La portada – 18-10-2016

Per
Ràdio Capital
-
En Miquel Curanta és el director de Ràdio Capital i

El cap de setmana passat, en Dani Cortés, en Martí Saguer i jo mateix, vam sortir de festa per Girona. Això no és per sí mateix notícia. Però en els 3 locals pels que vam passar hi sonava música molt similar. Pel més gust, diria que la música era una integral merda, però com que és el que sona a tot arreu i a la gent li agrada i tothom s’ho passava tan bé… res a dir.
El que sí que em va cridar l’atenció, és que la majoria de les músiques que es posen als locals de nit (i també a la majoria d’emissores de ràdio) són molt homogènies en la temàtica (relació entre homes i dones) i gairebé totes tenen lletres exageradament masclistes, quan no misògines.
Més enllà de com em sembla de dolent el reggaeton, el ballenato i altres infra gèneres que se’n deriven, em preguntava per quin motiu ningú posa mai el crit al cel amb aquest tema.
Vivim un moment en el que es reivindica constantment la igualtat de gènere. La CUP fa plantejaments (que al meu entendre sonen naïfs) que denuncien l’hetero patriarcat, a Sabadell, van fer una festa per celebrar el canvi de nom de la plaça dels avis, per plaça dels avis i de les àvies (i ningú es va plantejar, per cert, perquè no plaça de les àvies i dels avis), es fan homenatges i també donanatges (que això encara em sembla més absurd) i teníem una ministra d’igualtat que parlava de “los miembros” i “las miembras”.
Més enllà de titulars, tot això queda amb ben poca cosa, quan entres a un bar i veus que no només tothom balla a ritme de cançons com aquestes, sinó que gairebé tothom (homes i també dones) se’n saben les lletres i les coregen com si no hi hagués demà. Aquí van alguns exemple:

Així doncs, estem 100% a favor de la igualtat de drets. 100% a favor de la denúncia del masclisme a tot arreu i 100% a favor de la conscienciació de la societat en favor de la paritat. Ara bé, d’entrada, que no es faci el ridícul amb expressions ridícules i de sortida que se sigui coherent i si es denuncia que una plaça ha d’incorporar les àvies i es fa una festa per celebrar-ho com una victòria, s’ha de lluitar per eliminar de l’imaginari de la gent, la lletra de cançons com aquestes i per descomptat, que s’ha de ser coherent, perquè… només faltaria que a algun d’aquests bars, hi hagués algú que reclamant donanatges, balles i coregés “cógeme papito, dame fuerte en mi culito”

The Last Shadow Puppets publicaran un nou disc

Per
Marc Clapés
-

The Last Shadow Puppets, la banda d’Alex Turner i Miles Kane, han anunciat la publicació d’un nou EP, format per 6 temes i que es dirà The Dream Synopsis, com una de les cançons del darrer disc del grup.

El treball inclourà algunes versions, com el tema de Leonard Cohen, Is This What You Wanted, que acaben de presentar com a primer aperitiu.

El disc s’espera pel 2 de desembre.

Cage The Elephant actuaran a Barcelona el febrer

Per
Marc Clapés
-

Cage The Elephant han anunciat un concert pel 4 de febrer a la Sala Apolo de Barcelona, on presentaran les cançons del seu disc Tell Me, I’m Pretty.

Les entrades es posaran a la venda aquest divendres a partir de les 10 del matí a LiveNation i Ticketmaster.

Lluís Sais: «Les obres s’han de pagar i les que fa un Ajuntament, evidentment les paguen els ciutadans amb els seus impostos»

Per
Redacció
-
Ràdio Capital, la ràdio del Baix Empordà
Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà
Lluís Sais: "Les obres s'han de pagar i les que fa un Ajuntament, evidentment les paguen els ciutadans amb els seus impostos"
Loading
/

 

Coneixíem a finals de la setmana passada que un informe de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat declarava nul el contracte d’aigües que l’Ajuntament de la Bisbal havia signat el 2010 amb Sorea. L’informe diu que l’ajuntament va prescindir aboslutament del reglament i que obligava a fer una nova licitació del contracte. Ara l’ajuntament haurà de pagar les obres fetes per Sorea en els últims 6 anys i que l’ajuntament calcula que són prop 1 milió 600 mil euros. Més enllà d’aquest polèmic tema, l’ajuntment de la Bisbal ha presentat un procés participatiu perquè els veïns decideixin en què cal invertir 50.000€ en els pressupostos de l’any vinent. Tot plegat, després de l’episodi de contaminació per herbicides dels pous de la Bisbal aquest estiu. En aquet sentit, l’hidrògeòleg Jordi Montaner ha presentat un informe proposant crear un pou nou per garantir el subministrament d’aigua a la Bisbal i a Forallac.

#Sitges2016: Aquest mort està molt viu

Per
Ignasi Arbat
-
Acabem Sitges amb recull de piulades del que vam veure en els darrers tres últims dies. A destacar per sobre la resta Swiss army man, Detour i I am not a serial killer. Swiss army man ha acabat essent la guanyadora per la tendresa com aborda la solitud i el món imaginari que crea el protagonista a través d’un cadàver que troba en una platja. És una pel·lícula original, valenta, emotiva i innovadora, i per això s’ha endut el premi.  I am not a serial killer, per altra banda, tracta el tema de l’assassí en sèrie en la figura d’un assassí veterà i un jove que manté sota control les seves tendències homicides, per acabar amb en terrenys més Carpenter. Detour és un thriller que té el secret en el muntatge i la forma de narrar aquesta road movie sobre un jove de casa bona es veurà barrejat amb un pinxo, acompanyat d’una prostituta, que ha agafat com a seu l’encàrrec de cometre un assassinat a Las Vegas i cobrar-ne una recompensa. Per altra banda Terrence Malick ha fet una pel·lícula d’hora i mitja de la primera mitja hora d’El árbol de la vida, amb dinosaures inclosos. Parlo de The voyage of time, la qual visualment està molt bé, però els diàlegs són una anada d’olla més del director que va provocar una de les dormides col·lectives més grans que s’han vist mai a Sitges. Rob Zombie continua sense aixecar cap des de que es va atrevir a fer un remake de Halloween. El mateix podem de de Nicolas Winding Refn que només a Sitges li riuen les gràcies. Després de l’excel·lent Drive, ja ens va decebre amb Sólo Dios perdona, i amb The neon demon torna amb una altra estupidesa sobre la superficialitat de la bellesa que visualment està genial, però malgrat que comença bé, se li va escapant de les mans a mida que corre el metratge. No voldria acabar sense mencionar Raw, una atrevida pel·lícula sobre el canibalisme que desenvolupa una jove universitària. Una pel·lícula que incomoda a l’espectador i ens posarà molt nerviosos. D’aquí uns dies us espero en el top 10 de Sitges 2016.
#TheLimehouseGolem és una pel•li victoriana q ens remet a Jack l’esbudellador. Bona ambientació, entretinguda i ben resolta @sitgesfestival

#TheVoyageOfTime, la segona pel•li de dinosaures de Malick després d’El árbol de la vida

Mig auditori dormint amb el nou Malick @sitgesfestival

#Stakelander és una seqüela que s’oblida de totes les coses bones de la primera. És avorrida, destrueix els personatges i no t’explica res

#Headshot és la típica pel•li festa del @sitgesfestival. Trets, hòsties i escenes d’acció impossibles amb el protagonista de The Raid

#TheMasterCleanse és una pel•li que es deixa veure bé, la qual té una bona idea amb el bitxo, però que a la part final no sap per on tirar

#HardcoreHenry és hora i mitja de narració subjectiva com un videojoc, aquí gore, la idea es crema ràpid perquè la pel•li és molt estúpida

#TheNeonDemon formalment i tècnicament impecable, però és tant buida com la superficialitat que denúncia i al final se li escapa de les mams

#Raw és una pel•lícula que busca incomodar i ho aconsegueix. Aquesta història de canibalisme posa el dit a la nafra i et deixa mal cos

#Detour és collonuda, un thriller que gira el guió com un mitjó diverses vegades sense perdre’s, tot i que cal posar-hi els 5 sentits

Algú li pot explicar a Rob Zombie q a les pel•lícules existeix una cosa que es diu guió i personatges, no només freaks i orgies de sang? #31

#IAmNotASerialKiller, una gran d’aquest @sitgesfestival. Una barreja de thriller i misteri amb punts Carpenter. Perfecta pels fans de gènere

#FearInc, comèdia amb tocs de terror o de terror amb tocs humor? Una festa i homenatge als clàssics del cinema de terror dels 80 i actuals

Volem un vídeo joc ambientat a l’Empordà

Per
Adrià Pujol Cruells
-
Adrià Pujol
L'escriptor empordanès Adrià Pujol
Ràdio Capital, la ràdio del Baix Empordà
Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà
Volem un vídeo joc ambientat a l'Empordà
Loading
/

 

Dive és un videojoc ambientat a les Medes. De l’any 2010, els jugadors han de dirigir el protagonista, John Sanders, a través de deu nivells amb enemics, tresors, mapes, relíquies, foscor i escenaris laberíntics. A les Medes hi ha un tresor templer del segle XV.

Avui hi pensava i, no és el primer cop, a mi m’agradaria que l’Empordà servís de rerefons a més videojocs. Potser perquè d’adolescent hi vaig jugar força, o hi vaig perdre força temps, que vindria a ser el mateix: sempre més m’ha acompanyat aquesta idea que els Empordans, la Selva, Girona, tots són escenaris que casen, que lliguen molt bé amb el que és un ambient idoni de videojoc.

Descordeu-vos, descordeu la imaginació. Un bon joc de lluita amb la llevantada de fa uns dies, de rerefons. O un bon joc de carretera, conduir cotxe o moto, competir per la carretera de la Ganga o per la de Santa Pellaia, i accelerar al màxim per les rectes de la C66. En fi: jocs de rol, d’aventura, d’aquells on cal preguntar als locals per arribar al nostre objectiu, i aquest seria difícil, perquè els locals no parlen gaire, i menys amb un de fora.

Qualsevol gènere de videojoc, que n’hi ha per donar i per vendre, segur que tots trobarien un marc per donar versemblança i originalitat a aquest tipus de produccions culturals.

1...6.7616.7626.763...7.032Pàgina 6.762 de 7.032