Martin Scorsese dirigeix aquesta pel·lícula basada una novel·la de Shûsaku Endô, la qual reflexiona sobre la fe cristiana i el sacrifici. La protagonitzen Andrew Garfield, Adam Driver i Liam Neeson. Silencio està ambientada a mitjans del segle XVII, al Japó, en plena persecució dels catòlics japonesos. Dos sacerdots jesuïtes portuguesos viatgen allí a la recerca del seu mentor que ha renunciat a la fe catòlica. Ells mateixos experimentaran la violència que els nipons exerceixen sobre els cristians amagats.
Silencio és la tercera pel·lícula d’Scorsese sobre temàtica religiosa després de La última tentación de Cristo i Kundun. Aquesta és d’aquelles pel·lícules més grans que la vida que només tenen sentit en mans d’un director tan gran com Scorsese. És difícil pensar que cap altre realitzador pogués abordar aquesta història amb la mateixa ambició i eficàcia.
El ritme de la pel·lícula no és fàcil, ja que són dues hores i mitja llargues de pel·lícula, les quals es reflexiona sobre una mateixa idea. La pel·lícula és extremadament lenta i es recrea en els detalls. Només algú com Scorsese pot fer que tot i no ser una pel·lícula fàcil, aquesta t’agafi fort i no et deixi anar.
El patiment i sacrifici que viuen els missioners protagonistes és admirable. Viure tancats, amagats, en mig d’un indret fred, humit i fosc davant la impossibilitat de creure que un dels seus hagi apostatat.
La pel·lícula ens porta a la reflexió sobre l’estacament d’un país com Japó, on ja ens diu a la pel·lícula que res que no sigui japonès hi arrela. Scorsese tampoc fa una pel·lícula de bons i dolents, d’un únic punt de vista, malgrat que la narració és des de la perspectiva del jesuïta que interpreta Andrew Garfield. També ens aporta els arguments de l’altra banda i es posa de relleu les diferències cultural i la barrera de l’idioma. En cap moment els jesuïtes es paren a pensar que la visió que ells tenen de Déu no sigui la mateixa que culturalment entenen els nadius japonesos als qui transmeten la fe.
Andrew Garfield assumeix pràcticament sol el pes interpretatiu del film, en el que ha estat el seu any després de la seva interpretació també brillant a Hasta el último hombre.
No em voldria oblidar de la fotografia espectacular de la pel·lícula que mostra una visió dura del Japó del segle XVII, gris i amb molta pluja. Així com imatges espectaculars que la pel·lícula ens clava a la retina com la dels creients que moren torturats per les marees.
Silencio és una pel·lícula molt recomanable, amb el segell Scorsese, però molt diferent en ritme a les seves pel·lícules de gàngster i a les antípodes d’El lobo de Wall Strett. Silencio és profunda i sobretot reflexiva, un tipus de pel·lícula, podríem dir fins i tot una raresa, de les que gairebé ja no existeixen.