Ens disposem a marxar de Valls, encara amb el dinar a mig camí per culpa de les papallones a la panxa. Amb una hora i mitja n’hem tingut prou per arribar, aparcar i “vestir-nos” davant la mirada divertida d’alguns vianants i mal dissimulada d’altres. Arribem al TNC, ja hi ha cares conegudes i un genial panell on col·locar dos caps per fer-te una foto i ser Hermafrodite per un instant. Tenim temps, aprofitem per a fer una cervesa curta i a les 6 tornem a ser als jardins.
El poti-poti de gent i disfresses es fusiona perfectament amb els personatges que va presentant en Peyu, perfecte Mestre de Cerimònies que se’l veu, però, un pèl descol·locat o bé perquè no té prou guió per a omplir dues hores, cosa totalment lícita, o bé perquè tant Obesisme Il·lustrat junt provoca estupefacció; no és l’únic. Així es fusionen, amb el públic disfressat de tota manera i de totes les edats possibles, el Cowboy, dos corredors, l’Home del bigoti gegant, el Tocador de senyores, el Guapo, el Monstre de l’armari, la Ben Plantada, la Mammi i el Poll que s’ha empassat un megàfon. Tots i cadascun amb la seva personalitat ben agafada i fent partícips a tothom de la seva presència fent-se fotografies amb qui ho desitgi. De sobte, sentim crits acompanyats de pancartes; la nostra memòria fa inevitablement un salt en el temps i el nostre cervell ens diu que no pot estar passant altre cop. Doncs si, però aquesta vegada la reivindicació és aplaudida, entenent la picada d’ullet, i tothom entra al Teatre, preparats per demanar la resurrecció del pobre, pobre Armengol.
Agafem les entrades “originals” i emocionats veiem, des del primer moment, que les localitzacions són fantàstiques. Sona l’encapçalament del teatre i en Peyu fa extraordinàriament de Peyu fent-nos riure a tots amb la seva manera particular d’analitzar cada paraula d’aquest encapçalament. “Com que ells no són actors, podeu fer el que us doni la gana” la frase més aplaudida.
Nata Muntada irromp en un xiscle impecable. Costa mantenir-se asseguts, mans i cames no paren de bellugar-se i amb Viru$ el cos sencer pren la iniciativa i s’aixeca. Miro al voltant, tothom està igual. Ell no era un cowboy exalta, és una realitat que fa evident el personatge que volta alterant el personal de la sala. Cops de “hey, hey!”, Botifarra amb seques; qui hagués dit a meu jo de fa quasi tres anys que arrufava el nas amb aquesta cançó, que avui l’estaria gaudint tant i tant, en directe al TNC. Dos ous maraca volen entre el públic i la connexió està més que establerta. Els moments de pànic per les més de quatre intros que fa en Burdi al piano de cua, s’acaben amb un preciós i personalment molt enyorat “diddibarabarabiraoubà” que respon tot el públic i dóna el tret de sortida als dos corredors incansables de Correm. Amb Brindem, Brindem les copes queden fixes una bona estona, més que de costum pels que no hi són. Em deixaré bigoti dóna el toc d’humor amb el personatge clenxant-se el bigoti de pam i un d’inflable que volta per tota la sala i fa aixecar la canalla amb una rialla. Es fa el silenci amb els cors espectaculars de Bohemian Rhapsody, les parets de l’escenari il·luminades de rosa, blau i verd fan més operística l’actuació; pell de gallina i absoluta explosió desfermada a tot el TNC a partir del “for me”. Ens tranquil·litzem tots cantant La cançó dels amors entrellaçats i la Dotzena Campanada que per poc no faig callar a tot el públic per escoltar amb atenció els cors, sublims. Amb L’ombra sols fuig en la nit, la respiració s’accelera i s’alenteix seguint l’ordre dels esdeveniments amb el ritme de la música, fent créixer un sentiment de lluita per una causa que ja és la meva, la de cadascú. Tots dempeus, fins i tot en Peyu a la fila del davant nostre, canta dret sense perdre’s amb la lletra.
Tot fosc, porten un tamboret i uns llums íntims enfoquen a un Arnau Tordera que ens fa partícips que “no contava que se’m trencaria una ungla a mig concert”. Com la sal al mar comença amb tant silenci i tan delicada que talla la respiració, sentint-se un so residual que fins i tot empipa. No sé si la Rumba de l’Avorrit algun dia es podrà fer tan perfecta com tota la resta, però de moment el crit desfermat pel “descompàs” de la lletra a mi em convenç, i molt. Més aviat m’encanta, i jutjant que tothom està dret ballant, a la resta suposo que també. L’obra mestra d’El tocador de senyores sona molt especial, després de tant de temps, un bon regal que es desfà amb la versió reduïda de Pa amb tomàquet però que torna a embolicar-se, i de quina manera, amb Jordi Domènech a l’escenari per cantar juntament amb Arnau Tordera Lascia ch’io pianga, amb una profunditat i una emoció que remou per dins. Tant, que als primers cors de Guapo! jo encara tinc el cleenex enganxat a la cara. Tot el quartet a primera línia per interpretar la mítica Rere les finestres, amb tot el públic acompanyant-los, fa un goig difícil d’explicar.
Sembla que comença la mitja part, però en Maiol no marxa; ens fa una demostració descomunal del seu art i s’hi posa bé perquè el seguim a ritme, els llums que reflecteix els bombos també boten al seu darrere. Quan entren tots, en Burdó porta un pastís per a que gaudim fins i tot de la cara de sorpresa del bateria. El monstre de l’armari es fa estrany dalt de l’escenari, però quan resulta que són dos… la cosa es posa encara més interessant. Un quart de tota la gent del teatre és a baix saltant i cantant. Marxen agafadets de la mà, amb la tendríssima Bona nit i les seves mil veus que fan lluir de manera espectacular el Cor d’Obeses. Sembla que comenci un altre solo, Arnau Burdó al piano de cua, i a la primera nota ja sabem que es tracta del Duetto buffo di due gatti. De sobte, apareix en Tordera assegut, estirat, elegantment sobre un divan llarguíssim de color blau elèctric que porten dues hostesses de vermell i que fa esclatar amb aplaudiments a tota la sala. Absolutament genial la posada en escena, amb un Jaume Coll assegut tímidament ben bé a la punta del mateix divan per arrodonir el trio i una caiguda espectacular quan no content amb un dispar, en Burdi recula al teclat per oferir tot un reguitzell de sons de metralleta que fan espernegar en Tordera, evidenciant una sublim bona connexió. Quan sona el primer Rosó, molta gent baixa corrents per entonar fins a dues estrofes a capella i força ben entonades per cert, de la versió més coneguda del grup, popularment parlant. L’ambient es torna intimista, sona Venim del nord, venim del sud, perfecta. Com més avança, més talla la respiració, i amb la boca ben oberta. En Coll es balanceja endavant i enrere al mateix ritme que s’aixeca i s’asseu el cul d’en Burdó. Tot plegat agafa una força que al final de la cançó el ritme cardíac ja està totalment desmarxat. Enllaç extraordinari amb Ens hem alçat, on “la victòria és nostra avui” pren un sentit que fa somriure a qui canta; molt especial el final on tothom, també tot el cor, fa un mar de mans alçades.
Toca espai per als agraïments, on Arnau Tordera I (de Primer) no se’n descuida ni un, i lliga perfectament l’inici i el final de la gira llegendària amb la frase “un petit pas per obeses, un gran pas per la humanitat”, ben aclamada per tothom i que em fa fixar en un Jaume Coll que aplaudeix d’una manera digna d’un príncep. El mateix que a L’Ària du l’Hermafrodite comença amb un greu i tothom queda perplex. La seva interpretació de marxar de l’escenari és sublim i ens fan partícips, un cop més, del bon humor i el bon fer que es respira. Mammi ens fa saltar i cantar a cor què vols, i amb El monstre de l’armari acabem de perdre la veu entonant tota la cançó a capella a mans del públic.
Extasiats i satisfets, sortim a respirar. Quin final de gira, s’escolta per tot. Aprofitem per fer posar-nos davant la càmera una i una altra vegada, el dia que les revelin ja ens en penedirem, fins que es veuen les cares orgulloses d’Obeses quan surten, avui més que mai disposats a estar dues hores si cal per atendre tothom qui ho vulgui, firmar el que faci falta i fer fotos, fotos i més fotos, i no sé pas com s’aguanten després d’aquestes dues hores i escaig de concert continuat. Som allà fins que ens tanquen els llums del TNC, fent-la petar i pidolant tracklist al bo de’n Sente que sempre té un somriure per tothom. L’afonia comença a ser una realitat, però la nit és llarga i agradable, amb una companyia que malauradament ara trigarà a repetir-se. Encara amb l’adrenalina al cos, ens emocionem tot sospirant “i el quart, quan creieu que sortirà?”.
Ester Farré
