, heu demanat a altes hores de la matinada i abans que tanquessin el pub, ‘que punxin una de les mítiques de Sau’. Tant és si rondeu els cinquanta o esteu a les portes de la majoria d’edat. Les seves cançons, com ell, són ageneracionals. Temes com ‘Boig per tu’ són la banda sonora de molts catalans, que l’han convertit, amb el pas dels anys, en un himne.
Avui parlo amb el Pep Sala i m’és impossible no posar-me nerviós a mesura que arriba l’hora. Tots recordem algun instant de la nostra vida en el que ens acompanya la veu inconfusible del Pep. Una abraçada, un petó, una llàgrima o un trajecte en cotxe, tant és. Tothom tindrà la seva història. I quan l’escoltes, en un context totalment diferent, la recordes i somrius. També parlant-hi.
Les lletres del Pep són d’una tendresa punyent excepcional. ‘Què maco i quin mal’, em ve al cap després d’escoltar-lo. Explica allò tan cru d’aquella manera tan bonica. I, ballant amb els dos extrems, troba la virtut. Ara, amb aquest disc, ens ho canta amb Sergio Dalma, Els Catarres, Blaumut, Lucrecia o Adrià Puntí, entre tants altres. Diumenge s’ho passarà bé -i ens ho farà passar bé- presentant el disc en directe amb una colla d’amics perquè serà la seva gran festa d’aniversari.
Ha tingut i té molt present a Carles Sabater. Penso que el millor regal pels seus quaranta anys de trajectòria se l’ha fet ell mateix versionant amb Sabater ‘No volíem fer-nos grans’, gràcies a unes antigues gravacions. T’has passat mitja vida cantant que t’enviessin un àngel i t’han acabat enviant unes gravacions seves. És útil continuar. Per molts anys més, Pep. I mil gràcies.
Nom: Pep Sala
Edat i lloc de naixement: 55 anys. A Vic.
On i amb qui viu: A Osona i amb qui visc no n’has de fer res. [riures]
Li encanta: La vida. No som conscients del brutal que pot ser si ens ho muntem bé.
Detesta: La utilització de la gent, la hipocresia i la gent que està més pendent dels altres que d’ells mateixos.
Una cançó: Moltíssimes. Ara mateix «The secret of life», però d’aquí a deu minuts en diria una altra.
Un llibre i una pel·lícula: El llibre és de poesia d’una amiga meva, «Avui estimo Baudelaire», de la Pilar Cabot. I pel·lícula, la trilogia de El Padrino.
Quin rècord tens de Sau? Brutal. La gran majoria dels moments van ser increïbles. Em sento molt afortunat d’haver viscut aquella experiència, i sobretot al costat d’una persona com el Carles Sabater.La gent recorda els grans moments, els grans concerts, però els meus millors records són del dia a dia, dels petits moments: aquelles nits d’hotel a les tantes de la matinada discutint amb el Carles sobre ximpleries, els assajos, tantes hores junts treballant les lletres de cançons… Sento una gran satisfacció i un orgull molt gran.Has fet himnes com ‘Boig per tu’. Què se sent quan després de tants anys una cançó segueix tan viva?
El Gerard Quintana em deia que aquesta cançó és eterna. Ara, en aquest disc, el Sergio Dalma la canta d’una manera que mai l’havíem sentit i és espectacular. És la màgia de la música.De ‘El tren de mitjanit’ ni el Carles ni jo n’estàvem especialment contents
Quan vas crear temes com «El tren de mitjanit» o «Envia’m un àngel», notaves que podien ser cançons que passarien a la història de la música catalana? En absolut. A vegades penses: ‘hòstia, aquesta m’ha quedat bé’, però res més. De fet, hi ha una anècdota molt bona. De ‘El tren de mitjanit’ ni el Carles ni jo n’estàvem especialment contents. La cançó s’havia d’incloure en el disc ‘El més gran dels pecadors’ però abans s’havien de fer puzles perquè hi entressin totes les peces per qüestió d’espai i pes. Ens van dir que no sabien si hi haurà espai per totes les cançons i que comencéssim a pensar quina trauríem. El Carles i jo estàvem d’acord que havia de ser aquesta. Finalment, no va caldre… En què ha canviat el Pep Sala de llavors a ara? Molt. El paio que va escriure aquelles cançons ja no té res a veure amb mi. Les cançons són un reflex de la teva vida, i a mesura que passa el temps es va aprenent, creixent, té altres maldecaps… no som els mateixos amb el pas dels anys.Aquest disc és la mostra que ha estat una gran festa d’aniversari
I ara, ‘ops, què has fet’? Per què un disc de col·laboracions? L’estiu passat, un dia dinant em va sortir la frase «just ara fa 40 anys que vaig fer el primer bolo» i tothom em va dir que havíem de fer alguna cosa especial. Vam decidir gravar unes quantes cançons amb convidats, amb amics que he anat fent amb els anys… i mira com ha acabat! Aquest disc és la mostra que ha estat una gran festa d’aniversari. Hi ha una cançó, No volíem fer-nos grans, amb el Carles Sabater. És la més especial del disc? Sí. A un disc amb altra gent, amb col·laboracions, no podia faltar el Carles de cap manera. Vam tenir la sort de trobar una cinta d’una gravació que vam fer durant una gira per teatres l’any 95. Ho vam recuperar de casualitat, no sabia que existissin, i quan ho vaig escoltar ho vaig veure clar. Per mi és un honor. D’aquestes noves ‘versions’ quina t’ha sorprès més quan has escoltat el resultat final? És impossible de dir perquè són moltes. Amb l’Adrià Puntí hem canviat molt ‘Només ho faig per tu’, per exemple. Ha estat molt maco poder cantar i compartir tantes estones amb amics i gent que admires. Els músics de Sau també ens hem tornat a ajuntar després de tants anys. M’ho he passat molt bé.El proper 17 d’abril faràs l’únic concert del disc a la Sala Barts. Per què no fas una gira? Volem que sigui un concert irrepetible, únic i màgic. I no es pot fer una gira completa amb convidats perquè és impossible de quadrar. A més, m’he d’operar de la mà esquerra i aprofitaré per fer-ho aviat. Què és el que més t’ha impactat amb tants anys de trajectòria? Moltes coses. Són molts moments viscuts, sobretot amb Sau. A vegades molt simples, molt petits, però inoblidables. És per això que si amb aquest disc puc ajudar a preservar la memòria del Carles, serà un orgull.Amb 40 anys les hauràs vist de tots colors. Què és el que menys t’ha agradat d’aquest món? No són coses generals, són fets puntuals. Quan fas un mal concert, per exemple, et sents malament i t’emprenyes. Però també n’hi ha de meravellosos. Però vaja, no m’agrada perdre el temps pensant en les coses que no m’agraden. No val la pena.Tu has donat molt a la música. Què t’ha donat ella a tu? Moltíssim. La música m’ha donat bons amics, que és el més important. Gent de totes les edats: joves com Els Catarres, de la meva generació com el Quintana, gent que no es dedica a la música com el Roger Pera, d’altres llocs… tot això es veu reflectit en aquest disc. I he tingut l’oportunitat de viure moments meravellosos que sempre recordaré.Els grans moments són aquells que la gent no veu
Quin somni persegueixes? Potser és molt tòpic, però viure el dia a dia, gaudir de la música dia a dia. Els grans moments són aquells que la gent no veu. Amb aquest disc n’he viscut de genials gravant. Viure aquests moments màgics és el que compta. I segur que venen coses fantàstiques que no estan previstes, com de dolentes. A mesura que et fas gran el que valores són els detalls i les petites coses que et fan feliç.Amb qui t’agradaria fer un duet i encara no l’has pogut fer?Amb molts artistes. També amb gent que ja no hi és. Ja no seria fer un duet, em conformaria simplement podent-los escoltar. Cada artista és diferent i cada cop que fas un duet amb algú pot ser brutal.Et planteges fer un disc de cançons noves properament? Els meus plans s’acaben diumenge. A partir d’allà, ja veurem. Ja se’n parlarà. No en tinc ni idea. No m’ho vull ni plantejar. John Lennon deia: «la vida és el que passa mentre tu fas altres plans». A partir d’aquí, carpe diem [gaudeix el moment].Els governs cuiden la música i la cultura?Em conformaria amb que cuidessin a la gent, que no sempre ho fan. T’has mostrat a favor de la independència de Catalunya en nombroses ocasions. Com ho veus actualment? Jo intento ser lògic. És un tema que cau pel seu propi pes. La gent ha de ser feliç amb qui viu i com viu. És com una parella: només funciona si tots dos s’ho passen bé i són feliços. Hauríem de ser coherents i voler ser el què som.Abraham Orriols
[Pep Sala posa a la venda «Ops! Mireu què he fet» el proper dissabte 16 d’abril. El presentarà l’endemà, diumenge 17, a la Sala Barts de Barcelona a les 20:00 h.]
Font: Per no dir res
PODCAST: 12 abril 2016
PNDR / Edició 434
4a Temporada
Matadepera RàdioAvui hem comentat algunes dades curioses amb en René, entre les quals, les típiques mentides que els pares diuen als fills quan són petits.
Recupera alguns moments del programa a continuació:
[embedded content]
Font: Per no dir res
{$inline_image}
