L’estiu de 2014 s’estrenava l’adaptació del còmic Marvel, Guardianes de la Galaxia. Aleshores, els Guardians eren un dels grups més secundaris de l’editorial, ara també productora cinematogràfica. El director va ser James Gunn, un altre desconegut que havia escrit guions per Scooby Doo i va dirigir la sensacional pel·lícula independent Súper. Gunn va tenir l’avantatge que en tractar-se de personatges desconeguts pel gran públic, va poder fer la pel·lícula que va voler i donar-los un tractament molt personal. Qualsevol podria pensar que en el moment de fer-ne una seqüela imperaria el conservadorisme, doncs no és pas el cas. Si la primera es podia interpretar com una pel·lícula d’autor molt personal, el Vol. 2 ho és el doble.
Guardianes de la Galaxia Vol. 2 és una carta d’amor absoluta a la cultura popular dels anys 80. No només en la música (que de fet és més dels 70 que no pas dels 80), més aviat en l’estètica, amb un bany de colors a l’espai espectacular, així la multitud de referents televisius de l’infantesa d’Star-Lord, amb David Hasselhoff al davant. I podríem seguir amb els títols de crèdit finals, i un llarg etcètera. Descobriu aquests ous de Pasqua vosaltres mateixos. Si vàreu ser un nen als anys 80, com un servidor, aquesta és la vostra pel·lícula ja que us transportarà al cos del nen que éreu aleshores. Aquest volum 2 és nostàlgia ben entesa.
L’argument és cert que és molt simple. El plantejament de la pel·lícula recorda molt el que Simon Pegg i Justin Lin van pensar per Star Trek Beyond. Fer una història senzilla per concentrar-se en els personatges i donar preeminència a uns diàlegs brillants que no solem escoltar en les pel·lícules. Això dóna la oportunitat de fer-los evolucionar. Podem descobrir una nova cara de Peter Quill (Chris Pratt), més enllà de l’humà despreocupat de la primera part, ens endinsarem en el seu drama personal pel fet de créixer sense pare, la imatge fantasiosa que s’havia creat d’aquesta figura paterna i la influència de Yondu, que sí que va exercir com a pare. De Gamora (Zoe Saldana) entrem en la dinàmica familiar amb la seva germana, Nébula (Karen Gilian), i com va ser créixer amb una figura dictatorial com Thanos. Aquí qui tindrà més a dir serà la mateixa Nébula. Pel que fa a Drax (Dave Bautista), potser el personatge més desdibuixat en la primera part, és de qui sabrem més coses noves. El que més el marca és veure la seva manera d’expressar-se amb absoluta sinceritat en tot sense ànim de ferir a ningú. Les cicatrius de perdre a la seva família hi són presents encara, però establirà una bonica relació d’amistat amb el nou personatge de Mantis (Pom Klementieff). Pels que només vegin la superfície només veuran un personatge graciós, però si grateu una mica veureu que Drax és molt més que això. Drax no deixa de mirar a la humanitat i acusar-la encertadament de cínica. Pel que fa a Rocket i Grott, continuen al seu rotllo, essent les estrelles de la funció cada vegada que apareixen en pantalla. Aquest ós rentador que es posa de molt mala llet quan algú li diu “mapache” i que s’ha aficionat bojament a la música de Peter Quill i que aquí exerceix de figura paterna amb Groot, que recordem va adquirir forma infantil al final de la primera part. Aquest Groot és adorable i ja es fica a l’espectador a la butxaca en els crèdits inicials. El Volum 2 és dinàmica familiar pura i dura.

Si els personatges són el millor del film, és gràcies a uns actors en estat de gràcia, la química i el carisma que desprenen, sobretot Chris Pratt. Més enllà de cameos com el de Sylvester Stallone, presentat per a tenir un paper més prominent en el futur, l’autèntic secundari de luxe és Kurt Russell. Russell ens posa la pell de gallina en la primera escena en la qual el veiem rejovenit de manera semblant a Robert Downey Jr. al principi de Capitán América: Civil War. És increïble veure a l’actor amb la mateixa imatge de l’època en què treballava amb John Carpenter.
És cert que Gunn ha fet els seus Guardianes, que són força diferents al què hem vist en els còmics, però la seva visió és tan excel·lent que posar-li pegues només per això indicaria una manca d’amplitud de mirada. Gunn ha fet una pel·lícula d’autor, amb centenars de dòlars de pressupost, i Marvel li ha donat la llibertat per anar més enllà del que ja va demostrar a la primera part, perquè s’ho va guanyar. Així que Gunn ha pogut prescindir de fer un preludi a Los Vengadores: Infinity War, de fer sortir a Thanos o el que toqués, per explicar la història li venia de gust fer.
Però el millor està en les sensacions que provoca la pel·lícula malgrat els defectes que jo no hi he sabut veure. Guardianes de la Galaxia Vol. 2 és una pel·lícula que produeix felicitat i plaer, i quan en surts, només tens ganes de tornar-hi a entrar. Una sensació només comparable amb assistir a un concert d’Obeses.

I ara si em permeteu me’n vaig a escoltar a la seva magnífica banda sonora. Welcome to the frickin’ Guardians Of The Galaxy!