Son tants els problemes que te avui el nostre país i tants els motius d’indignació que tenim els ciutadans, costa tant de mantenir la fe en la lluita per un mon millor que cada un de nosaltres entén a la seva manera, que a vegades necessitem que descansi la ment i el seny deturi la protesta i deixi vagar la imaginació, la experiència i la memòria sobre lo bonic que ens ofereix la vida, sempre tant indiferent a la política i a la injustícia que domina els nostres dies.
Això passa amb la primavera que cada any l’esperem intentant pensant quina olor fa l’aire quan s’acosta, o com serà quan arribi cap al 20 de març ja tant proper.

Es quan les ciutats semblen trobar un camí més dolç, i a la fresca del vespre després dels primers dies de sol intens, ens asseiem a una terrassa entre els sorolls dels cotxes i les bocines impacients dels conductores. I sembla que ens apropem més al plaer potser imaginari d’una vida que hem deixat enrere on els tràfecs i les feines amuntegades amb desmesura no eren lo quotidià, sinó que ens envoltava lo festiu i el temps rodava amb placidesa.

I caminem pel carrer amb la borrosa esperança que entre les fulles tot just aparegudes en les branques dels arbres, grogues de tan tendres encara, s’hi amaga la solució a tanta mentida y tanta corrupció i injustícia, i que potser uns quants nous polítics que acaben de néixer els trontollarà un cop de seny i ja no creuran que el debat necessita de l’atac al contrari, ni que l’insult es l’únic camí de l’enteniment, ni que l’objectiu dels polítics sigui obtenir al preu que sigui els vots que els mantinguin en el poder.
I pels que vivim a la vora del mar l’aroma de la primavera encara ens provoca més i acabem estant segurs de que tanta bellesa del mar i de la terra de l’Empordà on vivim per força ha d’encomanar-se als que ens governen i als que de debò ens manen amagats en les trampes que tant fàcilment fàbrica en benefici propi el poder i el diner.

Tot això i mes passa quan s’acosta la primavera i reneix la nostra energia. Perque si, passi el que passi les branques dels arbres s’omplen cada any d’aquest color verd que ens enamora, potser també pot renéixer l’esperança en el cor de les persones, que ja els sembla més fàcil rectificar i trobar un camí que agradi a tothom perquè la convivència, amb l’amor, la professió, el benestar social, el debat i la companyia que podem fer-nos els ciutadans, deu ser el be suprem que cada primavera els deus concedeixen a la natura, i ben mirat potser a nosaltres també si som capaços de adonar-nos-en quan comença a bufar el vent fresquet de tramuntana..