Ed Sheeran acaba de presentar el líric vídeo de Galway Girl, el tercer senzill de Divide i que arriba després del doble senzill Shape of you i Castle on the hill.
La cançó és la tercera amb més reproduccions a través d’Spotify i també la que més èxit ha tingut a les llistes d’èxits, després dels dos primers senzills.
La biblioteca de Palafrugell analitza avui l’obra de teatre «A tots els que heu vingut»
Avui es troba novament el club de lectura Llegir teatre, que coordina Susana Ruiz. És un projecte del Servei de Biblioteques de Catalunya per estudiar obres de teatre que es representen aquesta temporada al Teatre Nacional. En aquest cas, avui a Palafrugell parlaran de l’obra «A tots els que heu vingut», de Marc Rosich.
La nova novel·la de Miquel Martín es presentarà a la Bisbal
L’escriptor begurenc Miquel Martín acaba de publicar una nova novel·la, amb el títol d’”El riu encès”. La presentarà aquest divendres al Teatre Mundial de la Bisbal, juntament amb l’actriu Olga Cercós i el fotògraf Maties Carreras, autor de la fotografia de la coberta del llibre. Aquest relat transcorre per Girona i els pobles de la vall de Camprodon. Miquel Martín publica aquesta nova obra amb l’editorial El cep i la nansa.
L’Espai Ter ens porta aquesta setmana una colpidora obra de teatre sobre els camps de concentració nazis
L’Espai Ter acullirà aquest dissabte a les 9 del vespre l’obra titulada Assaig T4, de la companyia Tràfec Teatre. És una de les obres finalistes del premi BBVA de teatre que premia companyies catalanes. L’obra parteix del dia de l’alliberament dels camps de concentració nazis i narra l’esgotador camí de les víctimes per tornar a casa.
Després de les dues versions d’Alicia en el País de las Maravillas, Maléfica, Cenicienta i El libro de la selva, li ha arribat el torn a La bella y la bestia, un dels millors clàssics de Disney. Remakes, reboots, versions, adaptacions… Tenen sentit? Per suposat, sempre que ampliïn el mite, aportin alguna cosa nova o millorin el producte original. Millora aquesta adaptació en imatge real el clàssic animat de Disney? La resposta és un no rotund. Amb això no vull dir que aquesta versió de La bella y la bestia sigui una mala pel·lícula, no ho pot ser si és una còpia d’una obra mestra, ara bé, és completament innecessària i perd ec comparació en tots i cadascun dels camps possibles respecte a la versió animada de 1991. Les masses de gent que han anat al cinema aquest cap de setmana, servidor inclòs, ho ha fet per nostàlgia. Siguin adolescents o pares que han portat als seus fills a veure aquella pel·lícula que els va emocionar ja farà 26 anys. I la veritat és que la pel·lícula original funciona com el primer dia fins el punt que si m’he emocionat en alguna escena, que ja us avanço que poques, ha estat perquè he recordat la versió animada.
El realitzador és Bill Condon (director de Dreamgirls i de les últimes pel·lícules de la saga Crepúsculo). Aquest currículum acaba explicant molt bé el resultat final i que la pel·lícula hagi estat incapaç de crear-se una identitat pròpia. Molt lluny queda Condon del nivell de Jon Favreau amb el que va aconseguir amb Mowgli i companyia.
La pel·lícula de dibuixos de La bella y la bestia va ser abans i un després dins la divisió animada de Disney, ja que amb aquesta pel·lícula va començar un període d’esplendor que seria continuat per El rey león i Aladdin entre moltes d’altres que vindrien després. Quan tardarà Disney a perpetrar el mateix delicte amb altres intocables com aquests clàssics?
Sobre l’argument, suposo que és prou conegut per tothom que hagi vist la pel·lícula animada. Bella, cansada de les insinuacions de Gastón, un pesat pretendent, i preocupada per la desaparició del seu pare, que va marxar cap a una fira per exposar els seus invents, però no va tornar, surt a buscar-lo. El trobarà tancant entre reixes en el castell de la Bèstia. Ella s’ofereix quedar-s’hi a canvi que la Bèstia alliberi el seu pare.
Un dels principals problemes de la pel·lícula està en el gran error de càsting que és Emma Watson, escollida pels rèdits de la saga Harry Potter, però que no encaixa en res en aquest paper. I no és pas una mala actriu, sinó que no funciona per a tots els papers. I per fer de Bella, em sap greu, però no funciona. No desprèn el que tocaria. De la Bèstia, poc a dir ja que ha estat recreada digitalment i, malgrat que el disseny és molt bo, es nota que és digital, sobretot en la mirada, i així, la pel·lícula es va refredant com el palau del príncep. De la resta d’actors, a destacar Luke Evans (Gastón) i Kevin Kline (Maurice) que sí estan superbs. No es pot dir el mateix del sempre insuportable Josh Gad (el grassonet ajudant de Gastón). Ewan McGregor, Emma Thompson i Ian McKellen només posen la veu als diferents objectes animats del palau, i com les cançons estan doblades no els sentirem cantar. Només els veurem en els petits fragments que són humans.
Un altre dels grans problemes de la pel·lícula és que si alguna cosa és intocable són les cançons. I si ens hem d’emocionar és amb la música. Doncs en aquest país, suposadament avançat, s’han doblat totes i cadascunes de les cançons de de la pel·lícula. Unes cançons destruïdes per un miserable doblatge que tracta el públic d’imbècil. Cal recordar als responsables que la gent sap llegir i que tothom està acostumat a escoltar música en anglès. Així que l’excel·lent banda sonora d’Alan Menken i Howard Ashman només es podrà gaudir en la versió original. I ja costarà trobar algun cinema que la faci.
Però, malgrat tot això, la pel·lícula funciona com a còpia, tot i que s’han afegit algunes cançons que allarguen innecessàriament la pel·lícula i fan que el seu ritme no sigui tant fresc i fluït com a l’animada. Aquesta és una còpia quasi plànol a plànol de l’original, i com a tal funciona. Però el cert és que tot resulta molt fred, només se’m va posar la pell de gallina en l’escena del ball, però al meu cap estava veient l’escena animada cantada per Angela Lansbury.
Ahir a Barcelona, es van manifestar uns quants milers de persones, convocats per l’entitat Societat Civil Catalana. Les xifres d’assistència, com sempre, es mouen entre les 1.500 i les 15.000 segons les fonts, però en tot cas, la mateixa organització és qui ofereix la dada més optimista.
Sigui com sigui, quan l’independentisme amb el seu milió i mig de persones al carrer, els seus 400Km de cadena humana o qualsevol altra convocatòria, ha aplegat una quantitat mai vista en una manifestació a Europa, el bàndol unionista ha parlat de fracàs alegant que no es representava a la majoria, ja que en un escenari de màxims, s’havia quedat més gent a casa que al carrer amb l’estelada.
Més enllà dels vincles de l’entitat amb l’extrema dreta, més enllà de persones amb pins a la solapa amb el jou i les fletxes de la Falange, el que pertocaria ara seria preguntar si les multitudinàries manifestacions pro independència, no representen a la majoria, què se suposa que representa una pírrica xifra de 15.000 assistents (insisteixo que és la dada més favorable que s’ha publicat)? pot ser silenciosa, perquè desconec si van fer gaire soroll, però majoria segur que no són.
I per altra banda, per la xarxa s’hi poden trobar tot tipus d’imatges, entre les quals, una em va cridar l’atenció. Es tracta d’una fotografia on un grup de nens amb banderes espanyoles penjades a l’esquena, fan la salutació feixista. No tinc cap dubte que els nens no són ni conscients del que significa la simbologia, però… se’n recorden de com el bàndol unionista acusava l’independentisme d’adoctrinar criatures per repartir fanals amb una estelada dibuixada?
Sigui com sigui, celebrem que l’unionisme surti al carrer a mostrar la seva força. Ara ja sabem que és poca. Potser per això, perquè són pocs, es posen rabiosos quan se’ls planteja votar democràticament.
En Dani Chicano és periodista i director de la revista Proscenium
Wilco, Anastacia, Passenger, The Pretenders, Paula Valls i Blaumut, Norah Jones, Estopa, Sílvia Pérez Cruz, Melendi, Els Amics de les Arts, India Martínez, Luis Fonsi, Dani Martín, Iván Ferreiro i Ramon Mirabet, Sweet California, Miguel Bosé, Sidonie i La Iaia, Umberto Tozzi, Hombres G, Ben Harper, Andrea Bocelli, David Bisbal i Jason Derulo. Aquest és el cartell, juntament amb un parell d’espectacles musicals familiars, de l’edició d’aquest estiu del Festival del Cap Roig. Diuen que és eclèctic, perquè tothom hi pot trobar alguna cosa que li agradi. A vegades tinc la sensació que l’eclecticisme del cartell d’alguns festivals, i no dic que sigui el cas, és una excusa per amagar la poca imaginació dels programadors.
El festival de Cap Roig és una de les moltes opcions existents a l’hora d’organitzar un cicle. El suport de Caixabank fa que tingui una solidesa financera a prova de bomba i un baix risc econòmic, perquè l’objectiu principal, com en tota operació d’imatge, no és aconseguir el retorn de tota la despesa. Això fa possible que cada estiu passin pels jardins del castell dels Woevodski algunes estrelles incontestables del panorama musical internacional i algunes de les figures destacades del nostre país, juntament amb algunes propostes inqualificables. La dansa ha desaparegut; la lírica, gairebé. Música popular gairebé de manera exclusiva. Res a dir. Només constatar l’evolució de la línia de programació, sempre mantenint-se dins aquest caràcter eclèctic. Ara i quan l’organitzador era Concert Studio i no Clipper’s Live.
Ara bé, això també fa fugir una altra mena de públic que aprecia la varietat de llenguatges artístics en les programacions. Una varietat, per exemple, que és una de les divises del Festival de Peralada o el de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. Afortunadament, però, a la Costa Brava hi ha on triar i remenar i si un dia estàs xalant amb Pretenders al Cap Roig, el següent pots ser a Peralada assistint a un esplèndid espectacle del Béjart Ballet i l’altre a Vilabertran escoltant Mathias Goerne o a Torroella de Montgrí comprovant el magnífic resultat de l’experiment de la unió de llenguatges artístics de Tortell Poltrona i Albert Pla en el marc del Festival Ítaca. I no en som d’afortunats?
Avui a les 11 i 29 minuts comença oficialment la primavera i ho farà, com ho be fent els darrers dies amb un ambient assolellat, i bones temperatures que arribaran fins els 23º de màxima mentre que la mínima es quedarà sobre els 6º.
Els propers dies, encara seran força tranquils i de cara a dimecres esperem que ens creui un front que ens portarà una baixada de les temperatures i algun ruixat.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.