La Martina és una simpàtica noia que treballa en una empresa com qualsevol altra i es dedica a temes relacionats amb la comunicació. Com a professional que és en el seu àmbit, a més de ser una dona informada, mantenia perfils personals a les Xarxes socials, a través dels quals els que no hi parlem cada dia, estàvem al cas del seu dia a dia.
Tanmateix, ara feia dies que no tenia notícies de la Martina i parlant amb ella just ahir al matí, li vaig preguntar si s’havia enfadat amb mi per algun motiu que desconec, o és que havia desatès les seves «obligacions» amb l’exhibicionisme propi de la revolució digital.
Però la Martina em va tallar i em va dir: «M’he esborrat de tot. Ningú té perquè saber què faig, quan ho faig i amb qui ho faig i si tinc algun amic a qui li vulgui fer saber, per la seva condició d’amic ja n’estarà al cas». Doncs què voleu que us digui. A mi, no només em sembla perfecte, sinó que fins i tot li tinc enveja sana.
Algú recorda com era el disseny i el contingut que teníeu al vostre mur de facebook? Recordeu quan només veieu les publicacions, les fotografies, els comentaris o les històries dels vostres amics virtuals? Si. Ja sé que allò era exhibicionismes o voyeurisme, segons quin sigui el punt de vista. Però això ja no és reprobable. El que sí que ho és, és que aquestes plataformes han esdevingut eines «suposadament» socials, que al capdavall, només busquen la utilització de les nostres dades, fotos o informació, per oferir publicitat cada vegada millor pagada a les empreses que s’hi anuncien. Dit d’una altra manera, facebook ha esdevingut una piscifactoria molt diversa, a la que les empreses van a pescar clients sabent que hi trobaran el peix segur. El mateix es pot dir d’instagram, que a més és propietat de facebook, o de twitter o de qualsevol altra.
No és que estigui en contra de les xarxes socials, però el que diu la meva amiga Martina és ben cert: «Els amics, ja els tinc controlats de ben a prop i les notícies les llegeixo als llocs on sé que hi ha criteri periodístic al darrere». I va reblar-ho tot dient: «No saps com en sóc de feliç, des que he sortit». I jo afegeixo: «No saps l’enveja que em fas, estimada Martina»
La contradicció de tot plegat, és que la majoria dels que heu escoltat aquesta portada, hi heu arribat perquè l’heu vist publicada a la nostra pàgina de facebook.
Mira que n’és de difícil ser coherent a l’era digital. Putu existencialisme!
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.