Quim Vencells: «Som un dels pobles on es practiquen més disciplines esportives»

L’esport de Palafrugell somriu amb l’asens del Club Hoquei Palafrugell a l’OK Lliga. Per això, l’Ajuntament vol ampliar el Pavelló de Patinatge. Tot plegat, arriba amb el projecte d’un circuit de ciclisme a Palafrugell.

Guardianes de la Galaxia Vol. 2

L’estiu de 2014 s’estrenava l’adaptació del còmic Marvel, Guardianes de la Galaxia. Aleshores, els Guardians eren un dels grups més secundaris de l’editorial, ara també productora cinematogràfica. El director va ser James Gunn, un altre desconegut que havia escrit guions per Scooby Doo i va dirigir la sensacional pel·lícula independent Súper. Gunn va tenir l’avantatge que en tractar-se de personatges desconeguts pel gran públic, va poder fer la pel·lícula que va voler i donar-los un tractament molt personal. Qualsevol podria pensar que en el moment de fer-ne una seqüela imperaria el conservadorisme, doncs no és pas el cas. Si la primera es podia interpretar com una pel·lícula d’autor molt personal, el Vol. 2 ho és el doble.
Guardianes de la Galaxia Vol. 2 és una carta d’amor absoluta a la cultura popular dels anys 80. No només en la música (que de fet és més dels 70 que no pas dels 80), més aviat en l’estètica, amb un bany de colors a l’espai espectacular, així la multitud de referents televisius de l’infantesa d’Star-Lord, amb David Hasselhoff al davant. I podríem seguir amb els títols de crèdit finals, i un llarg etcètera. Descobriu aquests ous de Pasqua vosaltres mateixos. Si vàreu ser un nen als anys 80, com un servidor, aquesta és la vostra pel·lícula ja que us transportarà al cos del nen que éreu aleshores. Aquest volum 2 és nostàlgia ben entesa.
L’argument és cert que és molt simple. El plantejament de la pel·lícula recorda molt el que Simon Pegg i Justin Lin van pensar per Star Trek Beyond. Fer una història senzilla per concentrar-se en els personatges i donar preeminència a uns diàlegs brillants que no solem escoltar en les pel·lícules. Això dóna la oportunitat de fer-los evolucionar. Podem descobrir una nova cara de Peter Quill (Chris Pratt), més enllà de l’humà despreocupat de la primera part, ens endinsarem en el seu drama personal pel fet de créixer sense pare, la imatge fantasiosa que s’havia creat d’aquesta figura paterna i la influència de Yondu, que sí que va exercir com a pare. De Gamora (Zoe Saldana) entrem en la dinàmica familiar amb la seva germana, Nébula (Karen Gilian), i com va ser créixer amb una figura dictatorial com Thanos. Aquí qui tindrà més a dir serà la mateixa Nébula. Pel que fa a Drax (Dave Bautista), potser el personatge més desdibuixat en la primera part, és de qui sabrem més coses noves. El que més el marca és veure la seva manera d’expressar-se amb absoluta sinceritat en tot sense ànim de ferir a ningú. Les cicatrius de perdre a la seva família hi són presents encara, però establirà una bonica relació d’amistat amb el nou personatge de Mantis (Pom Klementieff). Pels que només vegin la superfície només veuran un personatge graciós, però si grateu una mica veureu que Drax és molt més que això. Drax no deixa de mirar a la humanitat i acusar-la encertadament de cínica. Pel que fa a Rocket i Grott, continuen al seu rotllo, essent les estrelles de la funció cada vegada que apareixen en pantalla. Aquest ós rentador que es posa de molt mala llet quan algú li diu “mapache” i que s’ha aficionat bojament a la música de Peter Quill i que aquí exerceix de figura paterna amb Groot, que recordem va adquirir forma infantil al final de la primera part. Aquest Groot és adorable i ja es fica a l’espectador a la butxaca en els crèdits inicials. El Volum 2 és dinàmica familiar pura i dura.

Si els personatges són el millor del film, és gràcies a uns actors en estat de gràcia, la química i el carisma que desprenen, sobretot Chris Pratt. Més enllà de cameos com el de Sylvester Stallone, presentat per a tenir un paper més prominent en el futur, l’autèntic secundari de luxe és Kurt Russell. Russell ens posa la pell de gallina en la primera escena en la qual el veiem rejovenit de manera semblant a Robert Downey Jr. al principi de Capitán América: Civil War. És increïble veure a l’actor amb la mateixa imatge de l’època en què treballava amb John Carpenter.
És cert que Gunn ha fet els seus Guardianes, que són força diferents al què hem vist en els còmics, però la seva visió és tan excel·lent que posar-li pegues només per això indicaria una manca d’amplitud de mirada. Gunn ha fet una pel·lícula d’autor, amb centenars de dòlars de pressupost, i Marvel li ha donat la llibertat per anar més enllà del que ja va demostrar a la primera part, perquè s’ho va guanyar. Així que Gunn ha pogut prescindir de fer un preludi a Los Vengadores: Infinity War, de fer sortir a Thanos o el que toqués, per explicar la història li venia de gust fer.
Però el millor està en les sensacions que provoca la pel·lícula malgrat els defectes que jo no hi he sabut veure. Guardianes de la Galaxia Vol. 2 és una pel·lícula que produeix felicitat i plaer, i quan en surts, només tens ganes de tornar-hi a entrar. Una sensació només comparable amb assistir a un concert d’Obeses.

I ara si em permeteu me’n vaig a escoltar a la seva magnífica banda sonora. Welcome to the frickin’ Guardians Of The Galaxy!

Francesc Boix: L’oblidat fotògraf barceloní

De les grans matances de la Història, siguin del país que siguin el que més m’ha corprès es que tants milions de persones desapareguessin sense deixar rastre, sense haver pogut fer-se un lloc en la memòria col·lectiva. Per això, quan apareix un heroi anònim que entre tant oblit ressorgeix per recordar-nos qui eren vull creure que en el genocidi de torn, en mig de tanta ignomínia, hi balla una espurna de justícia.

Axis ho he sentit al conèixer la història de Francesc Boix, un barceloní de dinou  anys, fotògraf, que exiliat d’Espanya al final de la guerra, i que ara, que fa 66 anys que va morir, el govern francès ha traslladat les seves restes mortals al cementiri Père Lachaise de París..

Francesc Boix va ser deportat al camp de Mathausen quan tenia 20 anus, on els nazis el feien treballar de fotògraf, lo que li donava certes facilitats per fer-se amb clixés que, un cop n’havia fet fotos, els deixava caure en un lloc determinat del camp on els agafava un altre pres que treballava a la bugaderia de desinfecció, Allà encara un altre, se’n feia el càrrec i els amagava a la fusteria on s’hi quedaven fins que un grup de nois fills de republicans que els nazis enviaven cada dia a treballar al poble veí, donaven el material  a una dona que l’amagava darrera una pedra en la paret del jardí de casa seva.

Quan el 5 de maig de 1945, demà farà 72 anys, Mathausen va ser alliberat, Boix va recuperar els clixés de 2.000 imatges esfereïdores que va aconseguir fer publiques. Al poc temps els francesos el varen reclamar com a testimoni per declarar contra els alts càrrecs del Tercer Reich. Al judici de Nuremberg es varen presentar les fotos, amagades i salvades casi per miracle, que varen ser proves determinants per consolidar les acusacions, jutjar i declarar culpable a Ernst Kalten, Xef de la Gestapo i de la Oficina Central de la Seguretat del Tercer Reich, entre molts d’altres, i el mon va conèixer l’horror dels camps de concentració nazi on milers de deportats espanyols van perdre la vida i mai no han sigut reconeguts ni recordats per aquesta por sagnant dels nostres governants a parlar dels homes i dones que conformen la nostra memòria històrica des de la més absoluta veritat.

Francesc Boix va morir al 1951 als 30 anys, víctima de les seqüeles del seu pas per Mathausen.

El proper 15 de juny les seves restes seran exhumades del petit cementiri de Thiais, a les afores de París, per descansar en el famós i emblemàtic cementiri Père Lachaise: el màxim honor que França concedeix a un difunt.

Vull creure que no es només un honor per l’oblidat barceloní Francesc Boix, també ho es per la memòria d’aquells 9.000 espanyols i catalans, que víctimes no només dels nazis sinó de la manca de justícia del país on varen néixer, la legalitat del qual varen defensar amb l’exili i la vida, jeia oblidada en els llims de l’oblit sense un record en la historia, ni catalana ni espanyola.

Hola maig!

Bon dia 2 de maig. Bon dia de tornada a la normalitat. Venim de 3 dies de recés, de mini vacances, però amb certa densitat informativa a casa nostra que ens ha fet estar més alerta del que correspondria per uns dies com aquests.

D’entrada, venim amb la ressaca de la mobilització del divendres que va gairebé paralitzar la C31 per reclamar la desaparició dels barracons que 12 anys després tenen per escola. A Palafrugell s’ha celebrat amb èxit una nova edició del Flors i Violes, herència, encara de l’anterior regidor de promoció econòmica Albert Gómez. A Pals, una turista beguda ha caigut del tercer pis d’un hotel i un home que feia la Via Ferrada va haver de ser rescatat. Per un moment, la notícia ens va fer pensar en aquella parella que van desaparèixer mentre feien un camí de ronda i van ser trobats morts al cap d’unes setmanes. Per fortuna, aquesta vegada el final va ser diferent. També en l’àmbit de la societat, ahir vam saber que ha mort el pare fundador del Monestir de Solius i que al camp hi ha preocupació per les gelades de la setmana passada.

Per cert, que el temps no acaba de fer net i fa més fred de la que toca per l’època i per acabar, en el terreny polític l’alcalde de La Bisbal, Lluís Sais, va anunciar als micròfons de Ràdio Bisbal, que no es tornaria a presentar més a l’alcaldia de la capital. I parlant de Ràdio Bisbal, just ahir al matí van fer un programa especial per celebrar els 4 anys del que en diuen «La nova Ràdio Bisbal» que no és més que un nou intent de mantenir un mitjà de comunicació local. Així doncs, felicitem a tot l’equip de l’emissora i els desitgem que aquesta etapa, vagi envellint i es consolidi d’una vegada per totes.

Ah! i pel que ens arriba a la redacció, la setmana curta que comença avui, pinta que serà moguda. Així que haurem de fer una pausa al concepte «slow» del que en fem gala, que sembla que fa baixada i venen curves.

El temps 02-05-2017

Aquest dimarts vindrà marcat per un dia amb nuvolositat que es farà més compacte a partir del migdia i la probabilitat d’algun ruixat augmenta, ja ho diuen que pel maig, cada dia un raig, i es que aquesta serà la tònica habitual d’aquesta setmana. Les temperatures estaran entre els 20º de màxima i els 9º de mínima

Demà dimecres encara ruixats intermitents i dijous la situació tendeix a estabilitzar-se i farà més bon temps.