Nova pel·lícula d’Agustí Villaronga després de l’èxit de Pa negre. La pel·lícula adapta la novel·la de més de 1.000 pàgines de Josep Sales i Vallès.
Ambientada en plena Guerra Civil espanyola, en el front d’Aragó, Lluís és un jove oficial republicà que s’enamora de la Carlana, una enigmàtica vídua. Aquesta pretén manipular-lo per a què falsifiqui un document que la convertiria en la senyora de la comarca. La cosa es complica quan el millor amic de Lluís, qui cuida de la seva dona i fill, descobreix que Lluís ha quedat atrapat en la teranyina de la Carlana.
En aquesta ocasió la Guerra Civil és un simple marc, un context històric on situar l’acció perquè la pel·lícula no va de guerra. Villaronga ha posat èmfasi en què a la pel·lícula no hi hagi escenes de lluita i pràcticament no veiem ni un tret en tota la pel·lícula. Incerta glòria aprofundeix en els personatges i en les seves relacions. El treball que hi ha en aquesta part és simplement sensacional. És just això el que és la pel·lícula. Les relacions que el jove oficial estableix amb la gent del poble i com cau sota la influència de la Carlana. Al mateix temps, com afecta aquesta la relació amb la seva família i el seu millor amic, Juli, en una mena de triangle amorós a dues bandes. Un guió que és tota una filigrana i que aconsegueix mantenir l’interès en tot moment.
Malgrat no haver escenes de guerra, la pel·lícula està plena de grans moments. Des d’intensos, per les emocions que exploten com els bombardejos de Barcelona, fins a surrealistes, com molts dels moments que involucren en Juli, que venen donats per trobar-se atrapat en un amor impossible.
Les interpretacions dels quatre protagonistes, Marcel Borràs, Núria Prims, Oriol Pla i Bruna Cusí són molt bones, però sí que sobresurten Prims i Pla per la càrrega emocional que tenen al darrera, que només s’intueix, però és present en tot moment. Sensacional treball de tot el repartiment.
La pel·lícula és impecable i tan sols li puc fer un retret. La sensació excessiva de tenir una trama simplificada quan sembla que entre el front d’Aragó i Barcelona hi hagi la distància d’una parada de metro. El fet que els protagonistes es moguin d’un lloc a l’altre amb rapidesa i facilitat ens obliga a engegar la nostra suspensió de la credulitat. Però repeteixo, és l’única pega.
Incerta gloria és tot un exemple del cinema que s’hauria de fer a Catalunya pel seu ritme, interès, tècnica i excel·lent professionalitat. Agustí Villaronga, ja pots començar a preparar la següent.