Mentre començo aquesta crònica, encara tinc al cap la interpretació de All I Ask, una de les fantàstiques peces de 25, que la britànica Adele ens ha tocat a 15.999 persones i a mi, fa poc menys de dues hores. No sé què ha tingut d’especial aquell moment, però ha estat d’aquells que trigaré a oblidar, però no ha estat l’únic…
Feia anys que tenia ganes de poder veure-la en directe. Quina enveja els 100 afortunats que gràcies a RAC105 van poder-la escoltar i tenir a tocar el 2010, en un concert que van organitzar amb oients afortunats. Un any més tard, la cantant actuava a Bikini. I de Bikini al Palau Sant Jordi. I si d’aquí a pocs anys em diuen que actuarà al Camp Nou m’ho creuria, tot i que potser no m’agradaria.
Adele és d’aquelles cantants que podria omplir el recinte que es proposés, però que guanya en la proximitat. El Sant Jordi és gran, però tampoc tant i al llarg de la nit vam poder veure a la cantant notant l’escalfor del públic, interactuant amb ells, rebent rams de flors, fent-se selfies, deixant-se fer nombroses fotografies i en definitiva, deixar-se estimar per un grapat de gent que estava/estàvem feliços veient-la per fi en directe.
I és que la britànica no necessita grans floritures escenogràfiques. Ella té el més necessari, la veu. La seva veu és prou bona, com per a donar protagonisme pràcticament absolut a la seva persona i a les seves cançons. En alguns moments, unes grans pantalles recolzaven visualment algunes peces, però tampoc s’hauria trobat a faltar si no hi haguessin estat.
Del repertori, poc a dir. Va anar tocant pràcticament el mateix en els seus concerts i per tant, ja sabies més o menys el què sonaria i quan. Van sonar tots els hits, des de Chasing Pavements, passant per Set Fire To The Rain (amb pluja inclosa), Don’t you remember, When We Were Young, Send my love o Hello, que va ser la primera a sonar. Tampoc va faltar, Someone Like You, corejada per tothom i il·luminada amb els mòbils, donant una sensació encara més màgica del que estàvem visquent.
El concert es va acabar amb Rolling in the deep, deixant una sensació de nit perfecta i d’aquelles que et deixen amb ganes de més.
Avui 16.000 noves persones (i potser alguns repetidors), viuran un concert d’aquells que trigaran a oblidar i potser els hi passarà com a mi, que encara em segueix ballant pel cap una de les cançons.
Com han canviat les coses per Adele, des del darrer cop que va actuar a Barcelona, va ser el 2011 a la Sala Bikini, fins aquest 2016, on la britànica ha cantat davant de 16.000 persones, que omplien el Palau Sant Jordi i que demà tornarà a omplir-se per tornar a gaudir del repertori de la popular artista.I lluny també queda, aquell concert que Adele va fer el 2010 per a 100 persones que la van tenir a mig metre i van gaudir d’una manera més pròxima de la que amb pocs anys arribaria a ser una de les cantants que més discos ven del planeta.Llegeix la crònica del concert, clicant aquí.FOTOS
PNDR / Edició 455
4a Temporada
Matadepera RàdioAquesta tarda hem dedicat una hora a escoltar algunes de les cançons que Adele està tocant en directe, amb motiu de la seva gira de presentació de 25, que durant dues nits consecutives recala a Barcelona amb tot exhaurit.[embedded content]
Es calcula que les comunitats descobertes ocupen una extensió d’uns 400.000 metres quadrats
Un equip científic ha descobert al canyó de la Fonera, conegut també com el canyó de Palamós, unes riques comunitats de coralls profunds, un ecosistema marí molt vulnerable a l’activitat humana. El doctor Miquel Canals, responsable del Grup de Recerca Consolidat de Geociències Marines de la Universitat de Barcelona, detalla la seva investigació al Supermatí de Ràdio Capital de l’Empordà amb Miquel Curanta.
X-Men: Apocalipsis és la quarta pel·lícula d’aquests personatges amb Bryan Singer com a director. Després de l’excel·lent Días del futuro pasado, Singer torna amb els mutants presentats en la preqüela de Matthew Vaughn a Primera generación. Segurament haureu llegit crítiques força dividies aquests dies, personalment em decanto en l’entremig. Hi ha coses que m’han agradat molt i d’altres gens. És X-Men: Apocalipsis una mala pel·lícula? No. És millor que Batman v Superman? Sí, però està a anys llum ja no de Capitán América: Civil War, sinó de qualsevol de les altres tres pel·lícules que va fer Singer amb aquests personatges. En un moment de la pel·lícula els protagonistes van a veure El retorn del Jedi al cinema, fan broma sobre les trilogies i afirmen que la tercera és sempre la pitjor. Si Singer volia fer una brometa amb la primera saga d’X-Men, no li ha sortit bé, perquè la seva, aquesta, la tercera part de la saga de preqüeles és amb diferència la pitjor de totes. Tampoc us vull alterar, X-Men: La decisión final continua essent la pitjor i manté podi amb X-Men Orígenes: Lobezno, com a les més horribles pel·lis de mutants. Aleshores, què ha sortit malament perquè algú com Singer, que coneix tant bé els personatges i que, fins ara, havia fet boníssimes pel·lícules amb ells, li hagi sortit un film que apunta coses interessants, però que mai acaba de finalitzar amb èxit?
La pel·lícula comença molt bé. Un preludi excel·lent ambientat a l’antic Egipte en què se’ns presenta el malvat, Apocalipsis. A partir d’aquí, la pel·lícula entra en un espiral complicat que intentaré explicar. Singer sembla haver-la fet amb el pilot automàtic, es noten les presses i les pressions de la productora i d’alguns actors que ja van d’estrella. Evidentment, això no pot acabar bé. No és que el que veiem estigui mal fet o sigui dolent, malgrat que el guió és justet, cert, però es palpa que la cosa no acaba de funcionar. Apocalipsis, és un personatge creat als 90, amb tots els defectes que tenien els còmics d’aquella època que d’alguna manera alguns es traspassen al mitjà cinematogràfic.
La pel·lícula peca de poc original. Singer es limita a repetir situacions ja vistes en les altres pel·lícules i no aporta pràcticament res nou ni evolutiu en els personatges. Per entendre’ns, X-Men: Apocalipsis fa un pas endavant i dos enrere. Com és possible que després de dues pel·lícules en què han passat 20 anys Magneto i Mística encara estiguin en els mateixos dilemes existencials? No només és ridícul, sinó que va en contra del que representen o haurien de representar.
Durant una hora llarga veurem a Apocalipsis i a Xavier reclutar mutants per les seves causes, presentant nous personatges, masses, pels que no hi ha més temps que lleugeres pinzellades sobre ells. No costa tant presentar l’escola Xavier amb els mutants ja reclutats i obviar el reclutament. Ja coneixem a Cíclope, Jean Grey i companyia, no cal repetir-se. I pels reclutes d’Apocalipsis no hagués estat més senzill recuperar mutants morts per convertir-los en els genets? Zombis sense cervell que obeeixen les seves ordres. Hagués estat una manera d’estalviar-nos el reclutament del malvat.
Pel que fa a Lobezno, convertit en Arma-X, és una pena el poc que hi surt. Una trama tant interessant com la seva acaba tant sols en un cameo quan aquesta història es podria haver integrat dins la trama. És més, la situació de Logan venia de la pel·lícula anterior, així que no hagués estat gens estrany explorar-lo com a Arma-X. Ens n’hem quedat amb les ganes perquè la seva trobada amb Jean Grey esdevé probablement un dels grans moments de la pel·li. Parlant de grans moments, ja sé que a l’anterior pel·lícula havíem tingut una escena semblant, però la de Mercurio torna a ser brutal. A més, se li dóna més protagonisme a Evan Peters que broda el personatge, que és diferent als còmics, però encaixa perfectament a la pel·lícula i és tan genial que no li penso posar cap pega. Si m’he de quedar amb un altre gran moment és el de la batalla onírica entre Xavier i Apocalipsis del final. Perfecte si no fos pel moment de l’alopècia de Xavier. Calia que fos Apocalipsis el culpable de la seva calvície? Tampoc em voldria oblidar de Rondador Nocturo, magnífic personatge que ens quedem amb ganes de més.
I permeteu-me que hagi deixat el pitjor de la pel·lícula pel final. Parlo de Jennifer Lawrence, que espero que sigui acomiadada immediatament pel mal que ha fet en el personatge de Mística. Una Mística que en prou feines es transforma i quan ho fa va vestida, perquè Lawrence és una estrella amb exigències. Ja sabem que no se sentia còmode amb el vestit de Mística, que a diferència de Rebecca Romijn, que anava pintada, el seu era un vestit ajustat. Però ara ho ha portat a l’extrem. Lawrence ha posat la seva vàlua d’estrella per sobre el personatge i sota el meu punt de vista és imperdonable. Però ja no només és això, és que Mística ha de ser dolenta, ha de ser una manipuladora malvada que aquí no veiem enlloc.
Però la Rebecca Romijn no és la única que enyorem. A Hugh Jackman gairebé no el gaudim i els dos protagonistes principals, James McAvoy i Michael Fassbender, en aquesta ocasió no funcionen tant bé com les anteriors i trobem a faltar a Patrick Stewart i Ian McKellen. Pel que fa a les versions joves de personatges coneguts, Tye Sheridan, treu molt bé a Cíclope, Sophie Turner està millor que el que em pensava com a Jean Grey, però en cap cas arriba a la sola de la sabata a Famke Janssen. I del dolent, Oscar Isaac, poca cosa a dir. L’horrorós maquillatge del personatge tapa a l’actor. Hem vist a cosplayers d’Apocalipsis millors recreats que el de la pel·lícula de Fox.
El curiós de tot plegat és que, malgrat els seus molts defectes, resulta entretinguda i és visualment espectacular. Apocalipsis és una oportunitat perduda, es recrea en els seus defectes i no potencia les seves virtuts. Tampoc és una pel·lícula que mati una franquícia, però sí que convida a la reflexió. A Singer sembla que se li ha acabat les idees, és hora del relleu, de buscar un talent que aporti coses noves als X-Men o en tot cas, d’arribar a un acord a l’estil Sony amb Marvel Studios. El resultat final és una alerta que esperem que Fox escolti.
Drake està tenint un mes de maig d’allò més bo, gràcies al seu disc Views, i al senzill One Dance. Aquesta setmana el canadenc fa doblet i continua de número 1 d’àlbums per tercera setmana amb més de 230.000 còpies. Pel que fa al senzill, recupera el primer lloc, fent baixar a Justin Timberlake fins a la tercera plaça.Tornant a la llista d’àlbums, Beyoncé repeteix amb Lemonade, seguida de Meghan Trainor amb Thank You, que ven 107.000 unitats del seu segon disc, menys de la meitat que el seu primer treball. Pierce the Veil ocupen el quart lloc amb Misadventures.[embedded content]
