One Dance sembla que és la cançó de moda entre els britànics. Tant que l’èxit del canadenc Drake, suma una sisena setmana al capdamunt de la llista, impedint que Justin Timberlake es coroni amb Can’t stop the feeling, tema que sí que és número 1 als Estats Units.El tema del raper és el que més setmanes ha aguantat en aquest lloc, d’ençà que Mark Ronson i Bruno Mars van liderar el 2004-05 amb Uptown Funk, que va resistir 7 setmanes.El duet de Calvin Harris i Rihanna, This is what you came for, segueix sumant i ja està en tercer lloc, seguit per Sia i Mike Posner. I bona pujada també per Drake i Rihanna amb Too Good, que creix 15 llocs i se situa vuitè. Pel que fa al nou senzill de Stone Roses, debuta en dissetè lloc.En àlbums, Drake torna a liderar amb Views, que destrona a Radiohead, que cauen al quart lloc. Beyoncé recupera la segona posició, mentre que Kygo debuta en tercera plaça amb Cloud Nine. Meghan Trainor, situa Thank You en cinquena posició.
Font: Per no dir res

Alicia Keys ha tornat i de quina manera! Sorprenent a tothom amb aquest nou tema, In Common, que s’allunya del so que darrerament havia ofert. Ara n’acaba de presentar el seu videoclip, que ha dirigit Pierre Debusschere.El tema s’inclourà en el nou disc de la nord-americana, que l’interpretarà en directe durant la final de la Champions League.[embedded content]

Font: Per no dir res

Take That ens han sorprès amb el seu nou tema Cry, on col·laboren amb el duet Sigma, en un estil musical que no ens tenia acostumats la banda britànica.Take That continuen preparant un nou treball, on per cert podrien comptar de nou amb la col·laboració de Robbie Williams. Per la seva banda, Sigma, estan treballant en la continuació de Life, el seu debut musical.[embedded content]

Font: Per no dir res

Des de fa alguns dies, podem veure (i escoltar) a la televisió, la nova campanya publicitària d’El Corte Ingles, que ha apostat pel clàssic dels 60, California Dreamin, que van popularitzar Mamas & The Papas, i que aquest estiu sonarà amb força gràcies a Freischwimmer, que li ha donat un toc molt actual amb ritme deep house.[embedded content]

Font: Per no dir res

Divendres 13, s’anul·là el concert, si. Vam veure cares llargues, desànims; desil·lusionats tots, es desmuntava el que havia de ser una gran nit, “que hi farem, no ens la podem jugar” la frase més sentida. Vam marxar entenent-ho perfectament, i amb la certesa de tornar-los a veure aviat, per sort.
I arriba dilluns. El més fan de la família, treballa de nit, i les seves dents llargues es veuen d’una hora lluny. Marxem d’hora per por al transit, amb 3 canalles. Fem foto de sortida de casa nostra, plena de detalls Obesístics, i encarem una hora i 40 minuts dins un cotxe amb 6 seients plens d’emoció. 

Arribem a Badalona d’hora i ja comencem a veure algunes cares conegudes, d’altres no tant, però els somriures ens delaten. Una taula plena de seguidors d’Obeses feia anar de bòlit als cambrers del bar que semblava haver-los agafat amb calces aquesta munió de gent demanant begudes, coses per picar i entrepans per emportar.

Va, som-hi! A primera fila, agafant bon lloc a les tanques, mitja hora abans de començar. La plaça plena a vessar, quin goig! La canalla jugant entre ells, sense conèixer-se de res però gaudint del seu humor comú; ells i en SonGoku, que els esvera i els fa riure a parts iguals, s’ho estan passant pipa i els pares tenim un bon somriure d’orella a orella, cada cop més estrets. Comença a pujar la banda i comencen els aplaudiments, fa gràcia notar qui ha portat la família sencera al concert; sona La bona educació instrumental i a mi particularment potser és la interpretació que he escoltat i m’ha agradat més, ja que a Barcelona vaig notar massa ràpid i a Lleida massa lent. Quan pugen els integrants d’Obeses, la plaça esclata amb aplaudiments i crits, com no podia ser d’una altra manera. 

El repertori és genial, i també ho és estar a la primera fila, on tothom sap perfectament quan ha de fer de “públic obès”. Viru$, alçant els braços a ritme i cridant “aaahhh”. Nata Muntada, que he de dir que el crit inicial va ser sublim, fent el cor de les segones veus. Botifarra amb seques, aclamada especialment pels seguidors amb més concerts a l’esquena. Guapo!, amb els clàssics xiulets i respostes clavades quan toca dir “guapo” a un Arnau que ja ho espera amb delit. Brindem Brindem, tots aixecant les begudes enlaire sobretot quan “entonem amb força la cançó”. Rumba de l’Avorrit, potser la més fluixa al meu entendre pel desquadrament momentani que s’intueix però no s’acaba d’esdevenir i per això em fa patir contínuament. Em deixaré bigoti, és una delícia tant pels cors com per la facilitat de ser ballable. La cançó dels amors entrellaçats, molta gent s’embarbussa amb les històries però n’hi ha qui se saben fins i tot el reguitzell de noms d’entrada. La dotzena campanada, tot i que en aquest format he trobat a faltar l’explosió de llums sempre tan ben calculada, sempre és un plaer que et recorre tots els sentits. 

Obeses marxa d’escena i hi ha crits generals, seguit d’un espontani Ens hem alçat entre el públic que el mateix director, d’una manera molt correcta i poc subtil, ha d’aturar tot girant-se per indicar que la banda continuava el concert, per si algú no se n’havia adonat. Sona una deliciosa Com la sal al mar instrumental, amb l’únic desig d’aïllar-se per un moment per només sentir la banda en contres de tota munió de veus que venien de darrere, unes força afinades, d’altres que feien fer ganyotes. Tornen a pujar Obeses i tot esclata altre cop, Rosó fa cantar tota la plaça i es nota, fins i tot em fixo que canten algunes noies de davant a la Banda i em fa gràcia comprovar que a L’Ària du l’Hermafrodite segueixen cantant, cançó de gaudi propi per excel·lència als directes (que mai la treguin del repertori si us plau!). Bohemian Rhapsody, tret d’un inici una mica enrarit, és espectacular les veus, els canvis, i aquesta veu… si Obeses volia versionar un tema, només podia ser aquest. El monstre de l’armari és l’excel·lència del públic, tot unit a les coreografies, un espectacle que mai ningú no hauria de perdre’s un cop a la vida com a mínim; els nens i els grans bojos enmig d’aquell peluix gegant de color lila. Arriba la mitja part, anem al servei i mengem entrepans, més o menys com tothom. Ens fa gràcia veure membres de la banda entre bastidors i dir-los que és increïble, ho agraeixen amb un bon somriure.

Papallones a la panxa quan tornen a pujar tots els músics, i amb les primeres notes de La llegenda de la Rosa i el Drac es fa el silenci… pell de gallina. Els somriures que se li escapen a l’Arnau Tordera i a tota la plaça, es justifiquen amb més de 23 minuts gaudint i sentint amb els personatges, i les seves veus netes (hom intenta aïllar-se i vocalitzar sense cantar), que aquest cop sí que interactuen amb les mirades. L’Ermengol, el més seriós de l’escenari tot i que tothom l’aclamà en el moment de la seva mort “SaveErmengol” era un crit unànime.

Després d’un minut d’aplaudiments i un altre de recuperació de tots plegats, sona Ens hem alçat i es nota una exaltació general amb banyes amunt, cants a l’uníson, i una tendència a apropar-se a l’escenari que les tanques fan perillar l’aixafament de la canalla, tot i mantenir-nos ferms darrere seu com vam poder. Mammi fa desenfrenar fins i tot el més ensopit, i el meu gran heroi es gira amb un somriure “és la teva cançó”. El bis d’El Monstre de l’Armari fa explotar el públic, que molts havien après la coreografia en la primera ocasió i ara és més unificat encara. S’acaba el concert, tots suats, tots satisfets i emocionats. Busquem en Sente, genial Sente, jo m’he entossudit que vull la “playlist” i l’aconsegueixo quan se la treu de la butxaca. Me’n vaig a “la paradeta”, vull dir-los que he gaudit com sempre, com mai, que els nens també, que són increïbles i que continuïn fent-ho encara que a cops no omplin les sales, que són únics… només em surt un “em podeu firmar això?”, un ampli somriure i ho fan, juntament amb un vestit de princesa que ja per sempre serà de Cleodolinda. 

La tornada encara amb cor accelerat, la canalla esverada a cor què vols, i un que arriba despert a Sant Guim… “ha sigut molt xulo, mami!!”
Ester Farré

Font: Per no dir res

Fallen Angels és el nou disc de Bob Dylan, on s’inclouen 12 clàssics americans, versionats pel cantautor, i que arriba després del treball on també versionava a Frank Sinatra.Spotify (no disponible)

These People és el cinquè disc en solitari de Richard Ashcroft. Format per 10 peces i amb la col·laboració de Wil Malone, que ja havia treballat anteriorment amb el músic.Spotify

Ariana Grande torna amb el seu tercer disc, Dangerous Woman, on s’inclouen 15 cançons i les col·laboracions de Nicki Minaj, Macy Gray i Lil Wayne.
Curiosament el primer tema que vam escoltar, Focus, només s’inclou en l’edició japonesa del disc.Spotify

Un dels grans de la música, Eric Clapton torna amb I Still Do, el disc número 23 de la seva carrera, on trobem fins a 12 peces, algunes versions i també composicions pròpies.Spotify

Font: Per no dir res