Jackie es concentra en la vida de Jacqueline Kennedy en els dies posteriors a l’assassinat de JFK, a Dallas, el 22 de novembre de 1963. Aquesta pel·lícula esdevé un producte de qualitat molt diferent al que pugui semblar en un principi i fuig de qualsevol dels tòpics del biopic o del gènere “pel·lícula de tietes” que sembla en aparença i que el cartell no desmenteix.
Jackie mostra l’impacte de la tragèdia sobre la primera dama, que interpreta una Natalie Portman absolutament camaleònica, així com les repercussions públiques i privades que va tenir en la seva vida. Jackie pretén fer-ne sobresortir sobretot la part més humana, sense oblidar la resta de facetes de Jacqueline.
Més enllà de l’enfoc que ha donat el director, que ara en parlarem, la interpretació de Portman és un dels valors més grans de la pel·lícula. Portman es transforma, no tant físicament, com sí en la gesticulació, la manera de moure’s o la mirada. Però sobretot en la veu, fins el punt de no semblar ella. Malauradament les inflexions i transformació de la tonalitat de les cordes vocals es perd completament en el doblatge, pel que es fa inapreciable el treball excel•lent que ha fet a l’actriu mereixedora de la nominació a l’Oscar.
Però el que sorprèn de Jackie és com el director, el xilè Pablo Larraín (Neruda), en realitat fa un retrat del dol i en concret del final d’un somni. Aquesta és una pel·lícula fosca que se’ns mostra com mai fins ara, la cruesa de l’assassinat de JFK. Deixa la política de banda i es concentra en la part més humana a través dels ulls de la seva dona. Jackie toca també el tema de les infidelitats del president, però ho fa d’una manera molt tangencial. Malgrat tot, ho aprofita perquè l’espectador sàpiga que Jaqueline coneixia les infidelitats dels seu marit, però les acceptava perquè al final sempre tornava amb la seva família. Però a part d’aquesta pinzellada poc més, perquè no és això el que ens vol explicar la pel·lícula. Va de les emocions de Jaqueline sobre la mort, i ens les apropa perquè puguem sentir el que va sentir ella.
El gran mèrit de Jackie és aconseguir el que ningú podria esperar d’una pel·lícula d’aquestes característiques, que és sorprendre. La sensació de solitud de la protagonista ens impregna, per més companyia d’assessors i família que tingués. En els moments de la pèrdua del marit, Jackie se sent sola. Malgrat que la construcció del relat es basa en allò documentat, resulta extremadament realista en aquells moments de solitud. És llavors quan entra la ficció, quan especula què podria haver fet la primera dama en els instants que no l’acompanyava ningú.
No voldria acabar sense mencionar l’encert del paral·lelisme que estableix entre JFK i el rei Artur i els cavallers de la taula rodona a través del musical Camelot. Aquest període breu en què es va fer història i que van engrandir un president, amb un llegat que hagués estat diferent de no ser per l’assassinat i uns funerals que Jaqueline va dissenyar a imatge de Lincoln. A ella cal atribuir-li que el llegat del seu marit s’acabés comparant amb el del president que va acabar amb l’esclavitud.