Durant unes hores, la vila de Pals ha viatjat en el temps per situar-se al segle XV. La IV Jornada Colombina d’Estudi i Commemoració ha portat als carrers de la població baix emprodanesa personatges com els Reis Catòlics o l’Almirall Colom. Formaven part d’una programació en què s’han exposat les darreres novetats sobre el passat mariner de Pals i la seva hipotètica vinculació amb Cristòfor Colom.
Pals rememora Colom
La leyenda de Tarzan
Nova adaptació cinematogràfica sobre el personatge creat per Edgar Rice Burroughs, la qual es basa en un còmic publicat per l’editorial Dark Horse. L’originalitat del projecte radica que ens presenta el protagonista assentat en l’Anglaterra victoriana el qual haurà d’afrontar el retorn a la selva de la qual durant un temps en va ser el rei.
Lord Greystoke, l’home que una vegada va ser Tarzan, viu una vida burgesa al cantó de la seva esposa Jane. Greystoke serà víctima d’una conspiració ideada per un capità belga, quan el parlament requereix els seus serveis com a emissari comercial en el Congo.
Alexander Skarsgard (True blood) interpreta a Tarzan, Margot Robbie a Jane i Christoph Waltz al dolent. Darrera la càmera tenim a David Yates, el responsable de les quatre darreres pel·lícules de la saga Harry Potter. La millor de la pel·lícula és Margot Robbie que a part de la seva bellesa demostra ser una bona actriu i no caldrà esperar a Escuadrón suicida per gaudir-ne. Pel que fa a Alexander Skarsgard, interpreta a Tarzan d’igual manera que al vampir Eric. La inexpressió i el llenguatge corporal del vampir quedaven bé a True blood, però mantenir aquí la mateixa interpretació no té cap sentit, a no ser que les seves dots interpretatives es limitin a només saber fer això. Pel que fa al dolent, Christoph Waltz, una vegada més va amb el pilot automàtic posat. El mateix que va engegar després de Malditos bastardos i que l’ha portat a interpretar amb desgana i cop de talonari el mateix paper una vegada rere un altra.
Pel que fa a la pel·lícula, cal dir que Tarzan és un personatge difícil d’adaptar, ja que el públic més gran no pot oblidar les pel·lícules clàssiques de Johnny Weissmuller, mentre que el més jove es manifesta poc interessat o gens amb el personatge. En aquesta adaptació els elements més icònics del personatge han desaparegut, ni la mona Xita ni el tapanaps, això sí, el famós crit de la selva es deixa sentir entre algun passeig amb liana.
La leyenda de Tarzan, sense ser res de l’altre món, és com a mínim entretinguda, malgrat que també força oblidable. Els efectes especials no són dolents, al contrari, podem veure els animals més a prop que mai. Però no es pot negar que contrasten amb els excel·lents resultats aconseguits a la versió en imatge real d’El llibre de la selva i que els 180 milions de pressupost no llueixen com haurien de fer-ho.
Dir que aquesta és la millor pel·lícula de Tarzan des de Greystoke, la llegenda de Tarzan és evident, si deixem a part d’adaptació animada de Disney, però és que no era gens difícil aconseguir-ho ja que només s’han fet diverses adaptacions maldestres de sèrie B que ens podríem haver estalviat. En tot cas, no tindreu la sensació d’haver perdut els diners de l’entrada com sí ha passat aquest estiu amb pel·lícules suposadament superiors que s’ha quedat en un bluf.
Jason Bourne
Matt Damon torna a interpretar a Jason Bourne per quarta vegada en la cinquena entrega de la saga. Repeteix també Paul Greengrass que, juntament amb Damon, va desentendre’s d’El legado de Bourne, protagonitzada per Jeremy Renner. La quarta no era res més que un refregit dels greatest hits de les tres pel·lícules anteriors, però malgrat això, ha acabat essent superior a aquesta nova pel·lícula oficial de la saga. Damon sempre ha vinculat la seva continuïtat a la saga amb la de Greengrass, i en la voluntat del director a fer-la sempre que existís alguna cosa nova i interessant a explicar. Després de veure-la queda clar que no s’ha complert cap de les dues coses. Una pena.
Abans d’anar per matèria explicar que l’acció arranca uns quants anys després d’El ultimátum de Bourne. Jason Bourne va desaparèixer del mapa i molts creuen que està mort. En realitat està viu i es guanya la vida en lluites clandestines. Mentre, el nou cap d’operacions de la CIA interpretat per Tommy Lee Jones, ha de fer front a una nova crisi després que Nicky Parsons (Julia Stiles) accedeixi a la base de dades de l’organització a la recerca de proves ocultes sobre el passat de Bourne.
Jason Bourne es basa en un guió original i no en cap novel·la del personatge. Desgraciadament es nota, ja que la pel·lícula no sap on va sense el rumb marcat per les novel·les de Robert Ludlum. Escarbotar en el passat de Bourne per explicar-nos una cosa que no sabíem fa que la pel·lícula no avanci cap a una cosa nova i continuï donant voltes sobre el mateix. Tenia sentit abans, però no ara. El pitjor de tot és que Bourne no ha evolucionat en tots aquests anys, continua en el mateix lloc que el varem deixar i la pel·lícula ens dibuixa un perfil que no coneixem ja que a Jason Bourne li falta la humanitat que tenia a les tres primeres pel·lícules. Ens és igual què li passi si el director no aconsegueix que el personatge ens importi. Tant costava haver-lo fet créixer, donar-li una família, fer-lo un personatge humà com a la primera i construir una trama nova que fes avançar a Bourne i la seva història? Res d’això ho veurem aquí.
Els nous personatges principals tampoc ajuden. Alicia Vikander no aconsegueix fer-nos creure que és una agent implacable que el guió ens presenta i Vincent Cassel és un dolent de traca sense cap fons.
Greengrass continua marejant la càmera amb un muntatge més caòtic que mai, amb plànols molt curs i la càmera a ple moviment que l’únic que provoca és una acusada sensació de mareig i un no saber exactament què passa en cada escena.
Tants anys esperant que tornés Greengrass i el millor que podria haver fet és un pas al costat i que un director amb una nova visió hagués pres el relleu, o simplement deixar-ho estar i continuar la saga amb Jeremy Renner, que malgrat no explicar-nos res de nou, almenys era un personatge més humà i interessant que el Bourne que veiem aquí.
Entrevista a Neus Ribas i Joan Miquel Llodrà
La Neus Ribas, és la directora del museu d’Arenys de Mar i en Joan Miquel Llodrà és el coordinador de l’exposició sobre teixits, colònies i indians. Escolta l’entrevista que es va emetre a Ràdio Begur el passat 25 d’agost.
Ice Age: El gran cataclisme
Quatre anys després d’Ice Age 4: La formació dels continents, la companyia Blue Sky ens ofereix la cinquena entrega de la saga que ha perdut el cinc del títol. Però per perdre, la saga ha perdut un llençol a cada bugada, fins el punt que en aquesta pel·lícula ja no hi ha ni matalàs.
Com és habitual a Ice Age, l’escena inicial ens presenta a l’esquirol prehistòric Scrat essent catapultat a l’espai, com podem veure en el tràiler, perseguint la gla en una nau extraterrestre. Els actes d’Scrat provoquen la formació de la galàxia tal i com la coneixem, que acaba amb un asteroide dirigint-se cap a la Terra. Per salvar la vida, el protagonistes de la sèrie, Manny, Sid, Diego i Ellie buscaran una ciutat de la qual només han sentit parlar, Geotopia, per esbrinar si existeix alguna manera d’aturar el desastre que se’ls ve al damunt.
Parlar de guió o història en aquesta pel·lícula és d’una generositat molt gran, quan el que li manca és això, alguna cosa a explicar. Des de l’encertada primera part, en la qual destacava el carisma i la química entre els personatges, aquests l’han anat perdent a mida que avançaven les pel·lícules. Els Manny, Sid i Diego de la primera pel·lícula ja no són amics, simplement viuen en la mateixa comunitat, però en prou feines es relacionen. De fet, han entrat tants personatges nous que el que hauria de ser el trio principal, no deixen de ser uns secundaris més. El leitmotiv també ha anat degenerant a cada pel·lícula. Dels elements històrics inicials, van passar als fantàstics i han acabat amb extraterrestres. Ni l’Iker, tu!
Més enllà de la tècnica, costa trobar res positiu d’aquesta pel·lícula que s’ha fet només per fer diners quan no hi havia res a explicar. Sense cap mena de dubte aquesta és la pitjor entrega de la saga i també la més avorrida. Ice Age, a cada entrega, ha anat perdent algun element que la feia especials fins que en aquesta ja no li’n queda cap. No sabem si el títol era premonitori, però el gran cataclisme al final acaba essent cinematogràfic ja que la pel·lícula no s’aguanta per enlloc.
Vistos els resultats i la pobre imaginació dels seus responsables, que ha anat minvant de manera decreixent amb els anys, esperem que Scrat s’hagi menjat la gla d’una vegada, que la saga hiverni per sempre més i que la gent de Blue Sky no ens torni a castigar amb una pel·lícula d’uns personatges apreciats en els seu moment, però que ja no tenen res a fer o dir, siguin ells o els de Blue Sky.
